L’aparició de Vox i la figura de Casado enfonsen el somni taronja
Entre el 28-A i el 26-M, Ciutadans ha perdut la tercera part dels seus vots
SubdirectorSobre el paper semblava un bon pla. La idea era capitalitzar l’oposició a Pedro Sánchez davant d’un PP assetjat per la corrupció i afeblit per la gestió de Rajoy i convertir-se, si no en guanyador, sí almenys en cap de l’oposició. Aquesta era la estratègia que Cs va posar en marxa des del moment en què Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa gràcies a una moció de censura. Però la teoria va fallar per dos factors inesperats. El primer va ser l’elecció de Pablo Casado com a líder del PP el juliol de 2018. És cert que no sabrem mai què hauria passat amb Soraya Sáenz de Santamaría de candidata, però sembla raonable pensar que hauria estat un objectiu més fàcil per a Rivera que Casado, que és un alter ego del líder taronja.
El segon factor inesperat va succeir al mes de desembre passat, i va ser la irrupció de Vox a les eleccions andaluses. L’aparició de l’extrema dreta no només li restava vots, sinó que els voxians es convertien en un ingredient necessari per a les majories de centredreta. Aquest obstacle es va poder salvar a Andalusia amb una pirueta que, després del 26-M, ja no s’ha pogut repetir. I encara més: Vox trencava el mite, alimentat per Cs, que el nacionalisme espanyol essencialista i retrògrad no existia o era minoritari. L’Espanya que venia Rivera de sobte havia canviat. Arribats a la cursa del 28-A, Rivera corria amb dos contrincants no previstos quan la va iniciar: Santiago Abascal i un líder del PP que és una fotocòpia d’ell mateix.
La pujada en vots i escons, però, va amagar la crua realitat: Rivera havia estat molt a prop del sorpasso, però l’oportunitat d’or s’havia esfumat. Tot i així, els 9 escons i tot just 220.000 vots de diferència podien fer pensar que, en la revàlida del 26-M, Rivera podia fer el salt endavant definitiu. Pensem que a Madrid i a Andalusia Cs havia superat el PP i era segona força. Era un objectiu, pensaven, a l’abast.
Però el 26-M va tornar a posar les coses al seu lloc. Cs no va superar el PP en cap de les ciutats o comunitats clau en disputa, ni tan sols a Madrid. Però és en el resultat de les europees on es veu més clarament el fracàs de Rivera. En uns comicis en què els electors es poden permetre el luxe de votar preferències polítiques sense cap càlcul extra perquè és una circumscripció única, els 220.000 vots de diferència s’han convertit en 1.410.000, és a dir, la distància s’ha multiplicat per 6. La marca PP ha demostrat la seva capacitat de resistència davant d’un partit que, electoralment parlant, depèn del seu líder (un fenomen semblant al que li passa a Podem amb Pablo Iglesias). I tampoc hi ha l’excusa de Vox, que també va retrocedir notablement. El PP, doncs, es va coronar el 26-M com el campió de la dreta. I Pablo Casado en el seu líder indiscutit.
Retrocés de més del 50%
Entre unes eleccions i les altres, amb un mes de diferència, Cs ha perdut una tercera part dels vots, un 34,1%. Si ho analitzem per territoris veurem que hi ha llocs on s’han volatilitzat més del 50% dels vots, com ara les Canàries (56,4%), o on s’ha quedat molt a prop, com a Galícia (47,1%). Però és que les caigudes són també molt importants a les Balears (45,2%), Extremadura (42,3%), Múrcia (39,7%), Andalusia (38,7%), Catalunya (37,4%) o Castella-la Manxa (36,8%). En general, els taronges resisteixen millor a Madrid (25,6%) i a les comunitats del nord i cantàbriques, juntament amb l’Aragó (26,1%). Però fins i tot en aquests feus han registrat retrocessos d’una quarta part dels votants. Només amb Andalusia i Madrid han desaparegut més de mig milió de vots. I la pregunta és: tornaran?
L’escenari no és precisament falaguer per a Albert Rivera. Si el líder de Cs canviés ara d’estratègia i optés per fer cas a l’establishment que li demana que pacti amb el PSOE, perdria tota la credibilitat, l’hemeroteca el perseguiria dia sí dia també. I el que és pitjor: estaria donant la raó al PP i a Vox, que durant tota la campanya han advertit que Cs no era fiable (l’anomenen el “ partido veleta ”). I amb ell arrossegaria tota una generació de polítics, Inés Arrimadas entre ells, que han aplicat al peu de la lletra l’estratègia de la direcció.
D’alguna manera el somni tecnòcrata de Cs, la idea que amb una estratègia encertada i un líder brillant podien vèncer la maquinària -vetusta però encara potent- del vell bipartidisme, ha xocat amb la realitat. L’única esperança de Cs són els casos de corrupció del PP i el relleu generacional del votant conservador. Però Rivera ha perdut l’intangible més important: l’aurèola de guanyador, la flaire irresistible de la victòria. De fet, ara és l’ase dels cops, un paper per al qual no sembla gaire preparat. Ara bé, en política resistir és vèncer.
