Un any sense resposta

Barcelona“El govern i jo mateix com a president seu rebutgem aquestes sentències per injustes i antidemocràtiques; per formar part d’un judici polític i d’una causa general contra el dret a l’autodeterminació de Catalunya i l’independentisme”. El 14 d’octubre del 2019 no va ser la primera vegada que se sentia el president Quim Torra fent servir el verb rebutjar per referir-se a les condemnes del Tribunal Suprem contra els responsables de l’1-O. De fet, ell no havia estat una excepció a l’expressar-ho d’aquesta manera o alguna de similar durant les setmanes anteriors al dia en què la justícia espanyola va considerar que l’organització d’un referèndum era equivalent a sedició, un dels delictes més punitius del Codi Penal. La sentència, doncs, havia de ser rebutjada -políticament- per l’independentisme i, de fet, Torra, amb la resta del Govern acompanyant-lo, va encoratjar la gent a manifestar-se al carrer i va garantir que avançarien “sense excuses” cap a la República Catalana. Aquell dia, però, Torra, els consellers, les entitats sobiranistes, els presos polítics i els exiliats ja sabien que darrere d’aquelles paraules no hi havia res més que retòrica: després de passar-se mesos situant la sentència com un punt d’inflexió, no hi havia cap resposta preparada.

La sentència del Procés va condemnar a entre 9 i 13 anys de presó Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Jordi Turull, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i va inhabilitar durant vint mesos per exercir càrrec públic Carles Mundó, Santi Vila i Meritxell Borràs. Però també va acabar de desarticular qualsevol indici de full de ruta unitari de l’independentisme. Si al Govern ja li faltava greixar les articulacions abans d’aquella data, a partir d’aquell moment la tendinitis es va convertir en crònica.

A finals de novembre finalment els tres partits independentistes tiraven endavant un document de mínims a la cambra catalana. De nou, rebuig a la sentència, considerada “injusta”, però poca cosa més. “Hem estat incapaços de desenvolupar-ho. La gent hi és i hem estat incapaços de dur-ho endavant”, deia un Torra resignat en referència al projecte sobiranista en una entrevista recent a Vilaweb, quan ja albirava la seva imminent inhabilitació.

Un final anticipat

Formalment Torra va deixar de ser president de la Generalitat el 28 de setembre del 2020, tot i que molts coincidiran a dir que la legislatura ja estava acabada molt abans. Però quan? El més fàcil és situar la data de caducitat -que la necessària gestió de la pandèmia del covid va fer ajornar- el passat 29 de gener, quan, havent certificat la pèrdua del seu escó al Parlament, Torra va proclamar que convocaria eleccions tan bon punt s’haguessin aprovat els pressupostos. “Cap govern pot funcionar sense unitat estratègica comuna i compartida en qüestions fonamentals i sense lleialtat entre els seus socis”, subratllava aquell dia. ¿I què hi havia més important per a l’independentisme en aquesta legislatura que la resposta a la sentència? Alguns fins i tot havien especulat amb la possibilitat que aquell fos el momentum que tant JxCat com ERC havien vaticinat que arribaria algun dia per reprendre les coses allà on les havien deixat el 27 d’octubre del 2017. No seria descabellat, doncs, parlar del 14 d’octubre del 2019 com de l’inici del final anticipat d’una legislatura sense projecte comú.

De fet, l’únic acord polític palpable d’aquells dies va ser el de la posada en marxa del Tsunami Democràtic. Partits i entitats es van bolcar primer a donar-lo a conèixer, després a animar la ciutadania a sumar-se a les seves accions i, finalment, el van oblidar quan la persecució policial i judicial començava a fer-se molt intensa. Aquella eina havia de servir per conjuminar la pota institucional de la resposta a la sentència amb la pota del carrer, procurant a més controlar els conats de violència pels quals hi havia el risc que optessin alguns grups aïllats. En absència de resposta institucional, les accions de desobediència civil del Tsunami van ser el més similar a la unitat estratègica que buscava el Govern. Però les flames van arribar a Urquinaona i aviat l’executiu va haver de fer el doble paper de defensar les protestes mentre les reprimia.

La presó i l’exili han escapçat els lideratges de l’independentisme. Però han fet molt més. La unitat contra l’enemic comú de la repressió s’ha limitat a les accions simbòliques, però s’ha generat un altre front de discussió, que va començar amb l’enfrontament entre presó i exili, que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras asseguren haver resolt, malgrat el que es pugui llegir als llibres. Avui, el Govern, que rep els familiars dels presos, el Parlament i les entitats rebutjaran un cop més la sentència del Procés el dia que fa un any que la justícia va tirar més benzina a un foc que, tot i la desorientació, continua cremant. Això sí, un any després, i a les portes d’unes eleccions, els ciutadans continuen esperant la resposta.