'B', o l'antídot contra les memòries de Rajoy
MadridB, la pel·lícula sobre la confessió testifical de Luis Bárcenas del 2013, es va estrenar el 18 de setembre del 2015 a un grapat de sales d'Espanya i no va ser fins ahir, quatre anys després, que es va projectar a La Sexta. En el seu moment, no va durar gaire a les pantalles. Però durant uns mesos, el director David Ilundain i un servidor, que publicava en aquells mateixos dies Queríamos tanto a Luis (Planeta), vam fer una gira conjunta per diverses ciutats espanyoles, incloent-hi Barcelona, per promoure el debat, amb gran èxit de públic. Va ser tota una gira feta a la manera antiga.
Ja quan es va estrenar, i l'actor Pedro Casablanc va estar entre els nominats al Goya a millor actor protagonista, es van poder advertir les conseqüències de l'existència del govern de Mariano Rajoy –segons Bárcenas, Rajoy va cobrar 322.231 euros en negre sota les sigles de "M.R.", "M. Rajoy", "el Sr. Raj.", "Mariano", "Mariano Rajoy" i "Mariano R"– al telenotícies de TVE, que va anunciar els actors Luis Tosar, per El desconocido, Asier Etxeandia, per La novia, Ricardo Darín, per Truman, i Pedro Casablanc, però sense esmentar que era per la pel·lícula B.
En una de les escenes de la pel·lícula, Casablanc-Bárcenas entrega al jutge Pablo Ruz el 15 de juliol del 2013, durant la seva declaració-confessió a l'Audiència Nacional, el pendrive que conté els exercicis que faltaven a la comptabilitat manuscrita publicada per El País el 31 de gener del 2013, és a dir, els dels anys 1993, 1994 i 1995. Aquest pendrive completa la versió original en paper aportada al jutge.
El 22 de març del 2013, en la seva primera trobada amb el jutge Ruz per aquesta causa, la peça separada dels anomenats papers de Bárcenas, l'extresorer s'havia negat a declarar. En aquells dies, Bárcenas actuava d'acord amb el PP i negava ser l'autor del manuscrit o caixa B del partit.
Segons explicava el crític Carlos Boyero en una entrevista amb Carles Francino, dies abans de l'estrena, es tracta d'una pel·lícula. No és el que podria anomenar-se teatre filmat. Això és cinema. O, si es vol, l'adaptació cinematogràfica d'una obra teatral, la qual va dirigir Alberto San Juan al madrileny Teatro del Barrio.
El director David Ilundain localitza el metratge sencer en una sola sala. I la successió de plans i contraplans funciona com un imant que es fica l'espectador a la butaca. El diàleg és la reproducció literal de trams de la declaració que va prestar Bárcenas davant del jutge amb la participació del fiscal Antonio Romeral, les acusacions populars i la defensa.
I funciona. Hi ha intriga, hi ha sornegueria –potser un punt menys de la que sol emanar del Bárcenas real–, i desprèn el que s'exigeix d'una pel·lícula de no ficció d'aquest gènere: perplexitat i al·lucinació.
És una catarsi. Casablanc no imita Bárcenas. L'interpreta. S'aproxima al timbre de la seva veu, fent-lo més greu per presentar-lo d'acord amb el que podríem anomenar el physique du rôle –expressió francesa que defineix al mateix temps l'aspecte exterior i l'interior d'una personalitat– de l'extresorer.
La inspiració de Casablanc ve de fonts públiques: les anades i vingudes de Bárcenas entre casa seva i els jutjats, les declaracions a les televisions, la sortida de la presó, tot el material que ha fet de l'extresorer un personatge familiar. La velocitat amb la qual parla és una mica més alta que la de l'original, però el seu ritme es correspon amb la vehemència. Casablanc ha construït un Bárcenas de carn i ossos.
Més difícil ho tenia Manolo Solo, perquè interpreta un jutge, Pablo Ruz, que es prodiga molt poc. Com a molt algun passeig, entre l'Audiència Nacional i una cafeteria propera. L'actor, però, intueix la personalitat discreta i curosa d'un jutge que té 37 anys en el moment de la declaració, i que depèn, per poder seguir instruint la causa, de la renovació de mandat que cada sis mesos fa una polititzada comissió permanent del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). El president de la comissió, Carlos Lesmes, s'ho vol treure del mig, objectiu que finalment aconseguirà el desembre del 2014. El Ruz de Manolo Solo, com el Bárcenas de Casablanc, capta molt bé el jutge.
Casablanc-Bárcenas és l'encarregat de llançar la bomba al jutjat, i Sol-Ruz, qui té l'obligació d'extreure'n les conseqüències.
El resultat és una pel·lícula d'acció dins les parets d'una sola habitació. Són vuitanta minuts que condensen cinc hores de la confessió original, transformant l'habitació en una sala d'especejament de les pràctiques del Partit Popular.
El clima que crea Ilundain amb la parella Casablanc-Solo és, com no podia ser d'una altra manera, el de la novel·la negra americana dels anys trenta, el del cèlebre judici d'evasió fiscal en què la declaració de Leslie (Louis) Shumway, comptable d'Al Capone, va desgranant les anotacions del seu quadern que acabaran per condemnar el gàngster el 1931 i tancar-lo a la presó.
Ara, Mariano Rajoy s'aparta de les anotacions de Bárcenas –causa reoberta pel jutge José de la Mata– i ens diu en les seves fresques memòries que "la corrupció va ser el taló d'Aquil·les del PP".
Si en el judici del cas Gürtel (1999-2005) Mariano Rajoy va declarar com a testimoni el 26 de juliol del 2017, no és estrany suposar que tornarà a prestar la seva declaració en el dels papers de Bárcenas quan toqui celebrar el judici, previsiblement el 2020.