Andalusia marca el rumb de la política espanyola
L’abast de la victòria del PP definirà el futur del govern de coalició PSOE-UP i el paper de Vox
BarcelonaEl futur de tots i cadascun dels partits d’àmbit espanyol depèn, en una mesura o altra, del resultat d’aquest diumenge a les eleccions andaluses. La incertesa és tan gran que fins i tot el gran favorit, el PP de Juanma Moreno, no en té prou amb la victòria, ja que necessita acostar-se al màxim a la majoria absoluta per no quedar presoner de l’extrema dreta. Tot i que durant la campanya ha evitat verbalitzar-ho, el PP sent que té la majoria absoluta a l’abast, ja que considera que la campanya del PSOE i, sobretot, la de Vox han estat desastroses. Si ho aconsegueix, Moreno Bonilla, conegut simplement com a Juanma, haurà provocat un autèntic terratrèmol al mapa polític espanyol.
En realitat, la gran incògnita d’aquestes eleccions és el resultat de la candidatura de Macarena Olona, que és l’aposta més ambiciosa i arriscada que ha fet Vox des del seu naixement. En efecte, Olona es presentava amb l’objectiu no de ser vicepresidenta, sinó de disputar-li la victòria al PP. Ara aquesta idea pot semblar forassenyada, però sobre el paper fa uns mesos semblava a l’abast. Per què? Doncs perquè Vox va quedar a només 7.300 vots del PP en les eleccions generals del 10 de novembre del 2019. Els estrategs de Vox van pensar, com ho va fer en el seu dia Albert Rivera respecte a Pablo Casado, que el sorpasso era possible si presentaven una candidata forta. ¿I qui millor que la seva portaveu al Congrés, la carismàtica Olona, que triomfava a les xarxes amb els seus atacs sense pietat al govern de Pedro Sánchez? Per acabar-ho d’adobar, el perfil pragmàtic de Moreno Bonilla i l’aterratge de Feijóo a la presidència del PP semblaven afavorir les expectatives de Vox. A ningú se li ocorria que una persona que hagués votat la llista d’Abascal a les generals preferís ara un moderat.
Però què ha passat? Doncs, un cop més, una operació dissenyada als despatxos de Madrid sembla destinada a estavellar-se quan s’aplica a la realitat d’un territori concret. Les enquestes indiquen que Moreno Bonilla està agrupant al seu voltant tot l’electorat de centre i conservador, i fins i tot una part d’antic vot socialista, amb un missatge molt clar: en temps d’incertesa, la gestió és més important que la ideologia.
En canvi, Olona ha fet una campanya 100% ideològica i ha mostrat un desconeixement total sobre la realitat andalusa i les seves necessitats. A més a més, els seus intents per reivindicar els seus orígens andalusos han resultat impostats i exageradament tòpics. La seva arribada a la Feria de Abril de Sevilla amb vestit de flamenca i acompanyada del torero Morante de la Puebla ha estat carn de mem. Igual que les seves fotos amb ventalls o amb mantellines. Un mal resultat de Vox significaria el primer entrebanc seriós de la formació de Santiago Abascal des que va irrompre a la política espanyola. Significaria, per exemple, que Vox és vist com un partit de vot de protesta però no per governar, i que en llocs amb una mínima identitat pròpia, com a Andalusia, no n’hi ha prou amb un discurs nacionalista espanyol. Finalment, també suposaria una derrota dolorosa davant el nou PP de Núñez Feijóo i, al contrari, una victòria d’aquest davant el sector ayusista del partit.
Olona, vicepresidenta?
En canvi, si Vox treu un bon resultat i Moreno Bonilla queda lluny de la majoria absoluta, l’escenari serà completament diferent. El president andalús deu tenir calfreds només de pensar en la possibilitat d’haver d’incorporar Olona al seu executiu. I sembla que ho intentarà evitar costi el que costi, fins i tot arriscant-se a una repetició electoral. La fórmula de Castella i Lleó, és a dir, el govern de coalició PP-Vox, es considera un autèntic malson a Génova, ja que veuen Olona com una fanàtica perillosa.
Aquest és, precisament, el mal menor per al PSOE: un Moreno captiu d’Olona, cosa que facilitaria l’estratègia de Pedro Sánchez d’utilitzar la por a un pacte PP-Vox per mobilitzar l’electorat progressista a les pròximes eleccions generals. Sigui com sigui, però, a la Moncloa ja s’estan preparant per al pitjor escenari: el d’una derrota humiliant del PSOE. A Madrid ja fa temps que s’especula amb una nova crisi de govern per reprendre la iniciativa, però no està clar quin seria el seu abast. Tampoc si Sánchez optaria per abraçar-se a Feijóo (per explotar les contradiccions internes del PP) o per reforçar el perfil d’esquerres i consolidar els pactes amb la majoria de la investidura. O intentar mantenir l’equilibri actual.
El resultat que més problemes provocaria al PSOE és que Moreno Bonilla es quedi a un o dos escons de la majoria absoluta, ja que la pressió perquè s’abstinguin en la investidura serà molt forta, sobretot si Olona compleix l’amenaça de no facilitar el govern del PP si ells no en formen part. Una part de l’esquerra no comparteix la idea que és millor un govern PP-Vox que un del PP en solitari, i el debat sobre l’abstenció, que va ser avortat a Castella i Lleó, podria renéixer ara, fins i tot dins de la plataforma Per Andalusia. Pel que fa a Ciutadans, ningú dona un duro per ells. La debacle de Juan Marín, que firmaria entrar al Parlament ni que sigui ell sol, pot ser l’avantsala de la fuga definitiva de càrrecs de Cs, com ara la vicealcaldessa de Madrid Begoña Villacís, cap al PP i la seva virtual desarticulació. Marín ha fet d’escuder de Moreno durant tota la legislatura, però aquest ha resultat ser un especialista a rendibilitzar la gestió dels altres, siguin els seus socis o el govern espanyol.
Finalment, a l’esquerra del PSOE també hi haurà un duel interessant entre la candidatura yolandista que encapçala Inmaculada Nieto i l’esquerra sobiranista de Teresa Rodríguez, que fa quatre anys van concórrer de manera conjunta i van assolir 17 diputats. Ara les enquestes amb prou feines els pronostiquen 7-8 als primers i 2-3 als segons, però el bon paper desenvolupat per Rodríguez en els debats podria deparar alguna sorpresa. En tot cas, una desfeta seria un mal auguri per al projecte polític de Yolanda Díaz, que no acaba d’arrencar i és una de les claus de la debilitat del conjunt de l’esquerra espanyola.
Eufòria al PP
La conclusió és que avui es decideix molt més que el pròxim govern andalús. Tot i que la victòria de Moreno Bonilla es podria interpretar en clau específicament andalusa, com a premi a la gestió i a un perfil moderat i pròxim que inspira confiança, els seus efectes es deixaran sentir més amunt de Despeñaperros, especialment a la Moncloa i a la setena planta de Génova. Al PP tenen problemes per dissimular l’eufòria i només resen perquè els seus votants no es confiïn i se’n vagin a la platja en plena onada de calor. Mentrestant, Pedro Sánchez rumia com sortir-se’n d’un cop que molts veuran com a gairebé definitiu.
