Amnistia? Quina amnistia?
MadridEls partits són maquinàries electorals capaces de posar-se de 0 a 100 en pocs segons. I als polítics, davant d'una convocatòria electoral se'ls injecten els ulls de sang i comencen a salivar. Ho demostra el fet que el PSOE ja veu aquest dijous els avantatges d'una convocatòria que dimecres l'havia agafat a contrapeu. Els socialistes confien que una victòria de Salvador Illa a tot just un mes de les europees servirà per abaixar els fums al PP, molt crescut arran del resultat de les gallegues i la irrupció del cas Koldo. I per això, avui, el dia suposadament històric en què s'ha aprovat la primera llei d'amnistia de la democràcia, el debat ha passat sense pena ni glòria.
Amnistia? Quina amnistia? Els oradors, tots excepte Pilar Vallugera, d'ERC, han aprofitat els seus torns de paraula per llançar missatges electoralistes pensant en els comicis. Especialment, el PP i el PSOE, que es juguen el 12-M molt més que un govern autonòmic. El PP ha posat ara totes les seves esperances en les eleccions catalanes per aconseguir que la legislatura descarrili. No va descarrilar amb l'amnistia (quan Junts va votar-hi en contra alguns van somiar amb aquesta possibilitat), no sembla que ho hagi de fer ja pel cas Koldo, i per tant ara ja només els queda aquesta bala. "Les eleccions catalanes marcaran l'inici del final d'aquesta legislatura", ha proclamat Alberto Núñez Feijóo des de la tribuna d'oradors tot cofoi en un exercici de manual de wishful thinking. Per contra, Patxi López (PSOE) insistia que "els socialistes guanyaran aquestes eleccions", i per tant avalaran l'aposta de Pedro Sánchez per la "reconciliació" i serà una important injecció d'autoestima abans de les eleccions europees. Els socialistes esperen que Illa pugui governar d'alguna manera i poder vendre que recuperen poder territorial, però si han de triar entre el Palau i la Moncloa la cosa està més que clara.
Aritmètica diabòlica
El PP aspira a millorar resultats (ja treballen per absorbir Cs) i superar Vox, però la seva gran esperança és que l'aritmètica del Parlament sigui tan diabòlica que acabi esclatant-li a Sánchez a la cara. De fet, aquest ha estat els últims anys el gran somni humit de la dreta espanyola, que Carles Puigdemont els faci la feina bruta i desallotgi Sánchez de la Moncloa. Un tripartit d'esquerres a Catalunya, per exemple, podria tenir aquest efecte col·lateral.
En el debat ha resultat com a mínim sorprenent sentir la diputada dels comuns Aina Vidal reivindicant la força del bloc democràtic a favor de l'amnistia ("n'hauríem d'estar orgullosos", ha dit), quan és justament el seu partit el que ha obert una important esquerda amb ERC. Yolanda Díaz se l'escoltava mentre seia al costat del ministre Ernest Urtasun, lluny del seu lloc habitual a prop de Sánchez, i amb qui podem interpretar que parlava del nou escenari obert a Catalunya. Encara més estrany resultava que critiqués que el PSOE hagués renunciat als pressupostos del 2024 quan han estat els seus socis dels comuns els que han provocat aquest moviment en cadena que ha tombat els comptes d'Aragonès, en una mostra de la dificultat que pot tenir aquest espai polític per explicar-se davant els seus electors. El missatge que pretenen llançar ara és que Aragonès ja volia l'avançament des d'un bon inici, i que la negociació ha sigut una pantomima.
Però sens dubte el més curiós han estat les abraçades entre els diputats de Junts i ERC després de la votació i davant de totes les càmeres. Per un moment, la unitat independentista s'ha fet present al pati del Congrés en forma de lluita (i victòria) compartida. Potser serà l'última vegada en molt de temps. A fora, quatre avis (literalment) cridaven contra l'amnistia i contra Catalunya. A pocs metres, un grup de policies nacionals tenien una furgoneta amb el capó alçat i discutien sobre algun problema del motor. El dia que Espanya s'havia de trencar, com a molt el que s'ha trencat ha estat una culata.