L’amnistia imprescindible del 1977 per legitimar la nova democràcia

BarcelonaL’arribada de la democràcia a Espanya l’any 1977 va anar acompanyada d’una llei d’amnistia, llargament reivindicada per l’antifranquisme i avalada pràcticament per tots els grups del Congrés de Diputats. El divendres 14 d’octubre, quatre mesos després de les eleccions, la cambra baixa l’aprovava per 296 vots a favor (UCD, el PSOE, el PSC i les minories comunista, basca i catalana, entre d’altres), només 2 vots en contra i 18 abstencions, bàsicament les d’Aliança Popular (AP). L’endemà es publicava al BOE i entrava en vigor. “L’amnistia és clau per a l’oposició, però és imprescindible per al govern de la UCD. ¿Com haurien legitimat la nova democràcia tenint presos polítics que provenien de la dictadura?”, reflexiona Javier Tébar, director de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya i professor d’història a la UB.

No era la primera. L’any abans es va promulgar un reial decret d’amnistia, tot i que aleshores es va excloure la persecució política als centres de treball. I el 1975, poc després de la mort de Franco, es va aprovar un indult del qual es van beneficiar milers de persones. “La legitimitat no només és més gran perquè al 77 l’aprova un Parlament democràtic, sinó també perquè hi participen les esquerres i les minories basca i catalana”, destaca el professor de dret públic de la UAB Daniel Vallès.

Quaranta-dos anys després, l’amnistia política torna a ser una reivindicació a les portes d’unes eleccions generals. Els partits independentistes han decidit apostar-hi com a resposta a les probables condemnes contra els impulsors del referèndum de l’1-O. Ni Vallès ni Tébar veuen el context comparable. El primer subratlla que una amnistia per si sola és només un “pedaç” que no resol un conflicte polític, mentre que el segon recorda que fa quatre dècades es tractava de passar d’una dictadura a una democràcia.

Per què va arribar l’amnistia del 1977? “A partir del 1976 es posa com a punt de partida del que ha de ser el canvi polític. Hi ha manifestacions multitudinàries a Catalunya, el País Basc i Madrid, i l’exigència és un clam social des de les associacions de veïns fins al moviment obrer organitzat”, explica Tébar. A més, la conflictivitat laboral i social d’aquells anys va ser molt alta, a la qual es van afegir atemptats terroristes tant d’ETA com de grups de l’extrema dreta. Per això l’oposició reclamava nous terminis d’amnistia que anessin més enllà de l’any 76. A la llei finalment van quedar fixades unes quantes dates, amb el límit del 6 d’octubre del 1977 per a tots els actes polítics “que no haguessin suposat violència greu contra la vida o la integritat de les persones”.

Quedaven amnistiats els condemnats per rebel·lió i sedició, els objectors de consciència per motius ètics i religiosos, els delictes fruit de la persecució laboral i sindical, i també els vinculats a la llibertat d’expressió als mitjans de comunicació. Els presos polítics haurien de quedar lliures de manera immediata, se’ls esborrarien els antecedents penals i també es retirarien les causes contra els exiliats. Tot plegat, reivindicacions de l’antifranquisme.

“Amnistia asimètrica”

Però el partit de govern, la UCD, que com AP integrava una bona part dels hereus de la dictadura, va acabar introduint dues excepcions per fer que la llei d’amnistia s’acabés convertint també en la de punt final. Les autoritats, els funcionaris i els agents d’ordre públic van quedar amnistiats de qualsevol delicte que haguessin comès en la persecució dels delictes polítics. Qualsevol? Una circular de la Fiscalia aclaria l’abast il·limitat d’aquest punt: “Qualsevol infracció inclosa en el Codi Penal o en les lleis especials; no importa que els delictes hagin estat dolosos o culposos”. I el Tribunal Constitucional va avalar la llei. “Com diu Mercedes García Aran, va ser una amnistia asimètrica”, assenyala Tébar. “Incorpora una mena d’autoamnistia”, afegeix Vallès.

Des de la tribuna del Congrés, el 14 d’octubre del 1977 no es va sentir, però, cap retret en aquest sentit. “Aquesta és l’amnistia que el país reclama”, va dir Marcelino Camacho, dirigent comunista. “La UCD assumeix l’amnistia i recull com a pròpia la bandera d’una reconciliació imprescindible”, deia Rafael Arias-Salgado. “Una amnistia de tots per a tots i un oblit de tots per a tots”, remarcava Xabier Arzalluz en nom de la minoria basca i catalana. “Era allò o res i evidentment era millor que res”, reflexiona Vallès en una afirmació que tant li serveix per definir aquella llei com la Transició en conjunt.