BarcelonaEl sismògraf que recull les oscil·lacions de la política registra moviments espasmòdics i d'alta intensitat. El cas Ábalos-Koldo torna a posar en primera línia el problema de la corrupció i, de passada, la constatació que els òrgans de control de la despesa pública no funcionen perquè no són eficaços. Ens esperen unes setmanes molt agitades, a les portes de les eleccions del País Basc, però sobretot de preparació de les europees del pròxim mes de juny. Ara hi ha altres urgències, però aquesta cita és particularment important, perquè els seus resultats marcaran tendències. Serviran, entre altres coses, per mesurar el desgast del govern i del seu president, Pedro Sánchez, que amb les implicacions de diverses àrees de l'administració en els contractes irregulars amb la nova trama de corrupció, no ha pogut parar un foc que ja arriba a les reixes que protegeixen la Moncloa. En aquest assumpte hi haurà llenya per a tothom, però el PSOE se la juga molt singularment. El seu discurs contra la corrupció pot perdre tota credibilitat segons l'índex de brutícia que vagi apareixent i com es comprovi la seva veracitat.
Sense oblidar-nos, òbviament, del que està en joc amb la llei d'amnistia. Es vota la setmana que ve i difícilment hi podrà haver una tercera oportunitat. A més, l'hostilitat de la justícia ja ha quedat molt en evidència per l'evolució del cas Tsunami Democràtic, assumit pel Suprem mitjançant una interlocutòria en què veu delicte de terrorisme en les accions de protesta contra la sentència dictada per la sala penal en la causa del Procés, i en considera Puigdemont el principal responsable dient que està “acreditat” que va jugar aquest paper. Crida l'atenció la rotunditat de la resolució en aquest aspecte, perquè el que ha fet el Suprem a l'hora de quedar-se l'assumpte és valorar indicis, no proves, de manera que parlar del fet que l'autoria d'un suposat delicte de terrorisme per part de Puigdemont s'ha “acreditat” és, com a mínim, extraordinàriament prematur.
Aquests dos assumptes —el cas Ábalos-Koldo, i la llei d'amnistia i l'oposició judicial a aquesta iniciativa política— són línies paral·leles d'aquelles que es diu que es troben a l'infinit, però que de moment marcaran el pas dels pròxims moviments del govern i els partits, en funció dels respectius interessos. Pel que fa a l'estabilitat, i la continuïtat de la legislatura, el més important és que hi hagi pacte polític sobre la llei per tal de passar pàgina. Sabent que l'acord al Congrés no és el final d'aquesta història. Quedarà el pas pel Senat i, sobretot, la prova definitiva, que serà la de la reacció judicial un cop la llei sigui aprovada i hagi de començar a aplicar-se. Pot donar-se com gairebé segur que el Suprem plantejarà alguna qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Alhora, la causa de Tsunami Democràtic donarà l'oportunitat que la nova instructora d'aquest sumari, Susana Polo, torni a demanar el lliurament de Puigdemont a la justícia espanyola.
Assumir riscos
Junts pot continuar tenint dubtes del que cal fer en aquesta situació. Però no donar suport a la llei d'amnistia no col·loca els seus dirigents en una posició més confortable, raonable i explicable. Després del que ha dit aquest dissabte Puigdemont, el més lògic és que els seus diputats acceptin la llei com està i assumeixin els riscos que se'n deriven. Sobretot després de la interlocutòria del Suprem i, molt especialment, després de l'informe favorable de la Comissió de Venècia, que subratlla que “la reconciliació social i política són objectius legítims de les amnisties”. Hi ha molt de capital polític invertit en aquesta iniciativa, que va més enllà d'afavorir la continuïtat d'un govern ara afectat per la forta sacsejada del nou cas de corrupció de les mascaretes amb comissions il·legals. Una part del poder judicial aposta per aconseguir que les decisions polítiques del Parlament espanyol quedin supeditades al control i la revisió dels jutges en termes que qüestionen el repartiment de competències entre els poders de l'Estat.
Fa uns dies advertia que estem corrent el risc de repetir les experiències de països del nostre entorn que han derivat cap a models de “govern dels jutges”, mitjançant un desplaçament d'atribucions que poden convertir alguns magistrats o òrgans judicials en autèntics actors polítics. Fa uns anys es parlava de jutges estrella. Però el problema no és ara l'afany de protagonisme, sinó d'intervencionisme en l'esfera política. És evident que a Espanya hi ha molts ciutadans en contra de l'amnistia, però el mecanisme de resposta no hauria de ser la desnaturalització del sistema, sinó la correcció per via electoral. El PSOE pot patir –està patint, de fet– un fort desgast per aquesta aposta política, que ha fet perquè no tenia cap altra opció per continuar al poder. I ho ha assumit intentant convèncer la societat espanyola que l'intent valia la pena. Catalunya hauria de ser un factor d'estabilitat en aquest context, perquè l'alternativa consisteix a perllongar una situació de la qual ningú en trauria profits tangibles. Lluitar per ideals desproveïts de brúixola només porta a perdre's.
Creieu que hi pot haver ara gaire gent pensant allò que “com pitjor, millor”? Ens torna a venir a sobre una onada de rebuig de la política. Les enquestes tornen a donar percentatges elevats de preocupació per la corrupció. Me'n recordo aquests dies de la mirada desconcertada del conserge dels edificis cremats a València quan un grup de polítics el van envoltar per aplaudir-lo al mig del carrer. No tinc ni idea del que vota aquest home. No sé si s'ha publicat alguna dada sobre la seva ideologia. Però imagino la seva perplexitat tot pensant “avui em festegen i elogien, però aviat s'oblidaran de mi”. L'incendi de València ens va acostar el miratge d'una resposta concertada davant d'un problema social greu, una tragèdia. Però l'evolució del cas Ábalos-Koldo ens va tornar ràpidament a la realitat. El ventilador de la corrupció s'ha posat en marxa entre PSOE i PP un altre cop. Mentrestant, l'Institut Nacional d'Estadística (INE) ens acaba de dir que l'índex de població en risc de pobresa supera el 26%. Hi ha un context en què, segons com es resolguin, amnistia i corrupció fan una barreja infernal. Mirem de parar el carro i no prendre mal.
