Per què Álvarez de Toledo no ha encaixat al PP ni ho farà a Vox
SubdirectorS’imaginen un periodista espanyol renyant un expresident francès per defensar que existeix una identitat nacional francesa? Doncs això és el que va fer la llavors articulista d’ El Mundo Cayetana Álvarez de Toledo en una entrevista amb Nicolas Sarkozy publicada l’octubre del 2016. L’actual diputada rebutja que existeixi una identitat espanyola i afirma: “Cada individu és una barreja identitària. Compartim valors, precisament valors republicans. Aquí resideix la civilització”. I Sarkozy li respon: “No, no. Una identitat ha de tenir relació amb un relat nacional”. La conversa va pujant de to, sobretot quan l’expresident francès li diu que ella no només té una identitat com a espanyola sinó com a dona, cosa que ella nega de forma vehement. I al final Sarkozy explota: “És increïble! Europa està explotant davant dels nostres nassos perquè no té en compte les identitats i vostè confon les causes amb les conseqüències!”
Així és Cayetana Álvarez de Toledo, algú que no creu en els col·lectius, sinó només en els individus, agafats cadascun per separat, algú per al qual tot el que soni a comunitarisme (i ja no diguem el socialisme o el feminisme) és extremadament nociu, i que està convençut que les identitats nacionals clàssiques no són més que residus de l’època anterior a la Il·lustració. Potser el personatge històric que millor va condensar aquest individualisme extrem va ser l’ex primera ministra britànica Margaret Thatcher quan es preguntava: “Qui és la societat?” I ella mateixa responia que tal concepte no existia, i que el que hi havia era només homes i dones.
Thatcher, com Álvarez de Toledo, bevia de les obres de Friedrich Hayek (Viena, 1899 - Friburg, 1992), el gran teòric del liberalisme econòmic, guanyador del premi Nobel el 1974, i que el 1944 va publicar un llibre fonamental: The road to serfdom (publicat en català per Proa amb el títol Camí de servitud), on combat qualsevol mena d’intervenció pública en l’economia. El llibre, però, va molt més enllà de l’economia i ha inspirat tot un corrent de pensament ultraliberal, especialment potent als Estats Units, però també va inspirar les polítiques de dictadors com Augusto Pinochet. A Catalunya el millor exponent de l’anomenada escola austríaca ha estat Aleix Vidal-Quadras, tot i que també hi ha seguidors de Hayek que són independentistes.
Aristòcrata i cosmopolita
El pensament liberalconservador intenta sempre buscar un equilibri entre la dimensió individual i la col·lectiva, entre altres coses perquè el nacionalisme en sol ser un ingredient bàsic, però hi ha una minoria que ho porta a l’extrem i prescindeix de qualsevol vessant comunitari. La biografia de l’aristòcrata Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos explica molt bé per què ella pot prescindir d’una dimensió que és bàsica per al 99% dels humans, és a dir, la col·lectiva. Filla de pare francès i mare argentina, no ha tingut mai problemes econòmics (les classes socials no existeixen), va passar la infantesa a Londres, després va estudiar a Buenos Aires en un col·legi britànic, i ara viu a Madrid. És aquest cosmopolitisme elitista el que la porta a menysprear les identitats, i més si són minoritàries (tot i que és fan de Josep Pla, un gran anarcoconservador). I és això el que la porta, paradoxalment, a idolatrar les Constitucions com una mena de Taules de la Llei de Moisès.
Per això mai encaixaria en un partit essencialista i nacionalista com Vox, on la identitat (castellanoespanyola, catòlica i antiprogressista) és l’eix principal, i està condemnada a ser una franctiradora, a disparar des de qualsevol de les seves atalaies (mitjans, FAES, etc.) contra els seus adversaris.
L’error de Pablo Casado va ser posar de portaveu d’un col·lectiu, en aquest cas el grup popular al Congrés, algú que no creu en els col·lectius. Algú que no està disposat a renunciar ni a un bri de la seva individualitat per representar la totalitat del partit. Una persona que concep la transacció com una traïció, que en un debat no aspira tant a convèncer com a destruir el rival, que vol guanyar sempre 10 a 0, és molt difícil que encaixi en qualsevol organització humana, i menys encara en un partit. Perquè el seu partit és unipersonal i es diu Cayetana Álvarez de Toledo.