Els altres òrgans de coordinació del Procés

BarcelonaERC i JxCat han encallat en l'òrgan de coordinació que hauria de servir per consensuar el pròxim full de ruta independentista. ¿Serà el Consell per la República, com reivindiquen els de Carles Puigdemont? ¿O es crearà un nou espai com el que apunta el preacord al qual han arribat ERC i la CUP? En els pròxims dies o setmanes s'hauria de resoldre aquesta qüestió que s'ha presentat com a cabdal per a la investidura de Pere Aragonès. Sigui quina sigui la solució, no serà ni el primer ni el segon ni el tercer òrgan d'aquestes característiques que neix durant el Procés, un període especialment procliu a cimeres, pactes nacionals i estructures diverses, algunes més diligents a l'hora de prendre decisions i d'altres més enfocades a donar una imatge d'unitat o de transversalitat.

Cimeres per a la consulta

Les eleccions del 2012 van donar com a resultat un Parlament majoritàriament partidari del dret a decidir. Un dels punts de l'acord de governabilitat que van signar CiU i ERC va ser precisament l'impuls d'una consulta sobre la independència de Catalunya en aquella mateixa legislatura. I, malgrat sumar majoria absoluta, les dues formacions van intentar implicar la resta d'actors polítics partidaris de l'autodeterminació. La primera cimera per tractar el tema es va fer al Palau de la Generalitat el 6 de maig del 2013. A més d'altres partits, entitats, diputacions i ajuntaments, també hi havia el PSC de Pere Navarro. Els socialistes se'n van desmarcar ràpidament, però les cimeres van agafar protagonisme durant el 2013 i el 2014, perquè CDC, Unió, ERC, ICV-EUiA i la CUP acordessin els termes de la consulta que s'acabaria fent el 9-N. Probablement, les dues més recordades van ser la del 12 de desembre del 2013, quan van acordar la data i la pregunta de la consulta, i la del 13 d'octubre del 2014, quan la proposta d'Artur Mas de convertir el 9-N en un procés participatiu impulsat per la ciutadania i entitats va provocar un terrabastall amb Esquerra.

Pacte Nacional pel Dret a Decidir

Presidit per Joan Rigol i constituït al Parlament, el Pacte Nacional pel Dret a Decidir es va configurar com una entitat aglutinadora de suports per a la consulta del 9-N. La primera reunió es va fer el 26 de juny del 2013 a l'Auditori del Parlament. Es va fer un manifest, que es va presentar al setembre, i a la quarantena d'entitats i partits impulsors, entre les quals també hi havia per exemple patronals (sense Foment del Treball) i sindicats, se'ls hi van anar sumant centenars d'adhesions durant els mesos següents. El PSC ja no hi va ser, tot i que sí alguns dels seus militants, que acabarien abandonant el partit. No es va tornar a reunir fins al febrer del 2014 i després encara es reuniria en un parell d'ocasions més, també després del 9-N, malgrat que la convocatòria d'eleccions plebiscitàries per al 2015 va esquerdar-ne la transversalitat.

Pacte Nacional pel Referèndum

Es tracta del relleu del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. La intenció era la mateixa, però en aquest cas es tractava de donar suport a un referèndum d'autodeterminació, sense especificar si hauria de ser pactat o unilateral. Es va constituir el 23 de desembre del 2016 també a l'Auditori del Parlament –la imatge, de fet, és pràcticament calcada a la del 26 de juny del 2013– i es va presentar com un últim oferiment per part de les forces sobiranistes d'acordar un referèndum amb el govern espanyol. Joan Rigol va cedir la batuta a Joan Ignasi Elena, que va esdevenir el portaveu d'una direcció col·legiada de vuit persones. També va fer un manifest i va recollir gairebé 500.000 signatures. El 19 de maig del 2017 va donar per acabada la seva tasca amb un acte multitudinari del sobiranisme a Barcelona.

Estat major de l'1-O

Tampoc el camí cap a l'1-O va ser fàcil. Veient les dificultats per tirar endavant els preparatius des del Govern i per intentar superar els recels constants entre aleshores PDECat i ERC, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras van acordar posar en marxa l’anomenat “estat major del Procés”, l’organisme clandestí amb què el Govern va externalitzar els preparatius del referèndum per esquivar la lupa judicial. Allà hi havia els líders d'ERC i del PDECat, però també representants de les entitats sobiranistes i membres destacats de la societat civil amb un clar pes polític però que no estaven en la primera línia dels partits en aquell moment. Un organisme creat també per superar les diferències partidistes que havien bloquejat els primers preparatius de l’1-O. L'estat major va fer possible l'1-O i és la referència del que Carles Puigdemont voldria que fos el Consell per la República, tal com explicava al seu llibre Reunim-nos.

Consell per la República

El Consell per la República, protagonista en les actuals negociacions per formar govern, va néixer precisament de l'acord d'investidura de la passada legislatura. ERC i JxCat van pactar-ne l'estructura i fins i tot el seu desenvolupament en una mena d'institucionalitat paral·lela que refermés el compromís amb l'1-O. No és cap secret que l'encaix d'ERC –i també d'Òmnium– ha estat complicat des del principi, entre altres raons per la gran influència que hi exerceix Carles Puigdemont com a president. Només hi formen part els exiliats de JxCat perquè ni Marta Rovira, ni Meritxell Serret (ara ja a Catalunya) ni tampoc Anna Gabriel (la CUP ni tan sols forma part del Consell) s'hi van voler sumar. La resta d'actors polítics que hi formen part (ANC, Demòcrates, MES, Poble Lliure, Solidaritat, Independentistes d'Esquerres i Lluís Llach i Carme García com a independents) el consideren l'espai adequat per coordinar l'independentisme.

Trobades a Ginebra

La presó i l'exili van fer saltar pels aires els ponts entre els dirigents independentistes, que van veure com la comunicació fluida entre ells s'estroncava. La repressió feia efecte, i no va ser fins al juliol de 2019 que –després de la crisi oberta arran dels diferents pactes municipals amb el PSC– s'intenta refer la unitat estratègica amb unes trobades a Ginebra en què Carles Puigdemont, Marta Rovira, l'aleshores president Quim Torra, Marcel Mauri, Elisenda Paluzie i membres de la CUP i també algun dirigent més d'ERC i del PDECat proven d'articular una resposta unitària a la imminent sentència de l'1-O. És el més proper a la fórmula 3+2 (dirigents dels tres partits independentistes i de les dues entitats) que ara s'ha tornat a posar sobre la taula com a opció d'òrgan de coordinació. Aleshores, però, el resultat va ser escàs, i la resposta unitària a la sentència, una quimera que es va limitar a aprovar un mes i mig després una proposta de resolució al Parlament.

Assemblea de Càrrecs Electes

Mai es va aclarir del tot si la reunió del 30 d'octubre del 2019 de l'Assemblea de Càrrecs Electes a Barcelona bevia o no de la que un any després impulsaria el Consell per la República. El cert és que aquesta trobada en què van participar membres del Govern –hi havia el president, Quim Torra, i el vicepresident, Pere Aragonès–, diputats, alcaldes i regidors va ser una mena de catarsi del sobiranisme després de la sentència del Procés i va evidenciar als ulls de tothom les diferències estratègiques entres els partits.