Les altres línies vermelles per a l’acord
BarcelonaEl gest de Mariano Rajoy de declinar la proposta del rei Felip VI de sotmetre’s a un debat d’investidura va posar el focus definitivament sobre el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez. Hores abans, en un divendres carregat de moviments tàctics, Pablo Iglesias havia verbalitzat la determinació per conformar un govern d’esquerres, en un intent per controlar el relat. El líder de Podem pretenia collar els socialistes, atrapats per la pressió del PP i de la pròpia vella guàrdia, més partidària de la gran coalició, la via preferida també pels poders econòmics. Després del contacte telefònic del cap de setmana, Iglesias i Sánchez van mostrar predisposició per al diàleg, però saben que una entesa que deixi al voral Rajoy implica fer concessions en la carpeta econòmica i social, i també en la manera d’afrontar el debat territorial. “No serem presidents a qualsevol preu”, deia ahir el secretari d’organització del PSOE, César Luena, en una clara al·lusió a un hipotètic suport de forces independentistes.
Sánchez i Iglesias són conscients de quines qüestions poden dinamitar una negociació -els gestos en públic dels últims dies també responen a la voluntat de carregar-se d’arguments davant de l’electorat en cas d’unes eventuals eleccions-, començant per la manera de bastir el pacte. Al PSOE va coure la manera com Podem va formular l’oferta: en la roda de premsa posterior a la visita al monarca i explicitant el dibuix d’un hipotètic executiu, en què caldria incorporar Esquerra Unida, amb Iglesias de vicepresident i ministeris clau -com Sanitat, Defensa, Educació i Interior, així com una nova cartera de plurinacionalitat- en mans del partit lila. Amb la intenció d’evitar que Podem porti la iniciativa del relat, després d’haver fet propostes concretes, el PSOE va insistir ahir que prefereix governar en solitari, malgrat disposar de només 90 escons al Congrés.
El referèndum i l’ambigüitat
Tal com va verbalitzar en campanya, en els dies posteriors al 20-D Iglesias va fer una defensa aferrissada del referèndum per resoldre el plet català, una estratègia que algunes veus desxifren com una operació de supervivència política després dels resultats discrets de Podem en els comicis autonòmics. Però el que era una línia vermella fa un mes -el dret a decidir havia permès implicar Ada Colau en el projecte i obtenir la victòria a Catalunya- ha esdevingut un compromís menys ferm per a Podem en l’estadi de les negociacions per formar govern. Divendres el mateix Iglesias va exposar que ara “no pot haver-hi línies vermelles”, un discurs repetit ahir per Xavier Domènech, cap de files d’En Comú Podem, que amb només dues hores de diferència va passar d’afirmar a RAC1 que hi haurà un referèndum sobre la independència a Catalunya a apuntar que “s’ha de poder parlar de tot” i escoltar “les propostes” d’altres. Iglesias és conscient, però, de quina és la frontera assumible per als socialistes espanyols, i l’alternativa a la consulta seria una reforma constitucional ambiciosa. Tanmateix, el camí planteja interrogants: el PSOE no ha definit quin abast tindria la modificació de la carta magna en sentit federal i un PP bel·ligerant a l’oposició podria bloquejar qualsevol revisió del text.
L’article 135 i l’impost a la banca
El debat territorial no és l’únic obstacle per fer realitat un govern d’esquerres a Espanya. En matèria d’estabilitat pressupostària, fiscalitat i mercat laboral, així com en les mesures d’urgència en polítiques socials, també hi ha diferències rellevants entre socialistes i Podem, que podrien frustrar l’entesa. El partit d’Iglesias proposa en el seu programa derogar l’article 135 de la Constitució, una reforma constitucional del principi d’estabilitat financera per limitar el dèficit validada per la via d’urgència durant l’etapa del govern Zapatero, amb el sí del PP. Mentre Podem planteja una reestructuació del deute espanyol -amb una auditoria preliminar-, el PSOE defensa complir els compromisos d’estabilitat pressupostària acordats amb les institucions europees.
Les prioritats fiscals presenten algunes similituds -per exemple, en matèria mediambiental-, però també grans diferències, ben visibles en la pressió exercida sobre la banca. Davant la laxitud socialista, Podem insta les entitats financeres a retornar de manera progressiva les ajudes públiques concedides per rescatar el sector amb la fórmula de l’anomenat impost de solidaritat. La disparitat en les propostes s’evidencia en les fórmules per incrementar el salari mínim i revertir la contractació temporal, les iniciatives per actualitzar les rendes de llars vulnerables, i les accions per combatre la pèrdua de l’habitatge familiar.
