MadridVivim una etapa tan convulsa que moltes vegades se'ns escapen els detalls dels conflictes. Hi ha tants fronts de què ocupar-se, tants incendis on dirigir la mirada, que no tenim temps de pensar en l'origen i les causes del foc. I les coses es compliquen –obviant ara el terratrèmol Donald Trump– els dies que tot sembla passar als tribunals. Això estimula els dirigents polítics a penjar-se dels processos judicials per decidir les seves estratègies. Penseu, si no, com i per què van caure els governs de Felipe González, de José María Aznar i de Mariano Rajoy. Els processos judicials amb càrrega política poden tenir sempre efectes devastadors.
És per aquesta raó que els polítics s'afanyen tant a influir en el món de la justícia. Ho tornem a veure en la impossibilitat de renovar les presidències de les sales del Tribunal Suprem. És pràcticament segur que no hi haurà acord, sobretot pel que fa a la sala penal, la que s'ocupa dels processos que afecten els aforats, que són tots els dirigents polítics més rellevants, començant pels membres del govern i els parlamentaris. Aquesta sala ja no la presideix Manuel Marchena, que ha esgotat dos quinquennis seguits de mandat i ha estat substituït pel magistrat més antic, Andrés Martínez Arrieta, un home de maneres discretes, amb poca tendència a treure el cap per la finestra. A aquest magistrat li queden dos anys per jubilar-se. Amb tota probabilitat, la dreta judicial li permetrà acabar la carrera a la magistratura com a president de la sala penal. No perquè sigui un dels seus, que no ho és, sinó perquè la dreta vol evitar costi el que costi que la candidata dels progressistes, Ana Ferrer, aconsegueixi el càrrec. Els motius són diversos, però sobretot de caràcter ideològic, relacionats amb el vot particular que va fer en contra de la condemna que el Suprem va dictar sobre el frau dels ERO d'Andalusia.
Aquella sentència del Suprem va ser revisada a fons pel Constitucional, que, a la pràctica, va desactivar les condemnes dels principals implicats, entre ells els dos expresidents andalusos, Manuel Chaves i José Antonio Griñán. La correcció va ser rebuda al Suprem com una rectificació indeguda, interpretant que el Constitucional havia assumit atribucions de valoració de fets i proves que no li corresponien. Des de llavors la tensió entre els dos tribunals ha anat creixent, animada des del pati polític. L'episodi ha tingut conseqüències, perquè ha posat en risc les relacions entre el Suprem i el Constitucional en un moment delicat, quan el segon sembla a punt de corregir novament el primer, aquest cop pel que fa a la llei d'amnistia i el seu encaix en la Constitució. I encara hi ha un altre capítol a la vista, el del possible recurs d'empara del fiscal general, Álvaro García Ortiz, que es presentaria al Constitucional contra la resolució del Suprem que ha avalat la confiscació i anàlisi de dades del seu telèfon mòbil i altres dispositius. És previsible la reacció adversa al Suprem.
Escletxes
En aquest escenari sembrat de benzina va arribar al Suprem una querella presentada per Hazte Oír i Vox, aprofitant l'instrument legal de l'acció popular per impulsar l'acció penal. Pretenia perseguir els magistrats que van votar la sentència dels ERO pel delicte de prevaricació. La fiscal del cas, Consuelo Madrigal –una de les que va intervenir en la causa contra els líders independentistes– va informar en contra de l'admissió de la querella. El Suprem va expressar el mateix criteri en una interlocutòria que va preocupar molt al Constitucional. En la resolució es deia que l'òrgan de garanties no té "carta blanca" per resoldre els casos que se li presentin “sense atenir-se jurídicament a la qüestió”.
La decisió es va prendre per unanimitat dels cinc membres de la sala d'admissió del Suprem, formada per Manuel Marchena com a president, Andrés Palomo com a ponent, i els magistrats Antonio del Moral, Vicente Magro i Susana Polo, aquesta última del grup progressista. La inquietud va créixer amb una nova querella, formalitzada per l'entitat Atando Cabos, que es presentava com una "associació contra la prevaricació". El Suprem també la va rebutjar, amb una majoria en què figuraven dos magistrats del sector progressista, Ana Ferrer i Javier Fernández. Els altres tres magistrats eren Manuel Marchena –president–, Andrés Palomo i Vicente Magro, com a ponent. Les dues resolucions tenien una argumentació similar. La primera, que va marcar camí, deia que el Constitucional no té “carta blanca” per resoldre els casos que se li presentin "sense atenir-se jurídicament a la qüestió".
El ponent de la interlocutòria, el magistrat Andrés Palomo –que també va ser a la causa de l'1 d'Octubre– precisava que només es podria parlar de presumpta prevaricació de membres del Constitucional en el cas de resolucions i sentències que resultessin "purament i simplement producte de la seva voluntat, convertida irraonablement en aparent font de normativitat". El Suprem recollia el fet que l'article 4 de la llei orgànica del Constitucional preveu que les resolucions d'aquest tribunal "no podran ser enjudiciades per cap òrgan jurisdiccional de l'Estat". Afegia que, per tant, hi ha una "via estreta" per actuar contra el Constitucional, i que no es podria fer sempre que aquest tribunal actués "de manera argumentativa, sustentada en termes de legalitat constitucional".
El grup majoritari del Constitucional, format per set magistrats progressistes, va considerar que aquesta mena de resolucions obria una escletxa perillosa per la qual es podria colar l'extrema dreta per tractar de desestabilitzar l'òrgan de garanties amb una o més querelles contra el seu president, Cándido Conde-Pumpido, i altres membres del tribunal. Hi ha recursos de súplica presentats contra la inadmissió d'aquella primera querella per la sentència dels ERO. S'espera que el Suprem ho aprofiti per suturar la ferida i posar fi a la situació d'alta tensió amb el Constitucional. Ho veurem. Però de moment la dreta mediàtica i política ha sucat pa en l'assumpte, prenent la interlocutòria del Suprem com una crida a actuar contra el Constitucional. Feijóo s'hi ha apuntat dient que "el Constitucional és un tribunal polític al servei del govern, i els seus magistrats no estan exempts de prevaricar". I diuen que es va quedar tan ample. Vaig tenir un amic que en aquests casos preferia cridar "guerra al capital, fins que sigui nostre".
