Alfonso Rus, el mite del bon salvatge
ValènciaUn dels corol·laris més evidents del sorgiment del modern anticatalanisme al País Valencià, a partir de la dècada dels 70, és la recreació del mite del bon salvatge. Montaigne i Rousseau, en efecte, han fet molt de mal entre els meus compatriotes. Segons aquest mite, hi hauria un valencià prototípic, de natural faceciós, bonhomiós, sa i, si cal, un poc milhòmens. Aquest “cavaller de la raça valenciana” (com s’autotitulava un dirigent blaver sense problemes d’autoestima) va estar a punt de ser corromput “pels catalans”, tot i que no veia mai cap amenaça procedent de Madrid. La seua llengua, “valencià pur”, venia farcida de castellanismes, però el més important és que l’estàndard no hi fotera queixalada. El bon valencià -el bon salvatge- tenia arrels pageses, cor faller i ànima innocent. Alfonso Rus era un emblema molt reeixit d’aquest model.
Nascut a Xàtiva el 1950, Alfonso Rus Terol va conquistar l’alcaldia del seu poble al capdavant del Partit Popular l’any 1995. Des del 2007, a més, és el president de la Diputació de València. Durant tot aquest temps ha compaginat la seua faceta política amb les seues empreses particulars i la direcció del Club Esportiu Olímpic de Xàtiva (fundat el 1932 i actualment en Segona Divisió B). Com ell mateix remarca, és un self-made man que presumeix de no tindre pèls a la llengua (com tot bon salvatge, el seu bagatge acadèmic és volgudament inexistent).
Proposta de redreçar Felip V
Fins ara mateix, que l’han enxampat -presumptament- comptant diners (tota una vocació de servei públic), Rus ha nodrit les hemeroteques amb molta desimboltura. Acabava de ser nomenat alcalde i ja proposava a Joan Carles I redreçar el quadre de Felip V -el primer Borbó- que s’exposa al Museu de l’Almodí d’aquesta localitat, a condició que el rei demanara perdó per la crema de la capital de la Costera al segle XVIII. És ben sabut que aquest retrat, obra de l’artista local Josep Amorós, està cap per avall des dels anys 50, per decisió de l’aleshores director del museu, Carles Sarthou. Aquest venerable erudit venjava així la destrucció de Xàtiva per haver estat lleial a Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió.
El gest de Rus era insòlit, i sembla impropi d’un bon salvatge (¿enfrontar-se a la Corona?; el salvatge és innocent, però no imbècil). Efectivament, el xarampió de dignitat va durar poc. Quan va accedir al tron Felip VI, van recordar al batle la seua proposta, però l’interfecte va fer-hi marxa enrere.
Ell és més partidari de buscar-se enemics més assequibles. L’any 2009, per exemple, amb ocasió de les marxes en favor de l’educació pública valenciana, anomenava gilipollas “els professors que diuen aleshores i gairebé ”. I precisava: “A aquests que volen posar-nos a nosaltres cap per avall no els donarem aquest gust. Anem a rematar-los! Anem a rematar-los!”
No li mereixen més consideració, però, els seus propis partidaris. En un míting, dos anys abans, afirmava textualment: “Vaig dir: «Portaré la platja a Xàtiva [municipi d’interior]», i s’ho van creure. «Si jo mane, porte la platja». Seran burros! I em van votar”. La sinceritat del bon salvatge, és clar, resulta tan brutal com la besada d’un gripau.
L’anecdotari de Rus, es pot veure, és sucós i tremendament amè. No se li coneixen grans èxits de gestió ni més qualitats que les pròpiament selvàtiques. Ara bé, fa 20 anys que és alcalde de Xàtiva amb majoria absoluta, i 8 que presideix la Diputació. Com va dir algú, en els moments de major glòria conservadora: “Si els valencians foren negres, votarien el Ku Klux Klan”. I negres no ho sé, però molt morenets sí que som.
Un retrat digne de Scorsese
Al final, el bon salvatge mor de pura prodigalitat feréstega. Diu que un dels seus hòmens de confiança el gravava des de feia deu anys (això és confiança, sí senyor), i el resultat d’aquesta profusió magnetofònica és un retrat digne de Scorsese o de Coppola.
El 2009, un Rus al cim del seu imperi parroquial va ser profètic: “Qui fique la mà, que li la tallen, com feia Khomeini”. I això li han fet.
