Alemanya, entre els estats que van rebutjar més euroordres el 2017

Brussel·lesDins l’agenda política europea de Ciutadans i el PP, però també del PSOE i Vox, hi ha en posició d’especial rellevància la reforma de l’euroordre, el sistema que facilita la detenció i extradició de persones perseguides per la justícia dins la Unió Europea. Des que la justícia espanyola no va aconseguir que Alemanya i Bèlgica extradissin els polítics independentistes exiliats, s’ha convertit en una de les prioritats d’aquests partits a Brussel·les, on la nova Comissió Europea té el mandat d’avaluar el mecanisme. En la majoria de casos les euroordres no són rebutjades, però sí que és una possibilitat recurrent. Segons l’informe fet públic ahir per la Comissió, el 2017 es van denegar un 9% de les euroordres activades dins el marc comunitari, un percentatge més elevat en països on Brussel·les ha detectat deficiències judicials, com Hongria o Polònia, però també en d’altres com Àustria o Alemanya, a l’altra banda dels estàndards de l’estat de dret. El sistema judicial germànic -clau en el cas de Carles Puigdemont-és el quart de la UE que va rebutjar més euroordres el 2017, però també el que en dona més detalls a Brussel·les.

En l’informe s’observa que entre el 2001 i el 2017 l’emissió i execució d’euroordres ha augmentat progressivament, una tendència de la qual presumeix la comissària de Justícia, Vera Jourova, en un comunicat en què assegura que “gràcies a l’euroordre els ciutadans de la UE viuen en un lloc segur. És igual en quin lloc s’amaguin d’Europa els criminals i els terroristes, que seran portats davant la justícia. Aquest exemple demostra que la UE està basada en la confiança mútua i l’estat de dret. El seu èxit es basa en la bona cooperació entre les autoritats europees i les nacionals”. Com conclou l’estudi, el 2017 es van detenir 7.000 persones sospitoses de crims seriosos i terrorisme en un termini mitjà de 15 dies entre l’emissió de l’euroordre i l’entrega.

Això sí, les xifres varien considerablement en funció de l’estat membre. Alguns, com Bèlgica o el Regne Unit, no aporten informació a Brussel·les, i d’altres responen parcialment. Qui sí que n’aporta, i una cura especial, és Alemanya, un dels estats de la UE que n’emet i en rep més. El país que governa Angela Merkel dona dades addicionals en referència a l’elevat percentatge de peticions europees de detenció rebutjades, que en el seu cas és del 16% el 2017, una proporció superior a la de la majoria de països. Alemanya explica que les peticions rebutjades han crescut els últims anys, i en l’últim especialment en aquells casos que tenen a veure amb el compliment dels drets humans. Com diu literalment l’estat germànic, part d’aquestes negatives a extradir o detenir un sospitós per petició d’una euroordre són fruit de “les condicions inacceptables de detenció en alguns estats”. En total, Alemanya va obrir més de 1.500 processos d’euroordres però en va rebutjar 251.

Espanya, per sota de la mitjana

En canvi, les xifres en el cas d’Espanya estan en la línia de la majoria d’estats de la Unió Europea. A l’Estat el 2017 es van emprendre 991 processos de petició d’ordres europees de detenció, i se’n van rebutjar només 42, una xifra que suposa poc més d’un 4%. La proporció de negatives és lleugerament superior a França (un 7%) i supera el 10% en països nòrdics com Dinamarca o Suècia. Els criteris pels quals el sistema judicial d’un estat pot denegar l’execució automàtica d’una euroordre són diversos. Primer de tot, que els delictes pels quals se sol·liciten no estiguin entre els 32 fixats en l’euroordre, que és justament el que PP i Cs demanen ampliar. Si no formen part d’aquesta llista, el sistema judicial receptor de la petició n’ha de fer una doble tipificació i pot denegar-la quan els fets que la motiven no són constitutius de delicte en el seu sistema penal; quan el subjecte de l’euroordre ja està sotmès a un procés judicial pel mateix motiu en un altre estat membre, o quan ha prescrit el delicte d’acord amb el dret de l’estat receptor.

Però els criteris d’emissió i execució de l’euroodre no han estat mai exempts de polèmica i, de fet, han arribat diverses vegades al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que ja ha emès informes per intentar establir uns criteris després de casos que han enfrontat estats, com per exemple quan França o Bèlgica no van voler extradir terroristes vinculats a ETA.