L'#electolab del 27-S: una radiografia de la candidatura de Catalunya Sí que es Pot

Consultor de comunicació1. Suma

– Podem representa el pluralisme d'estat i suposa una evolució sense precedents en la cultura política espanyola –i alhora posa de manifest els complexos, les pors i el tacticisme del PSOE i el PSC– quan parla de l'Estat en termes de "nació de nacions", quan utilitza les diverses llengües de l'Estat en els seus actes públics, quan defensa sense matisos un referèndum legal i vinculant a Catalunya sobre la independència, i a més, això ho fa també un jove de trenta-i-pocs anys, doctor en ciències polítiques, nascut a Madrid i que parla i entén el català. Aquestes actituds de respecte agraden a Catalunya.

2. Resta

– L'actitud aspra, enfadada, molt dogmàtico-ortodoxa i a la defensiva que destil·la el seu cap de llista, Lluís Rabell; quan, paradoxalment, Joan Herrera fa –la setmana passada a la diputació permanent del Parlament– la seva millor –i darrera– intervenció parlamentària en apartar el ressentiment i l'arrogància. Rabell hi és a temps!

– Els posicionaments públics ens remeten al marc de la "veritat absoluta", un tret molt característic de l'ADN discursiu d'ICV. Costa d'entendre que, després del PP i C's, la gent d'Iniciativa siguin els que carreguin contra la CUP sempre que poden i amb una contundència inusual, i pot generar una distància emocional amb els possibles votants.

– El candidat Rabell és molt poc conegut més enllà de Barcelona, i els candidats territorials tenen molt poca notorietat, sense perfils propis i sense autonomia en la imatge construïda.

– Excés de càrrega negativa en els missatges –atac frontal–, espai minúscul per a les propostes en positiu.

– Volen copiar la fórmula –d'èxit– de Barcelona en Comú malgrat no tenir un lideratge tan carismàtic com el d'Ada Colau, ni haver incorporat sensibilitats i persones que puguin ampliar el perímetre socioelectoral. I els aparells dels partits són la columna vertebral de Catalunya Sí que es Pot: la jerarquia i l'aparell s'imposa a l'horitzontalitat inclusiva del 24 de maig.

3. Multiplicaria

– Si fossin de porta d'entrada a la política d'aquelles persones que no participen en la vida pública per desengany o per desconfiança, però legítimament han optat per esdevenir allò que en algun moment van representar el PSOE i el PSC.

– Canviar l'hostilitat dels missatges per una actitud més humil, si equilibressin la càrrega negativa amb un component humà afectuós i de tendresa. Per què ens costa tant imaginar-nos els dirigents d'ICV o Catalunya Sí que es Pot rient-se d'ells mateixos? Es prenen massa seriosament?

4. Allunya

– El dogmatisme i l'ortodòxia de les actituds i posicionaments, també de les formes, de les paraules i les imatges. La contundència de les paraules 'xoriços' o 'energumen' i expressions com 'nen de casa bona' –que busquen directament el cos a cos amb Mas– afavoreixen que els propis aplaudeixin però construeix distància emocional amb les persones que es podrien plantejar votar-los.

– Si el moviment d'Ada Colau estava pensat en clau més horitzontal i de baix a dalt, a Catalunya Sí que es Pot les jerarquies i el control dels aparells dels partits que hi ha al darrere són molt més evidents.

– Fiar l'element insígnia del programa electoral a un canvi de majories al Congrés i a la Moncloa és un acte de fe que tindria més credibilitat si l'experiència de l'Estatut del 2006 –amb una majoria d'esquerres a Catalunya i Espanya– no hagués succeït.

#Coda: sectors sobiranistes –de la "puresa" més intransigent i excloent– assenyalen Catalunya Sí que es Pot com a adversaris. Aquesta estratègia d'assenyalar-los com a 'culpables' no és la millor eina que té el sobiranisme per construir ponts, confiança i seducció amb els actors que te més a prop –més enllà de les elits– i que poden ser decisius ajudant a superar els 90 diputats i fer encara més fort i totalment irreversible el procés polític. Aquesta suma és, precisament, la que els campions "dels tancs" volen impedir.