Alcaldes que han marcat una època a la política catalana

Barcelona¿Un alcalde que hagi transcendit la política local i hagi marcat època també a Catalunya? Difícilment hi haurà algú que rivalitzi amb Pasqual Maragall (Barcelona, 1941) en aquesta simbòlica competició. En destaquem alguns dels més rellevants ara que Catalunya torna a triar alcaldes.

Pasqual Maragall

L'alcalde que va transformar Barcelona

Alcalde de Barcelona durant quinze anys (1982-1997) en el moment de més transformació de la ciutat, va saber aprofitar la carta dels Jocs Olímpics del 1992 per situar la capital en el radar mundial. Sense oblidar-se dels veïns: tothom recorda la història de la seva dona i ell instal·lant-se de tant en tant uns dies a casa de famílies de diferents barris de la ciutat per saber com vivien. Avui el seu llegat el reivindiquen pràcticament tots els candidats, siguin del partit que siguin i, malgrat que faci molts anys que està allunyat de la vida pública, entre els barcelonins continua sent recordat com el millor alcalde.

Les propostes de Maragall no es van limitar només a Barcelona. Va ser un dels principals ideòlegs del metropolitanisme, de la Catalunya-ciutat i de l’Europa de les regions. Es va erigir en contrapoder del totpoderós pujolisme i fins i tot el va arribar a derrotar. A finals del 2003 era investit president de la Generalitat. La importància de Maragall a la política catalana havia començat molt abans de creuar la plaça Sant Jaume, però aquell moment va significar un punt d’inflexió: era la primera alternança política al país des de la restitució de la democràcia el 1980 i significava l’impuls d'un nou Estatut, que ell pensava que donaria resposta a les aspiracions federals dels catalans.

El 2007, amb Maragall ja retirat, va néixer la Fundació Catalunya Europa per reivindicar el seu pensament polític i, poc després, la Fundació Pasqual Maragall, per contribuir també a la recerca sobre l’Alzheimer, que l’alcalde i president va anunciar que li havien diagnosticat.

José Montilla

Reivindicant "la Catalunya, un sol poble"

José Montilla (Iznájar, Còrdova, 1955) va ser el relleu de Maragall a la Generalitat. El primer president –almenys des del 1931– nascut fora de Catalunya, que va emigrar amb la seva família amb autocar quan tenia 16 anys a la recerca d’oportunitats. Un fet que aleshores va trencar molts tabús i va contribuir a normalitzar el concepte tan llargament reivindicat de "la Catalunya, un sol poble". Va ser el primer dirigent català que va alertar obertament del risc de la "desafecció política", sobretot entre els joves.

Com Maragall, també pot exhibir un extens bagatge municipalista. Alcalde de Cornellà de Llobregat (1985-2004) fins que va ser nomenat ministre d’Indústria i president uns mesos de la Diputació de Barcelona (2003-2004), Montilla era un home de ciutat i de partit. Va representar l’exemple perfecte de l’hegemonia del PSC a l’àrea metropolitana, acumulant majories.

Un home "honest", recorda un dels seus rivals d’aquella època, Joan Tardà, que va fer de regidor de l’oposició. "Montilla va ser important en el creixement i la urbanització de Cornellà, amb gran capacitat de gestió i una precisió de rellotge suís", afegeix tot lamentant que no aprofités l’enorme poder que va tenir durant aquells anys per "transformar" la ciutat, fent-la "indistingible" d’altres de governades per la dreta.

Antoni Farrès

El comunista que unia ciutats

En la mateixa època en què Montilla i Maragall simbolitzaven l’hegemonia electoral del PSC a les ciutats, a Sabadell el PSUC barrava el pas als socialistes de la mà d’Antoni Farrès (Sabadell, 1945-2009), alcalde durant vint anys de la ciutat "comunista" més gran de Catalunya i una de les més grans de l’Estat. Important activista antifranquista, Farrès va ser qui es va encarregar a partir del 1979 de construir la Sabadell que avui coneixem.

"Continua sent un referent per a molta gent. Va ser l’alcalde que va aconseguir fer una sola ciutat unint el centre més burgès amb els barris populars de gent immigrada", recorda Maties Serracant, alcalde de la capital vallesana entre el 2017 i el 2019. El seu model es va agafar de referència en altres ciutats amb realitats semblants. Avui, una estàtua seva presideix el principal parc sabadellenc.

Manuela de Madre

La defensora de l'Estatut

Manuela de Madre (Huelva, 1954) és una de les dones que es pot sumar a aquesta llista, malgrat que la masculinització de la política ha fet que la majoria de càrrecs, lideratges i veus siguin d'homes. Alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet entre el 1991 i el 2002, va assumir la responsabilitat de presidir el grup socialista al Parlament durant el tripartit. En aquella època va ser l'escollida per defensar l'Estatut a Madrid al costat d'Artur Mas i Josep Lluís Carod-Rovira. Més enllà de les seves aportacions polítiques, també es va convertir en un referent en la visibilització de la fibromiàlgia, la malaltia amb què conviu des de fa dècades.

Carles Puigdemont

El teoritzador de la confrontació

No va arribar a complir els cinc anys (2011-2016) perquè Artur Mas el va designar a correcuita successor seu al Palau de la Generalitat, però Carles Puigdemont (Amer, 1962) és un altre dels alcaldes que ha marcat i continua marcant una època en la política catalana. El seu pas pel Govern va ser fins i tot més efímer que per l'alcaldia de Girona, perquè aviat va haver de triar el camí de l'exili davant la repressió de l'Estat. El referèndum de l'1-O i la declaració d'independència són la seva contribució principal i el clímax del procés sobiranista, però el seu lideratge ha anat més enllà: fundador de JxCat i del Consell de la República, és ara per ara el principal teoritzador de l'estratègia de confrontació amb l'Estat.

Oriol Junqueras

El renaixement d'ERC

També va ser alcalde (2011-2015), etapa de la qual els rivals li reconeixen haver promocionat la marca de Sant Vicenç dels Horts fins al punt que avui sona a tot Catalunya. D'Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) tampoc es recorda una gran transformació al municipi, però sí el fet d'haver posat fi a l'hegemonia socialista, com Puigdemont a Girona. Va fer renéixer ERC de les cendres posttripartit fins a portar-lo a guanyar eleccions i a presidir la Generalitat. Independentista i d'esquerres, ha anat pivotant més en una pota o l'altra del seu discurs a mesura que han anat passant els anys i ha canviat el context. L'1-O i la DUI el van fer passar per la presó i els tribunals espanyols el mantenen fora de les institucions.

Altres

Present i futur

Segur que alguns dels alcaldes que ara estan en actiu o que arribaran al càrrec aquest diumenge se sumaran a la llista. Ada Colau n'és l'exemple més evident, amb vuit anys de bagatge a Barcelona, o Salvador Illa, ara cap de l'oposició al Parlament, però que al seu dia va ser alcalde a la Roca del Vallès. També va ser cap de l'oposició Quim Nadal, l'alcalde més longeu de Girona (1979-2002), que va passar pel Govern durant el tripartit i ara hi ha tornat de la mà d'ERC. Xavier García Albiol és un altre dels candidats, no tant per haver definit els temes centrals de la política catalana, però sí per haver introduït pràctiques pròpies del lepenisme a Catalunya, ja amb la polèmica campanya del 2011 que el va portar a l'alcaldia de Badalona. I tants d'altres.