Per què Albert Rivera no va saber fer com Sánchez, Junqueras i Puigdemont?

BarcelonaEra Jordi Pujol qui, als inicis d’Artur Mas com a nou líder convergent, advertia que tenia un defecte: “És massa poc flexible”. Pujol sabia perfectament que el polític havia de saber adaptar-se a la conjuntura. És el que han sabut fer els darrers anys Pedro Sánchez, Oriol Junqueras i, en el darrer gir més inesperat, Carles Puigdemont. 

I què passa amb els que no són flexibles i es neguen a desdir-se del que defensaven fa tan sols unes setmanes? Doncs que són arrossegats pel vent de la història. És el que li va passar, curiosament, a un polític que tenia fama de ser volàtil i sense principis, com Albert Rivera. El líder de Cs va fer la campanya de les eleccions del 28-A del 2919 prometent que no pactaria amb Sánchez. Els resultats electorals li van donar la possibilitat de ser vicepresident, recorden? Però Rivera no va voler augmentar la fama de cínic i oportunista que tenia i, en un error fatal per a ell, va apostar per la repetició electoral.

Puigdemont va dir en campanya, i en concret en una entrevista a l’ARA, que “Pedro Sánchez no seria primer ministre amb els vots de Junts”, que és exactament el que passarà la setmana que ve. Sánchez va passar de blasmar l’amnistia a acceptar-la sense despentinar-se. I Junqueras va passar de dir, en un llunyà 2012, que “no té sentit negociar amb l’estat espanyol”, a ser el principal defensor de la via negociadora. 

El mèrit d’aquests tres polítics és que han sigut capaços de canviar d’opinió sense haver provocat una trencadissa en els seus respectius partits. D’alguna manera aquesta és la prova del nou del seu lideratge. Només persones amb unes característiques especials són capaces de conduir el ramat del punt A al punt B sense perdre bous i esquelles. No és cap ironia. Un dels pares de la indepèndencia nord-americana, John Adams, havia sigut un fervent partidari de l’Imperi Britànic. I el més pròxim Francesc Macià va ser coronel de l’exèrcit espanyol. En política, com en biologia, qui no evoluciona mor.

La pèrdua de Junts

En el cas de Junts, que és el més recent, caldrà veure si afronta una factura política en termes electorals. De moment, si fem cas al CIS, el PSOE ja l’està pagant. El meu pronòstic és que la pèrdua a Junts serà molt poc significativa, un màxim del 10% dels vots, perquè no té sentit ser de Junts i estar en contra de Puigdemont. El temps dictarà sentència. 

I una darrera reflexió sobre les negociacions polítiques. El dia clau de l’acord Junts-PSOE no va ser dijous passat sinó el dia que Puigdemont va decidir que volia jugar la partida i negociar amb Sánchez. I això va ser la mateixa nit del 23-J. Quan un s’asseu a negociar en política amb voluntat d’acord, s’hi arriba en el 95% dels casos. Això sí, durant el temps que duren les negociacions s’ha de fer veure que estan en perill diverses vegades. La gran decisió és: negociar o no negociar. La resta és pur ritual.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha decorat el saló Verge de Montserrat del Palau de la Generalitat amb dos quadres de pintors moderns, un de Joan Miró i un de Miquel Barceló. El de Miró té història perquè originalment es trobava a la seu de la conselleria d’Economia de la rambla de Catalunya. Aragonès se’l va endur després a les noves intal·lacions de la Zona Franca i ara l’ha fet portar al Palau.

Com és tristament habitual en els escrits judicials, en la interlocutòria de la Fiscalia de l’Audiència Nacional en què rebutja que hi hagi indicis de terrorisme contra Carles Puigdemont i Marta Rovira no falten els errors en els noms propis. Al diputat d’ERC Ruben Wagensberg el rebategen com a Wassemberg les sis vegades que el citen. I al membre de l’equip de Puigdemont Josep Lluís Alay li diuen Alaiz en una ocasió.