Albert Rivera, l’antídot de l’establishment contra Podem

SubdirectorEl debat de política general que començarà dimarts vinent al Congrés de Diputats serà el més desconnectat de la realitat política espanyola que s’haurà produït en la història recent. Si una televisió privada aconseguís programar a la mateixa hora del debat entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez un cara a cara entre Pablo Iglesias i Albert Rivera, els dos polítics de moda a Espanya, arrasaria davant del senyal oficial de TVE.

Els discursos a l’hemicicle de Rajoy, Sánchez, Cayo Lara, Rosa Díez i Duran i Lleida sonaran a Cuéntame, la música i la lletra d’un sistema polític en ple procés de demolició que ja s’ha superat al carrer i als estudis demoscòpics. Ja veurem qui queda d’aquí un any dels protagonistes del debat. Mentrestant, les forces emergents de la política espanyola, Podem i Ciutadans, estan acampades a les portes del Congrés esperant l’hora d’entrar-hi i prendre possessió, però cadascuna té una estratègia molt ben definida. Vegem-ho.

L’establishment ha trobat en Ciutadans, i sobretot en la figura de Rivera, l’antídot que fa temps que buscava contra Podem (¿recorden Josep Oliu demanant “un Podem de dretes”?). I el diputat català ha trobat el nínxol ideològic que fa temps que perseguia per fer-se un lloc en el mapa polític espanyol: el centre liberal. Rivera és jove, un orador brillant i un parlamentari experimentat. Es mou millor en actes de petit format i platós de televisió que en grans mítings. El fitxatge d’economistes de prestigi com Luis Garicano i Manuel Conthe, més el suport mediàtic dels principals rotatius amb seu a Madrid (i que avui dia estan en mans dels bancs), l’han acabat d’impulsar fins a superar UPyD, un partit que ha acabat assemblant-se massa a la seva presidenta-fundadora: antipàtic i estrident, negatiu i negativista, més producte del despit i l’amargor que de la il·lusió.

La fi del “xantatge nacionalista”

Per contra, Rivera (el somni de qualsevol assessor d’imatge) apareix com a optimista, simpàtic i fresc, sense hipoteques i sense passat com a governant, i amb el pedigrí d’haver-se enfrontat al nacionalisme català, que, a ulls de l’espanyol mitjà, és el súmmum de la corrupció i la manipulació política. Però alerta: Rivera ja no és el típic antinacionalista català, a qui tothom raspalla a Madrid però ningú li fa cas. Ara és el regenerador per qui l’Espanya que viu bé i vibra amb la roja sospira. L’home que pot desmuntar els excessos de l’estat autonòmic, acabar amb les baronies i els regnes de taifes. Amb ell, per fi, Espanya estarà lliure del xantatge nacionalista de CiU i PNB.

El seu pla, doncs, és convertir-se en el partit frontissa espanyol, el que decanta majories en un escenari on les majories absolutes difícilment tornaran a curt termini. Aquesta és una diferència cabdal amb Iglesias. Rivera no aspira a guanyar les eleccions sinó a configurar un grup parlamentari de 20-30 diputats. El seu és un discurs de laboratori dirigit a les elits liberals de grans nuclis urbans com Madrid, València, Màlaga, Sevilla i Saragossa desencantades amb les pujades d’impostos del PP i espantades davant la força del moviment rupturista. Beu tant del PP més centrista com del PSOE més jacobí, i és un excel·lent dic de contenció per als que tenen la temptació d’estripar les cartes i abraçar Podem.

Tsunami contra microcirurgia

La política espanyola del futur es dirimirà, en bona part, en el pols Rivera-Iglesias. El polític madrileny ja és un fenomen global que dóna entrevistes a la CNBC, però sap que només té una bala, una oportunitat: o guanya o perd. La seva és una estratègia de tsunami; es tracta de crear una onada guanyadora que arrossegui la massa descontenta i el porti a collibè fins a la Moncloa. Iglesias necessita missatges forts i mobilitzacions massives, mentre que Rivera aposta per la microcirurgia, cercles selectes i reduïts però molt influents i amb capacitat de crear opinió i dinàmiques de boca-orella en els despatxos i tribunes on es decideixen les coses.

Si Rivera aconsegueix els vots necessaris per evitar una victòria de Podem, ja haurà complert el seu paper històric i s’haurà guanyat un lloc a l’Olimp de l’Espanya eterna. Per a les direccions centrals del PP i el PSOE pot ser, a més, l’excusa perfecta per escometre el desmuntatge autonòmic que ells mateixos van construir i van convertir en grans maquinàries clientelars i corruptes.

Rivera pot ser, des de Prim, el català que haurà arribat més lluny, amb més poder que Jordi Pujol o Narcís Serra. I, com Cambó, serà ben recompensat per evitar la revolució. L’únic dubte és si, a més de frenar Podem, podrà aturar també, des de Madrid, el procés català.