Albert Camus, 'L'estrany' i la política
BarcelonaHa arribat la calor i hi ha molta experiència acumulada que demostra que aquesta circumstància enterboleix la ment i fins i tot estimula la violència. Deu ser per això que en les darreres setmanes tot sembla enredar-se i complicar-se en l'àmbit polític, malgrat el pacte al qual van arribar finalment el govern de Pedro Sánchez i el PP d'Alberto Núñez Feijóo per renovar el Consell General del Poder Judicial. Aquell acord va permetre constatar un cop més el valor del diàleg per afrontar els problemes socials, en aquest cas els de la justícia, per contrast amb l'estratègia de la confrontació sistemàtica. Però el miratge va desaparèixer ràpidament, i va tancar expectatives en qüestió d'hores. Estem molt lluny de l'esperit que va guiar la Transició i la lluita política es caracteritza per la seva ferocitat, en un ambient recarregat, espès i obscur, que per a molts fomenta el desinterès i la passivitat. Quan em trobo amb amics i coneguts que presenten aquest tipus de quadre psicològic em recordo invariablement de Meursault, el protagonista de la novel·la L'estrany, d'Albert Camus. L'apatia de Meursault és proverbial. Es tracta d'un home indiferent a tot. Segur que recordeu l'inici del relat, quan parla de la mort de la mare, sense ser capaç de dir si s'acaba de produir o va passar el dia anterior. “Avui –escriu– ha mort la mare. O potser ahir. No ho sé”.
Confio que no acabarem tots així. Meursault és detingut després d'haver disparat a un àrab, a la platja, un dia que fa calor. Aquesta circumstància és determinant. “El sol –descriu el protagonista– era ara abrasador. Es trencava a trossos sobre la sorra i sobre el mar”. Poc abans, la seva xicota li ha proposat casar-se. I ell ha contestat que tant li fa, però que d'acord. “La Maria –explica– va venir a buscar-me a la tarda i em va preguntar si volia casar-me amb ella. Vaig dir que m'era indiferent i que podríem fer-ho si ho volia”. No sé com hauria reaccionat Meursault, indiferent a tot, però sensible a la calor, en una situació de bloqueig com la que tenim, fins i tot després del pacte entre populars i socialistes.
Aquí no hi ha costum de practicar la indiferència, però un dels riscos dels desencantats és caure en mans del menfotisme. L'altre és la radicalitat, encara que en aquesta etapa de política feixuga ja no hi ha tants voluntaris per anar a colpejar o cremar ninots amb la imatge de Pedro Sánchez al carrer Ferraz de Madrid, davant de la seu del PSOE. Els vociferants del desembre passat són ara els que, atordits per la calor i reconvertits en fluixos i desinflats, fan la migdiada amb un ull posat a la plaça de Castilla. Allà hi ha els jutjats, i esperen que el jutge Juan Carlos Peinado trobi la pista definitiva contra Begoña Gómez, la dona del president del govern, per acusar-la formalment, com a mínim de tràfic d'influències, per les seves relacions amb empresaris interessats en subvencions.
La calor del Suprem
El jutge Peinado, en tot cas, no és el personatge central del relat polític en curs. On fa més calor és al Suprem. Ja vaig dir fa dues setmanes que el tribunal del judici del Procés no tardaria a parlar. I ho ha fet amb estrèpit. Als barris benestants de Madrid encara es venen prou diaris. I els quiosquers m'expliquen que els lectors de dretes estan entusiasmats amb el Suprem. Sobretot amb la seva decisió de no amnistiar el delicte de malversació perquè consideren que els líders independentistes sí que van treure un profit personal de la utilització de fons públics per promoure el Procés. L'argument del tribunal és que “qui dilapida els fons públics que ha d'administrar amb lleialtat i els dedica a finançar el procés independentista obté l'inqüestionable benefici personal que deriva de no aportar-hi diners procedents del seu peculi”.
La decisió del Suprem d'excloure el delicte de malversació de l'aplicació de l'amnistia ha arribat acompanyada de la que ha pres el jutge Pablo Llarena de mantenir l'ordre de detenció de Puigdemont, i la de la magistrada Susana Polo preguntant a les parts del cas Tsunami si s'ha de consultar la justícia europea sobre aquesta causa. Es tracta de veure què diu el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la possibilitat d'amnistiar suposats delictes de terrorisme. La seqüència és important i no sembla casual. Si el Suprem hagués consultat directament la justícia europea, Puigdemont s'hauria beneficiat de l'aixecament de les mencionades ordres de detenció, almenys fins que arribés la resposta des del Tribunal de Luxemburg. Però amb la negativa a aplicar l'amnistia a la malversació el que ha aconseguit la sala penal és mantenir Puigdemont allunyat de qualsevol perspectiva de tornar a Espanya a curt termini, mentre Junqueras i els exconsellers Romeva, Turull i Bassa segueixen inhabilitats.
Ara es presentaran al Suprem recursos que no tenen en la pràctica cap possibilitat de prosperar. Per tant, les decisions mencionades acabaran impugnades davant del Constitucional. Com que aquí ningú improvisa la feina, aquest tribunal acaba d'iniciar precisament ara la revisió de les sentències condemnatòries pel cas del frau dels ERO d'Andalusia. Les noves resolucions estaven estudiades i preparades fa mesos, i s'han tret a les portes de l'estiu, en acabar el cicle d'eleccions d'aquest any. Pràcticament tots els acusats en aquest llarguíssim procediment judicial –entre ells dos expresidents del govern autonòmic del PSOE, Manuel Chaves i José Antonio Griñán– han vist o aviat veuran molt rebaixades, o de fet anul·lades, les penes que els van ser imposades. Per això Feijóo ha posat en dubte la imparcialitat del Constitucional. El PP qüestiona aquest tribunal no només per criticar que les seves sentències beneficiïn antics dirigents socialistes, sinó perquè veu a venir una nova correcció de l'òrgan de garanties al Suprem per afavorir l'aplicació de l'amnistia als líders del Procés. Ignoro què diria el nostre amic Meursault –i el seu creador, Camus– d'aquest joc polític i judicial. Li podem donar mil voltes, però el que sí que sé és que no podem compartir la seva reflexió mentre espera que el vagin a buscar per complir la seva sentència. Diu sentir-se “buidat d'esperança, davant aquesta nit carregada de presagis i d'estrelles” i, per tant, obert “a la tendra indiferència del món”. Nosaltres no ens ho podem permetre.