Per al Miquel Garcia Casaponsa
Coordinadora general del PDeCATAquest cap de setmana ens ha deixat Miquel Garcia, un home molt estimat en l’àmbit educatiu català. Una mica abans de Nadal m’havia explicat que havia recaigut de la seva malaltia, però que ens veuríem després de festes.
Era una persona esplèndida. El vaig conèixer a la sectorial d’educació de CDC el 2006 quan ell i una colla d’experts en l’àmbit educatiu treballaven incansablement en l’elaboració de la llei d’educació, la LEC. En tinc un gran record, d’aquells dies, quan acabades les reunions a la seu del partit en Miquel, amb la veu ja castigada a causa de la malaltia que inicialment va superar, sempre ens convidava a acabar de forma distesa les llargues reunions de treball.
Abans de dedicar-se a la gestió educativa a Ensenyament havia excel·lit en la docència vocacional, primer com a professor i després com a director d’escoles Escolàpies. També va ser professor a Blanquerna. Allà per on passava hi deixava una empremta profunda. Era una d’aquelles persones que es feien necessàries pel seu bon fer, per les seves opinions i pel seu tracte exquisit amb tothom.
A principis del 2011 ens vam posar a treballar a l’equip de la consellera Rigau, ell com a director general de centres privats i concertats. Era una direcció general de nova creació, i la consellera Rigau va escollir un home discret i eficient, que havia dedicat tota la seva vida docent a l’Escola Pia i que coneixia a fons el sector. La va encertar. La consellera Ruiz li va continuar fent confiança i junts van crear un equip extraordinari: dels que ha deixat marca en el model educatiu català. A qualsevol reunió portava sota el braç la LEC, una gran llei de país, encara que gairebé se la sabia de memòria.
Un home optimista
En Miquel no va tenir una vida fàcil. Però mai el vaig sentir queixar-se. Era un home de tarannà optimista. Ell sentia, malgrat tot, que la vida li havia donat molt. Encara recordo quan em va trucar tot cofoi que havia estat avi. “Quin regal que m’ha fet la vida!”, em va dir il·lusionat.
Una de les seves passions era el mar. Tenia una barqueta i aprofitava qualsevol moment per sortir a navegar, a vegades sol. Deia que no necessitava res més que el silenci i una mica de sol que li fes més agradable la travessia. Ens ha quedat pendent navegar plegats. L’estiu passat la mala mar no ens ho va permetre. Després de saber-ne la mort vaig pensar que sempre el tindria present en les decisions que hagués de prendre. D’això se’n diu mestratge. Gràcies per tantes coses, Miquel. Descansa en pau.
