Així es lluita per l'hegemonia catalana a Madrid

MadridEl resultat de les eleccions del 14-F va dibuixar una Catalunya amb tres grans partits que lluiten per l'hegemonia: el PSC, ERC i Junts. La batalla es juga al Parlament, però també a Madrid, on cadascun exerceix un rol diferent amb un mateix objectiu: presentar-se com el partit central i més útil als interessos de Catalunya. Vegem-ho.

PSC

El partit que és a la sala de màquines de la Moncloa

Els socialistes catalans tenen una obsessió: fer present el govern de Sánchez a Catalunya. Amb aquest objectiu han posat en marxa a Madrid una agenda mediàtica pròpia, que busca que els ministres tinguin una presència normalitzada als mitjans catalans més influents, amb TV3 al capdavant però també RAC1 o l'ARA. El PSC ocupa ara dos ministeris, el de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana (l'antic ministeri de Foment), amb l'exalcaldessa de Gavà Raquel Sánchez, i el de Cultura, amb el veterà Miquel Iceta. Es tracta de dos ministeris que volen tenir una mirada pròpia sobre Catalunya des dels seus equips de comunicació, ja que tracten dos temes tan sensibles com les infraestructures i la cultura, que en teoria haurien de servir per projectar la visió més federalista del PSC. Iceta ja ha fet gestos en aquest sentit, com la visita a la Setmana del Llibre en Català, i caldrà veure què fa Raquel Sánchez amb Rodalies.

Però la peça especialment rellevant en aquesta lluita política és la que representa el nou secretari d'estat de Comunicació, el reusenc Francesc Vallès, que compta amb la confiança total de Pedro Sánchez i és conscient que bona part del futur polític del Partit Socialista es juga a Catalunya i en el seu pols amb els independentistes. La implosió del món postconvergent consideren que els dona l'oportunitat de presentar-se com el clàssic partit "aconseguidor" per a Catalunya i per això cultiven també la relació amb el món econòmic, on el PP no fa forat. De moment s'han apuntat la medalla de la fi dels peatges i han culpat els independentistes del fracàs de l'ampliació de l'aeroport. El seu problema és que, si volen sobreviure com a govern, han de donar oxigen als seus competidors, especialment a ERC.

ERC

El dic antifeixista que practica el peix al cove

Esquerra competeix amb el PSC pel títol de partit més influent a Madrid, no en va els seus 13 vots són necessaris per a la majoria de projectes legislatius del govern, com ara els pressupostos. Tot i això, almenys pel que fa a discurs, rebutgen l'etiqueta de ser com l'antiga CiU i practicar el peix al cove, tot i que no renuncien a obtenir resultats concrets per a Catalunya. La seva aposta per ser el soci preferent de l'executiu té unes altres bases. La primera és la seva aposta estratègica pel diàleg per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i l'Estat. L'existència de la taula de diàleg és el seu principal èxit (va ser fruit de l'acord d'investidura), però alhora resta marge de maniobra negociadora als republicans. Per què? Doncs perquè com que necessiten que aquest govern de PSOE i Unides Podem perduri en el temps, això els empeny a donar-li estabilitat.

Ara bé, el seu discurs no és tant que aconsegueixen coses de Madrid (com fan el PNB i feia CiU) com que exerceixen de dic de contenció del feixisme i la ultradreta. Gabriel Rufián insisteix molt en aquest punt: ERC és la garantia que no hi haurà un govern PP-Vox a l'Estat, un discurs que qualla entre l'electorat més d'esquerres i metropolità, on els republicans batallen per cada vot amb els socialistes i els comuns. La seva estratègia per ser hegemònics a Catalunya se sosté, doncs, en aquestes dues potes: l'aposta pel diàleg i la bandera antifeixista. En un segon pla, però, saben que també necessiten poder presentar fruits concrets per ser útils, el peix al cove, i aquí és on pateixen més perquè tenen la pressió de Junts i la CUP, que els acusen de ser massa dòcils amb l'Estat.

JxCat

El difícil equilibri entre l'exigència i la negociació

Junts està intentant recuperar centralitat a Catalunya (i aquí la figura de Jaume Giró és molt important) i això passa per recuperar un cert protagonisme a Madrid, però l'aposta per la negociació amb el govern espanyol en l'àmbit pressupostari ha tingut poc recorregut. I això que en les últimes intervencions tant de la portaveu al Congrés, Miríam Nogueras, com del portaveu al Senat, Josep Lluís Cleries, s'havia insistit en el missatge de mà estesa. La presentació de l'esmena a la totalitat reforça el perfil combatiu de Nogueras, que se sent més còmoda en aquest paper que en el de negociadora.

El problema de Junts a Madrid és que, d'una banda, l'espai de l'antiga CiU com a partit crossa dels governs progressistes ja l'ha ocupat ERC, i, de l'altra, té un sector intern unilateralista que no veu amb bons ulls cap tipus d'acostament a l'executiu de Sánchez, i més quan el president del partit, Carles Puigdemont, encara és a l'exili i perseguit pels tribunals espanyols. Finalment, aquesta manca de paper com a soci aritmèticament imprescindible els ha portat a la seva zona de confort, que és el de la crítica al govern del PSOE i a l'estratègia d'ERC tot i que això comporti minimitzar el perill que suposaria un eventual govern PP-Vox a l'Estat.

PDECat i CUP

Dos partits a la recerca del perfil propi

A part dels tres partits grans, al Congrés hi ha dues formacions més que busquen fer-se un lloc en el tauler del catalanisme. D'una banda el PDECat, que té 4 diputats que són pràcticament l'única plataforma de projecció amb què compta un partit que és l'hereu directe de CDC però extraparlamentari a Catalunya. A favor seu hi ha que conserven el know-how convergent de com es negocien uns pressupostos i s'aconsegueixen contrapartides concretes, sobretot per als seus ajuntaments. També consideren que el perfil de Junts al Congrés és molt d'esquerres, i que persones com el catòlic Ferran Bel (que es va abstenir en la llei d'eutanàsia) els acosten al votant sobiranista més conservador.

Per la seva banda, la CUP està assajant ara una nova estratègia que passa per jugar a fons la carta dels Països Catalans per tenir un discurs diferenciat. La idea és implicar-se en qüestions com la lluita contra l'ampliació del port de València o contra les plaques fotovoltaiques a les Balears, i fer pressió així tant a Compromís com a Més. D'aquesta manera, maten dos pardals d'un tret: aconsegueixen diferenciar-se d'ERC, Junts i el PDECat a Catalunya, i, a més, reforcen la implantació de l'esquerra independentista i anticapitalista en aquests territoris.