Així ha fracassat l'operació per intentar desbancar Junqueras
L'endemà de la patacada del 12-M es va posar en marxa una estratègia coordinada entre dirigents d'ERC
BarcelonaPere Aragonès va abandonar la primera línia política tot just l'endemà de la patacada de les eleccions catalanes del 12 de maig –la tercera en un any– i totes les mirades es van situar en el llavors president del partit, Oriol Junqueras. ¿Assumiria també la derrota en primera persona? Ell tenia al cap altres plans; de fet, el camí contrari. Ho va fer explícit en una carta dirigida a la militància el dimarts després dels comicis en què es postulava per continuar liderant el partit. Els partidaris del seu relleu van veure en aquell moviment el primer pas en fals de Junqueras, i la prova és el missatge que un dels col·laboradors de la llavors secretària general del partit, Marta Rovira, va enviar als periodistes advertint que l'exlíder republicà estava a un "pas de caure". L'operació per desbancar Junqueras havia començat.
El 15 de maig, després d'una executiva llarga i tensa, Marta Rovira se sumava al camí de Pere Aragonès i, en una carta, defensava per primera vegada una "transició serena" de cara al congrés del 30 de novembre, convocat davant l'anunciada dimissió (temporal) de Junqueras. Una manera velada de demanar al president del partit que assumís aquesta "transició" i s'apartés de la primera línia. De fet, tots dos ja havien tingut setmanes enrere una conversa per parlar del futur del seu tàndem. Rovira va explicar a Junqueras que faria un pas enrere: considerava que els mals resultats electorals evidenciaven la necessitat d'un relleu a la direcció. Junqueras li va respondre que ell volia tornar a presentar-se i que ho volia fer amb ella i fins i tot li va arribar a presentar una llista de noms per acompanyar-los a la direcció, que no va convèncer la seva número 2. El divorci era inevitable.
La distància entre tots dos havia anat creixent al llarg dels mesos anteriors, sobretot arran dels recels que s'havien anat generant entre Junqueras i l'equip de Pere Aragonès a la Generalitat, especialment amb Sergi Sabrià, el màxim responsable de la comunicació de l'executiu. Junqueras creia que se l'intentava invisibilitzar tot i ser el president del partit i que se'l deixava al marge d'algunes decisions, per això considerava que les últimes patacades electorals no anaven amb ell. A Palau, en canvi, creien que Junqueras estava exercint de contrapoder a Aragonès i fins i tot denunciaven que el dirigent republicà criticava el govern d'ERC en les seves trobades amb la militància. Junqueras i Aragonès van acabar acordant que aquest segon tornés a ser el candidat dels republicans a curt termini –Junqueras està inhabilitat per presentar-se– en una reunió promoguda per Rovira, en la qual van quedar clares les aspiracions de futur del llavors encara president d'Esquerra.
El manifest rovirista
Tot plegat va anar creant una desconfiança mútua que ràpidament es va traslladar a l'esfera pública. La primera prova del divorci va ser el manifest que van signar en un primer moment uns 300 militants –va arribar a les 1.000 signatures–, que demanava una renovació de la cúpula del partit i, per tant, que Junqueras s'apartés. Un document clarament inspirat en les tesis de Rovira i, de fet, promogut per alguns dels seus col·laboradors. Per als junqueristes aquell moviment va ser una declaració de guerra, però també un gest que creien que reforçava la seva posició. Poc després, van respondre-hi amb un acte amb unes 500 persones a Sant Vicenç dels Horts.
L'episodi dels cartells contra els Maragall, destapat per l'ARA a principis de juliol, va agreujar encara més l'enfrontament. La militància demanava responsabilitats a la direcció que llavors pilotava ja en solitari Rovira perquè Junqueras havia dimitit per forçar la convocatòria d'un congrés després de les eleccions europees. Junqueras, que es va desmarcar de l'escàndol tot i haver presidit el partit mentre l'estructura B actuava, va argumentar que les estructures paral·leles auspiciades segons ell per Rovira i Sabrià no l'informaven de les decisions rellevants del partit. Fa mesos, de fet, que no para de citar el grup de Signal Pa amb Tomàquet.
Marta Rovira s'hi va tornar en una carta on assegurava que la B l'havien creat perquè Junqueras els havia demanat més contundència en l'acció política. Rovira també va assegurar haver informat Junqueras dels cartells, una versió que ell va negar. Al setembre, en un acte a Olesa de Montserrat, el candidat de Militància Decidim va apujar el to contra els roviristes, desvinculant-se de qualsevol estructura paral·lela i afirmant: "No curarem cap ferida que prèviament no haguem netejat".
L'alternativa a Junqueras s'havia anunciat feia poc. Va ser a finals d'agost quan Nova Esquerra Nacional va anunciar que presentaria batalla amb una llista on volien cares noves al capdavant. La incògnita sobre qui s'atreviria a fer el pas i ser el rival de Junqueras es va resoldre el 19 de setembre: Xavier Godàs. La candidatura ha tingut el suport de Marta Rovira, Pere Aragonès i bona part dels dirigents històrics del partit i exconsellers del Govern. Ara bé, no ha estat suficient per aconseguir ser l'eina per apartar Junqueras de la presidència. Tampoc ho van ser les paraules de Rovira del 14 d'octubre, quan, en el seu comiat com a secretària general i després de pronunciar una bateria de retrets, va demanar a Junqueras "evitar una trencadissa" i acabar "junts" el cicle. Amb Junqueras de nou a la presidència d'ERC, la incògnita és saber si algun dels bàndols enterrarà la destral de guerra.
