Així va decidir el Congrés que sense violència no hi ha rebel·lió

Barcelona7 de juny de 1995. Comissió de justícia del Congrés de Diputats. Debat sobre la reforma del Codi Penal. El parlamentari basc del PNB Emilio Olabarría Muñoz -que posteriorment seria membre del Consell General del Poder Judicial- pren la paraula per demanar que se suprimeixi un apartat de la llei: que es pugui considerar rebel·lió “alçar-se públicament” per declarar la independència d’una part del territori espanyol. “És una causa política en el sentit més aristotèlic del terme, és una proclamació que es pot fer legítimament [...]. Proclamar, induir o proposar la independència d’una part del territori no pot ser una conducta considerada com a delictiva”, va pronunciar llavors, segons el diari de sessions. I és que en aquell moment, malgrat que la majoria de parlamentaris convenien que “alçar-se públicament” equivalia a una violència armada, no s’especificava en la redacció de l’article.

De fet, la majoria d’intervencions feien referència al cop d’estat del 23-F, el 1981, l’únic cop que s’ha aplicat el delicte de rebel·lió a Espanya fins ara. Tanmateix, el representant basc veia, en aquesta “inconcreció jurídica” -en paraules seves-, la possibilitat que s’acusés de rebel·lió -o promoció de la rebel·lió- qualsevol que impulsés la independència d’una part del territori espanyol, tot i que va deixar clar, això sí, que no era l’opció política que defensava el PNB. La intervenció del basc va provocar rebombori al Congrés. La primera reacció dels grups va ser defensar que se sobreentenia que l’article portava implícita la violència, tot i que finalment el seu posicionament va canviar.

En el debat, la intervenció del diputat del PSOE José María Mohedano Fuertes va ser la següent: “Declarar la independència d’una part del territori nacional no és res il·legítim ni res que es pugui perseguir com a delicte, però alçar-se amb armes públicament, senyor Olabarría, per declarar la independència d’una part del territori nacional, això sí que és un delicte de rebel·lió militar [De fons, Olabarría:«¿On ho diu, això?»]. Jo crec que el sentit literal, gramatical, penal i polític de l’article està absolutament clar, per més que digui el contrari. Així ho entenem de la lectura literal i de la teleologia d’aquest delicte, que, torno a insistir, no és declarar la independència d’una part del territori nacional, sinó alçar-se públicament per aconseguir aquest fi”. I va seguir dirigint-se al diputat del PNB: “No estem davant un concepte jurídic indeterminat, no estem davant una novetat, estem davant el mateix que hi ha en la legislació vigent, que, per descomptat, no ha estat utilitzada com a instrument per coartar cap dret d’autodeterminació plantejat pacíficament i públicament”. Les paraules del socialista, però, no van convèncer Olabarría (PNB): “Vull que quedi clar que cap persona que proclami públicament, en qualsevol circumstància amb rellevància pública, la independència d’una part del territori nacional està cometent un delicte de rebel·lió”. Lorenzo Olarte (Coalició Canària) també va demanar aclarir el concepte: “¿Què ens costa definir l’alçament precisament en funció de la violència?” El diputat de CiU Jordi Casas va donar suport a la tesi.

Canvi d’interpretació el 2017

Davant d’això, el diputat d’IU Diego López Garrido va presentar una esmena per tal d’aconseguir el suport de la majoria de grups afegint el terme “violència” com a requisit explícit de la rebel·lió. Creia que havia de quedar clar de què es tractava el delicte: “Alçar-se públicament és desobeir i resistir, enfrontar-se violentament al poder legítimament constituït. Això és el que va succeir, per exemple, el 18 de juliol de 1936, en el que es va anomenar l’Alzamiento perquè va ser això, un alçament públic, violent, contra el llavors poder legítimament constituït”. L’esmena va ser avalada pel PSOE, CiU, el PNB i Coalició Canària -ERC no tenia representació a la comissió-. El PP se’n va acabar desmarcant i es va abstenir en la reforma del Codi Penal.

Fonts presents en el debat consultades per l’ARA, que prefereixen no identificar-se, asseguren, davant l’acusació de rebel·lió als líders independentistes que van organitzar l’1 d’Octubre, que la voluntat del legislador no era aquesta. La majoria de grups -afirmen les mateixes fonts- tenia en ment l’alçament en armes. “En aquell moment [1995] això no era discutible”, consideren, i afegeixen que així es desprèn del debat recollit en el diari de sessions del Congrés. A més, diuen, el Tribunal Constitucional també ho ha interpretat en aquest sentit: en una resolució del 1988 associava la rebel·lió a l’ús d’“armes i explosius”. És per això que les fonts coneixedores de la voluntat del legislador conclouen: “No es pot equiparar la pressió del carrer [la mobilització] davant l’ordre constitucional a la instrumentalització d’armes”.