Així enverina l'extrema dreta la sala de premsa del Congrés

MadridExplica la veterana periodista d'El País i presidenta de l'Associació de Periodistes Parlamentaris (APP) Anabel Díaz que al Congrés dels Diputats sempre hi ha hagut periodistes de mitjans amb línies editorials diferents i contraposades, però que mai hi havia hagut problemes greus entre companys ni a la sala de premsa. Ara ja no és així. "El problema és que aquesta professió està molt poc regulada", afirma. I és cert que no hi ha un criteri clar per determinar què és un periodista i què no ho és. Ni tampoc què és un mitjà periodístic i què no ho és. Però què és el que està passant al Congrés ara? La novetat és que hi ha una plèiade de mitjans d’extrema dreta que se salten totes les normes deontològiques, no tenen un mínim respecte personal i es dediquen a assetjar polítics d’esquerres, caps de premsa i fins i tot altres companys periodistes.

L’últim cas ha estat el d’un tuit d’un d’aquests suposats periodistes en què assenyala dos companys basant-se en una informació falsa i exposant-los així al linxament a les xarxes. Això representa un pas més en aquesta escalada, ja que fins ara el seu objectiu eren només polítics i caps de premsa. El seu objectiu sempre és el mateix: provocar un incident a la sala de premsa o als passadissos al Congrés per després fer-lo viral a les xarxes des de mitjans que sovint són només canals de YouTube o televisions online. Aquest és un exemple de fa un any del presumpte periodista Josué Cárdenas i Gabriel Rufián.

Els que més pateixen aquesta pressió, però, són els representants d’EH Bildu, que a cada roda de premsa han de suportar preguntes esbiaixades, demagògiques i fins i tot insults sense que ningú faci res per impedir-ho. L’incident més greu va passar el 24 de maig passat, quan un d’aquests presumptes periodistes, Javier Negre, va insultar greument la portaveu abertzale Mertxe Aizpurua.

Arran d’aquest cas a Bildu li consta que els serveis de comunicació del Congrés van advertir Negre de la seva actitud, però no hi va haver cap conseqüència més. Tampoc n’hi va haver quan aquests mitjans, juntament amb els màxims dirigents de PP, Vox i Cs, van posar a la picota els caps de premsa dels grups sobiranistes i d’esquerres, també el del PSOE en aquest cas, per haver elevat un escrit a la secretaria general del Congrés demanant empara davant les faltes de respecte constants i les situacions de tensió que s’estaven generant. Aquests mitjans van filtrar els noms dels firmants i en algun cas imatges seves, en un cas clar d’assenyalament. Respecte a això, l'escriptor i activista polític Daniel Bernabé opina que "el problema és traçar la diferència entre un mitjà de comunicació i un altre de sabotatge, és a dir, aquells que només basen la seva activitat en la difusió de manipulacions i mentides flagrants amb l'objectiu de crear un clima d'il·legitimitat institucional".

Què va fer el Congrés? Res. L’Associació de Periodistes Parlamentaris (APP) es va adherir a un comunicat de l’Associació de la Premsa de Madrid (APM) en què, de manera salomònica, reclamava "respecte mutu" a uns i altres. Quan aquest diari s’ha dirigit a l’APM per parlar de la qüestió l’han dirigit a l’APP, i a l’inrevés. La qüestió provoca una evident incomoditat entre la professió a Madrid, on no hi ha consens ni tan sols per titllar aquests mitjans com a ultres. La resposta sempre és un espès silenci.

Pel que fa a la mesa del Congrés, tampoc fan res perquè estan escarmentats de quan van retirar l’acreditació parlamentària a un periodista d'OK Diario per haver entrat sense permís al despatx d'Irene Montero, el juliol del 2019. El Tribunal Suprem va revocar la decisió en només 15 dies acceptant les cautelaríssimes demanades pel sancionat. Des d’aquell moment, Meritxell Batet deriva totes les queixes cap als serveis de Comunicació del Congrés, que intenten capejar el temporal amb un perfil baix.

Una altra pràctica habitual és fer tuits lloant les intervencions de Vox al Congrés, deixant clar quina és la seva ideologia. "Aquestes pràctiques no són noves, hi ha casos històrics de periodistes molt lligats a l'extrema dreta com Carles Maurras i ara Éric Zemmour a França", explica l'expert en extrema dreta Arsenio Cuenca. "El cas de Negre obliga a plantejar-se fins a quin punt caldria replantejar-se l'accés al Congrés de determinats individus", conclou.

Desemparament de Bildu

"Nosaltres ens sentim desemparats perquè ningú no fa res", es queixa el cap de premsa d'EH Bildu, Oihan Vitoria. En un primer moment els partits que eren boicotejats van optar per no respondre preguntes d'aquests mitjans, però veient que ho feien servir en benefici propi, van canviar l'estratègia i ara la majoria respon en funció de la pregunta. Per exemple, la setmana passada li van preguntar a Rufián sobre la victòria de la selecció espanyola de bàsquet, però el republicà no va caure en la trampa: "Lorenzo Brown molt bé", va dir. En canvi, amb Bildu no hi ha aquest espai per a les preguntes simpàtiques. "Al Congrés, al contrari que a la Moncloa, els periodistes es poden activar ells mateixos el micro de manera que els caps de premsa no tenim manera de retirar-los la paraula. Ens desautoritzen constantment", explica Vitoria. Això sí, la part positiva és que han comprovat que cada cop aquests clips virals tenen menys repercussió i no surten més enllà de la seva bombolla mediàtica d'extrema dreta.

Tot i això, polítics, caps de premsa i periodistes es veuen obligats cada dia a conviure amb aquests "sabotejadors", en paraules de Daniel Bernabé, o "agitadors d'odi", segons Oihan Vitoria, que han aconseguit enverinar l'ambient a la sala de premsa del Congrés en benefici de les seves plataformes ideològiques.