ATACS AL CATALÀ
Política07/10/2013

Agressions lingüístiques de la policia estatal de Fraga a Maó

Ignasi Bea recull a '¡En cristiano!' 12 vexacions pel fet d'usar el català

Roger Tugas
i Roger Tugas

BarcelonaEl 20 de setembre l'Audiència Provincial de Castelló va condemnar a sis mesos de presó Carles Mateu, que havia estat retingut, humiliat i posteriorment denunciat per la Guàrdia Civil en un control rutinari a la Plana Alta a finals del 2012. Quin va ser el delicte? Reclamar el dret a parlar en valencià als agents, una demanda bàsica que va derivar en un conflicte que, també pel fet que la justícia confongués víctima i botxí, ha escandalitzat la ciutadania. Un cas greu, però puntual, deuen pensar molts. No del tot, segons el llibre ¡En cristiano! (Cossetània Edicions), d'Ignasi Bea, que narra 12 casos de vexacions lingüístiques practicades per agents de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil arreu dels Països Catalans.

Inscriu-te a la newsletter La setmana horribilis de Pedro SánchezUna mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Unes agressions explicades amb el punt mitjà entre la distància periodística i la complicitat de qui denuncia una injustícia. I que, més enllà de les motivacions i els autors, afecta perfils ben diferents, a Catalunya, el País Valencià i Mallorca. Tots, però, gent corrent que, lluny de ser activistes, tan sols van prendre la delictiva decisió de parlar en català a policies de l'Estat en situacions quotidianes.

Cargando
No hay anuncios

Escenes totes que recorden temps pretèrits en què la repressió lingüística era més premeditada. "No són ordres del ministeri, però tampoc anècdotes aïllades, sinó casos periòdics per factors històrics, polítics i de fermesa de certs governs autonòmics", explica Bea, que veu com a substrat de la discriminació els "discursos xenòfobs que situen el castellà com una llengua superior", com es desprèn de la Constitució.

En la majoria dels casos recollits, la seqüència es repeteix: "Primer es neguen els fets, després es nega que sigui una discriminació lingüística i, si s'arriba a judici, preval la paraula dels agents". En paral·lel, explica l'autor, s'activa una campanya de desprestigi de l'agredit, amb el ministre d'Interior com a principal autor, "ja sigui Jorge Fernández Díaz o abans Alfredo Pérez Rubalcaba".

Cargando
No hay anuncios

Unes fitxes al taulell que ja determinen l'horitzó. I és que, de tots els casos narrats, només un va acabar amb agents condemnats. En la majoria dels casos, com el de Carles Mateu, l'agredit acaba condemnat. Ivan Cortés és l'únic testimoni del llibre que va vèncer l'entramat estatal: la pallissa que va patir en mans de guàrdies civils en una sala de l'aeroport de Palma era massa evident.

El de Cortés, de fet, és un dels casos que més emociona Bea. No només pel desenllaç, sinó perquè és la història d'un castellanoparlant que es passa al català pel simple fet d'utilitzar la llengua del seu país. Un altre cas que recorda especialment és el de Rosario Palomino, vinguda del Perú quan tenia 18 anys i que va passar un calvari quan va decidir parlar en català -la seva nova llengua- als agents que li havien de renovar el DNI a la seva filla a Barcelona.

Cargando
No hay anuncios

Catalunya, on menys casos hi ha

Un escenari peculiar, ja que la majoria d'agressions són al País Valencià i a les illes Balears. Segons l'autor, perquè a Catalunya hi ha menys policia estatal i el català té més suport. "La imposició lingüística no es pot fer amb un policia a cada casa, així que es practica basant-se en una campanya de desprestigi", afirma, una estratègia que per ara no ha funcionat tant a Mallorca, cosa que "no suporten els genocides lingüístics com Bauzá".

Cargando
No hay anuncios

¡En cristiano! recull agressions de policies, però les vexacions van més enllà. Bea ha comptabilitzat més de 40 casos greus entre el 2012 i el 2013 en àmbits com l'educació, la sanitat i la feina. El govern valencià fins i tot ha negat l'adopció a una parella perquè "s'expressen en valencià".

El 1837 el nen que parlava en català en una escola de les Illes rebia un anell, del qual només es podia desfer donant-lo a algú altre que també fes servir la llengua. Al final de la setmana, el nen que tingués l'anell patiria un càstig. Aquest joc macabre ja està extingit, però ha donat lloc a una repressió més subterrània.