L’aforament, un privilegi inaudit a la UE

MadridEspanya és una excepció total en matèria d’aforaments a Europa. França, el primer país que va implantar aquest privilegi després de la Revolució Francesa per evitar que els representants populars fossin objecte de tota mena de plets i denúncies, va reduir-los a només el president, el primer ministre i el govern després de la Segona Guerra Mundial. En canvi, en plena Transició, la incipient Espanya democràtica va decidir mantenir la protecció a polítics i jutges pel que poguessin dir o fer en raó del seu càrrec. “És una herència de les dictadures, i passa el mateix a Llatinoamèrica, on també encara hi ha molts aforaments”, assenyala a l’ARA el catedràtic de la Universitat Jaume I de Castelló Juan Luis Gómez Colomer, que juntament amb el catedràtic basc Iñaki Esparza és autor de l’obra de referència sobre la matèria, Tratado jurisprudencial de aforamientos procesales (Tirant lo Blanch, 2009).

Amb la creació de l’estat de les autonomies, aquesta protecció decimonònica es va fer una bola i es va multiplicar per 17. Però no només això: a Espanya també està aforada la Casa Reial, tota la judicatura, i els cossos i forces de seguretat tenen un aforament parcial en què han de ser jutjats sempre per l’Audiència Provincial si és per un presumpte delicte comès durant l’exercici de les seves funcions. En total, gairebé 250.000 persones tenen algun tipus de protecció especial a nivell judicial. “És una violació del principi d’igualtat dels ciutadans”, sentencia Gómez Colomer. Sense aquesta protecció Rajoy hauria hagut de fer front a 10 querelles mentre era a la Moncloa. El Suprem les va desestimar una per una.

La proposta de reforma de la Constitució que ha fet Pedro Sánchez, però, només afectarà un 0,25% del total: el president espanyol, tot el seu govern, els diputats i senadors. I pot ser que acabi no estenent-se als casos de corrupció, tot i que la Moncloa va afirmar divendres que era la seva intenció. De moment ho ha deixat en mans del Consell d’Estat, perquè enviï una idea de reforma a les Corts i llavors s’iniciï la tramitació. De moment el PP ja hi ha posat pegues i vol més temps, mentre que Podem posa com a condició que també s’elimini la inviolabilitat del rei, que l’eximeix de qualsevol responsabilitat penal, fins i tot un assassinat. Per ara la Moncloa ho rebutja.

El quart intent de reforma

No serà ni molt menys un intent de reforma inaudit. Des del 2013 hi ha un debat obert sobre el tema. UPyD va portar per primer cop una proposta al Congrés. El llavors ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, va veure-la amb bons ulls i va intentar tirar-la endavant. “Proposem passar de 17.621 aforats que hi ha a Espanya a només 22”, va dir, sense tenir en compte els de les forces i cossos de seguretat de l’Estat. Però el 2014 va acabar desistint tant per les reticències del seu partit com també de membres del Consell General Poder Judicial, l’òrgan de govern dels jutges, que també només pot ser jutjat pel Suprem. Dos anys després, la proposta tornava a estar sobre la taula, aquest cop per part de Ciutadans. Albert Rivera va incloure l’eliminació de tots els aforaments polítics tant en el pacte d’investidura amb el PP com amb el PSOE.

Mariano Rajoy no li va fer cas. Rivera va quedar-se de braços plegats, però en ple canvi de govern a la Moncloa va presentar una moció per a una reforma exprés de la Constitució. Sánchez va voler anticipar-s’hi i dilluns feia l’anunci a so de bombo i platerets, però sense especificar l’abast. Dimarts el Congrés va tirar endavant la petició de Ciutadans amb el suport tant del PP com del PSOE, tot i no compartir ni la meitat de la proposta. Les cares eren llargues i des dels dos partits veien molt difícil que la reforma constitucional tirés endavant.

Ara bé, en cas de condemna de l’aforat, deixa de ser un privilegi, perquè pot provocar que no hi hagi un tribunal per recórrer. L’aforament, conclou Gómez Colomer, “és un despropòsit. Esperem que sigui com la teoria del dòmino: que es comenci pels diputats i senadors, després els governs autonòmics i finalment la judicatura. Si no, el joc no funciona”. Múrcia ja els va suprimir el 2017 i les Canàries seran el següent a finals d’any. Catalunya només s’ha posat a estudiar-ho. La Moncloa vol començar a posar fil a l’agulla.