El judici a Trapero, vist per a sentència
Tubau culpa De los Cobos del fracàs policial de l’1-O en l’última sessió, dedicada als arguments per l’absolució
San Fernando de Henares“Disculpin aquest espectacle lamentable”. Aquestes van ser les últimes paraules d’Olga Tubau en el judici contra Josep Lluís Trapero i l’excúpula d’Interior, que aquest dimecres va quedar vist per a sentència després de 31 sessions i un parèntesi pel coronavirus. Entre llàgrimes, l’advocada del major va citar l’exministre de Justícia Alonso Martínez -“Cap ciutadà d’un poble lliure no ha d’expiar les faltes que no són seves ni ser víctima de la impotència de l’egoisme de l’estat”- per demanar l’absolució del major dels Mossos. La frase resumeix la crítica principal de Tubau al judici: que d’un “fracàs polític” -no aturar l’1-O- se’n culpa Trapero. El prec al tribunal tancava el cercle del seu extenuant informe final, que havia iniciat dimarts demanant als magistrats que s’abstraguessin de la llosa imposada per Manuel Marchena. “Vostès i només vostès dictaran sentència”, els va traslladar, conscient que el Suprem es va aventurar a titllar Trapero de “col·laborador” del Procés.
La lletrada va dedicar més de nou hores a un al·legat intens i elaborat, en què en tot moment va mirar de sustentar amb fets -o assenyalant la falta de proves de la Fiscalia- la innocència de Trapero. Per a ell, l’ex director general dels Mossos Pere Soler i l’ex secretari general d’Interior Cèsar Puig el ministeri públic demana 10 anys de presó per un delicte de sedició.
La sentència del 14 d’octubre ha marcat inevitablement el procediment judicial a l’Audiència Nacional, fins al punt que la Fiscalia va llegir-ne dilluns extractes literals per atribuir l’autoria de la sedició de l’1-O i el 20-S als acusats. Els lletrats van denunciar aquest “joc intolerable” del ministeri públic, en paraules de l’advocat de Soler, Cristóbal Martell, que va deixar clar que la jurisprudència del mateix Suprem impedeix que les conclusions d’un procediment judicial tinguin projecció sobre el resultat de les proves d’un procés diferent que abordi els mateixos fets.
El que és indiscutible és l’impacte de la resolució del tribunal presidit per Marchena en relació amb el debat sobre la rebel·lió -descartada- i les finalitats reals del referèndum. A diferència d’un judici de caràcter més polític com el que es va viure al Suprem, en què els magistrats van concloure que el Procés era una “fantasia”, aquesta vegada el punt d’interès és esclarir si als quatre acusats se’ls pot imputar una autoria en la ja acreditada sedició, ja sigui per acció o per omissió. Aquesta segona carta és la que ha decidit jugar el ministeri públic: assumint que els Mossos no van convocar l’1-O ni la concentració del 20-S a Economia, els fiscals han insistit en assenyalar el cos policial com una pota més d’una “estratègia predissenyada”, en què la seva funció era “simular i aparentar” el compliment de l’ordre judicial d’impedir la votació. Aquesta actuació “estafa”, en paraules del coronel Diego Pérez de los Cobos, era el que, precisament, facilitaria la celebració del referèndum, segons la tesi acusatòria.
Versions incompatibles
De los Cobos, coordinador del dispositiu policial de l’1-O, va ser des de l’inici l’ariet contra Trapero. La “molt mala relació” entre ells -“no s’han d’utilitzar eufemismes”, va afirmar Tubau- ja els va enfrontar aquells dies de setembre del 2017, amb la disconformitat del major de sotmetre’s a la batuta del coronel i la negativa a acudir a les reunions amb els caps de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. I el xoc s’ha reproduït al judici. La lletrada de Trapero va posar de manifest les versions “incompatibles” de De los Cobos i la de l’ex mà dreta del major, Ferran López, que va establir una relació fluïda amb el coronel els dies previs a l’1-O.
La Fiscalia sosté que els Mossos van amagar que acudirien amb un binomi d’agents a les escoles, mentre que la defensa insisteix que la presència d’una parella era part d’un dispositiu conjunt pactat, que preveia mesures més dures en cas que no resultés eficaç la via de la mediació. Aquest model policial, establert l’última dècada per deixar enrere una percepció “repressora” dels Mossos, tal com va reconèixer Trapero en la seva declaració, ha jugat un paper fonamental. En el fons de la discussió, ha sobrevolat la dialèctica entre l’ús de la força, que la Fiscalia ha interpretat com l’única plausible per impedir l’1-O, i la mediació. En aquest sentit, un dels grans debats ha pivotat al voltant de la petició de la jutge Mercedes Armas als responsables policials d’actuar amb “professionalitat, contenció i garantint la pau social”, ratificada pel secretari judicial del TSJC, Joaquim Martínez. Trapero s’hi ha agafat com un ferro roent, però segons De los Cobos va ser l’“excusa” per desobeir el mandat judicial.
La imatge de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil carregant contra els ciutadans als col·legis a primera hora del matí va ser conseqüència de la “traïció” dels Mossos, segons la versió assumida per la Fiscalia. Tubau, en canvi, s’ha dedicat a desmuntar aquesta tesi, sense arribar a explicitar la hipòtesi que l’Estat ja tingués planejat actuar en substitució dels Mossos, tal com sí que va sostenir Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn, en el judici al Suprem. Ara bé, Tubau sí que va ser contundent a l’hora de situar la pilota a la teulada de De los Cobos. Va utilitzar un ofici del 3 d’octubre de la jutge Armas dirigit al coronel en què li demanava les “comeses encarregades als cossos policials” per afirmar que el coronel tenia la direcció operativa del dispositiu i, per tant, que era el culpable del “fracàs”. Sigui com sigui, Trapero mai va rebre cap retret de la magistrada, tampoc l’1-O.
Les defenses van subratllar que la Fiscalia no tenia proves de la connivència amb Carles Puigdemont, més enllà de conjectures. Per exemple, amb el nomenament de Soler com a director general, després de les dimissions d’Albert Batlle i Jordi Jané, contraris als plans del Govern. En el cas de Cèsar Puig i la intendent Teresa Laplana, la seva falta de competències ha basat la tesi d’una no descartable absolució.
