Els nervis del primer dia en l’última nit d'Ada Colau

BarcelonaCosta fins i tot triar com vestir-se si no saps si vas a un funeral o a un festival. Només d’entrar a La Paloma, la seu on celebra la nit electoral Barcelona en Comú, sona La revolución sexual i One more time, així que algú ha preparat una llista de reproducció imbatible per si el resultat és esclatant. Això em diu que creuen que hi ha partit. A diferència de l’acte de final de campanya d’ERC, que van fer en aquesta sala fa dos dies, han deixat la pista sense cadires esperant omplir com si fos la nit de Cap d’Any. Però la tarda es farà llarga i la festa no acabarà d’arrencar mai. Fins a les 10 de la nit no hi haurà el primer crit i tres “Alcaldessa” que semblen més aviat de compromís, perquè en realitat celebren l’empat temporal a 10 regidors amb el 73% escrutat. Aviat ja serà clar que s’accepta el premi de consolació.

El primer que fa acte de presència és l’exministre Manuel Castells. A les 7 del vespre Ada Colau i la comitiva –Jordi Martí, Janet Sanz, Gemma Tarafa, Jessica González– escenifiquen l’arribada amb somriures i paraules sàvies de prudència, i es tanquen en un reservat durant cinc hores. En el moment de tancar aquesta crònica encara no n’havien sortit. "El pájaro está en el nido", sento que bromeja l’organització. A poc a poc arriben polítics liles com Jéssica Albiach, Ernest Urtasun, Jaume Asens amb bicicleta i Gala Pin amb un nadó a coll. Després vindran cares conegudes com l’actor Eduard Fernández, Bob Pop i Mikel el Comidista Iturriaga. S’ho xiuxiuegen com si fos una contrasenya secreta: “Quins nervis”, sento que diu Urtasun a Asens. L’hi pregunto directament a Asens i ho admet: “Sembla mentida perquè mira que des del 2015 portem eleccions, però tinc els nervis de la primera vegada. Està molt ajustat, és molt imprevisible. Les enquestes diuen que pot anar de mil o dos mil vots”. Arriben les germanes de Colau animades, amb la mare i la canalla, que corren per la sala. Es fan una selfie i es posen arran d’escenari. També arriben els entrepans, que em semblen de gustos fora de lloc (xoriço, salami, formatge i vegà) mentre els cambrers vestits amb llacet esperen darrere les barres, sense feina. Aquestes vitrines de licors festius quedaran intactes.

«Sí se puede què?»

“Les superilles han arribat dos mesos tard –sento que diuen fins i tot abans de començar; malament rai–. Puta pandèmia”. Una vegada vaig sentir explicar a un alcalde de Sant Sebastià que en cada legislatura hi ha tres anys per fer obres i l’últim per posar flors. Si aquesta és l’equació de l’èxit, efectivament, no ha funcionat. Quan amb prou feines tenen el 40% escrutat és clar que van mal dades perquè Gerardo Pisarello, que es passeja entre la gent, com l’equip que ha fet la campanya, em diu que només amb Gràcia i Ciutat Vella (que en aquella hora són liles) no n’hi ha prou. “Necessites mossegar Nou Barris i necessites mossegar l’Eixample”, diu, visionari. A la seu del PSC des de les 9 que criden, emocionats pels resultats a tot el país, tot i que després anirà baixant el suflé barceloní, perquè Jaume Collboni ja es veia directe a l’alcaldia.

Xavier Trias ha sortit a marcar terreny tan bon punt ha tret l’onzè regidor, amb crits d’“alcalde”. A la mateixa hora, els apoderats dels comuns, esgotats, fan una cua trista a La Paloma per entregar els resultats i s’incorporen a la pista, plena de nervis. Encara no s’ho creuen, estan abatuts, silenciosos. “Estic sorprès –diu un apoderat de Nou Barris–. Devien dur les paperetes de casa perquè la pila de Collboni no baixava”. Des de Gràcia, en Gerard diu que la clau és que “ha votat molta gent gran”.

S’acosten les 12 de la nit i encara hi ha crits de “Sí se puede” i “Ciutat Vella”. “Sí se puede què?”, es pregunta un dels militants des de dins la pinya. En efecte, ja no se sap què està passant: ve de 66 vots, criden “sorpasso”, la gent fa saltirons, a la tele entrevisten els candidats i Trias diu que Colau li ha tornat la trucada de fa vuit anys amb què ella es va donar per guanyadora. ¿Vol dir que ella se’n va? “Estem patint moltíssim”, em diuen dos activistes d’un grupuscle anomenat Italians per Ada. Reneguen dels resultats, però els queda un roc a la faixa: “L’esperança és el tripartit d’esquerres”, diuen. A la cua d’apoderats hi ha Antoni Lucchetti, històric dirigent del PSUC i exregidor d’EUiA, que demana... taula de negociació. “És qüestió que esmolin les eines”.