L’activitat legislativa perd embranzida a Catalunya

Barcelona“Ara, en reprendre Catalunya el seu camí de llibertat, els representants del poble creuen que la cambra legislativa ha de sancionar allò que la nació unànimement ja ha assumit”. Després de més de quaranta anys silenciat per la dictadura franquista, el Parlament va poder aprovar la primera llei en democràcia el 12 de juny de l’any 1980, que declarava la Diada de l’Onze de Setembre la festa nacional de Catalunya i suposava un gest simbòlic de “recobrament nacional”. Des de llavors, l’hemicicle ha validat un total de 709 normes i ha conformat el corpus legal més ampli del conjunt de comunitats autònomes de l’estat espanyol (vegeu el gràfic). No obstant això, l’evolució històrica evidencia un decreixement progressiu de l’activitat legislativa. Mentre que els primers mandats van ser especialment fructífers pel que fa a la tramitació de regles, especialment en l’últim govern de Jordi Pujol (1999-2003), que va registrar el punt àlgid, amb l’entrada al segle XXI la tendència ha anat a la baixa. “Els primers anys es va legislar molt”, reconeix a aquest diari el socialista Higini Clotas, l’exdiputat amb més experiència al Parlament, on va ocupar l’escó des del 1980 i fins fa només set anys, el 2012. “El període embrionari de qualsevol Parlament pretén construir els fonaments del que serà el cos legal que regirà el país”, reflexiona l’exdirigent, que matisa que aquell ritme accelerat de regulació requeia en la “necessitat de construir les institucions del país”.

Encara que Clotas prefereix no valorar el període actual, l’exconsellera d’Ensenyament Irene Rigau sí que rebat a l’ARA les reiterades crítiques que el Govern de Quim Torra ha rebut aquests últims mesos per la “inactivitat” parlamentària. “Legislar per legislar és perillós”, apunta Rigau, que es mostra partidària de regular poc i amb grans consensos. Un requisit que, recorda, en aquests moments no es dona al Parlament. “Si no es legisla és perquè no hi ha les majories necessàries per tirar lleis endavant. L’exemple més clar són els pressupostos”, indica l’exdiputada de Convergència. Ara bé, Rigau encara troba una altra explicació a la “paràlisi” -tal com la qualifiquen els grups parlamentaris a l’hemicicle- legislativa: “Les sentències del Tribunal Constitucional són el fre de mà del Parlament”, rebla. Rigau, que ha sigut diputada durant quinze anys, des del 2002 fins al 2017, ha viscut en pròpia pell els revessos de l’alt tribunal a les normes que la cambra va avalar durant l’etapa de Carles Puigdemont al capdavant de la Generalitat, la segona més minsa (26) -sense comptar l’actual- per darrere del primer mandat d’Artur Mas (21). En qualsevol cas, la majoria de les lleis que van ser declarades inconstitucionals eren de caràcter social.

Les polítiques socials, al centre

D’entre els dards que ha entomat l’executiu català els últims anys, els retrets per, suposadament, legislar només sobre el Procés han sigut els més repetits. Una valoració que les dades desmenteixen (vegeu el gràfic). Mentre que les qüestions relacionades amb l’autogovern i les institucions cauen fins a la 13a posició, són les matèries econòmiques i de polítiques socials les més regulades en la història del Parlament. Així, de les més de set-centes lleis que la cambra ha aprovat des de l’any 1980, el triumvirat el formen economia i hisenda (104), polítiques socials (81) i justícia i Interior (53). “El relat sense xifres desvirtua la percepció que té la societat de l’activitat parlamentària”, lamenta l’exconsellera, que assegura que hi ha una “voluntat política de vendre que només es legisla sobre el monotema”. Al seu torn, Clotas celebra les dades, tot i que no el sorprenen: “El temes socials són els més prioritaris però tots tenen una connotació econòmica”, raona.

El pic legislatiu que va viure l’hemicicle entre el 2006 i el 2010 també justifica aquesta tesi. La Generalitat obria una nova etapa del govern d’entesa amb el PSC, ERC i ICV-EUiA sota les ordres del socialista José Montilla, que va presentar un programa de govern continuista amb l’obra del primer tripartit de l’expresident Pasqual Maragall i amb la mirada posada en les polítiques socials. Però no només això, sinó que, al seu torn, amb la reforma de l’Estatut del 2006 es cedien noves competències a Catalunya que van habilitar la regulació de noves matèries. “Vam ser els primers de l’Estat a tenir una conselleria de Benestar Social”, recorda l’extitular d’Ensenyament. “Des del principi vam intentar legislar amb mentalitat i esperit d’Estat, no de regió”, subratlla Rigau, en al·lusió a la diferència de xifres amb la resta d’autonomies. I, per bé que destaca la “bona tasca” del Parlament, l’exdirigent de CiU entona el mea culpa : “L’important és que la gent percebi les lleis, però no hem sigut prou capaços de donar visibilitat als nostres èxits”.