Visita a la consellera del retolador de color verd
Puig de les BassesPassen els dies, amb les seves hores tremendes, reglades i rodones, iguals, amb les seves nits d’insomni. La densa calor ens mulla les sofrages, cada nit, i aquest és el primer cop que vaig a veure la Dolors Bassa a una presó catalana. Formo, com sempre, un grup de quatre, estrany, fratern, divertit i salvatge. La Natza Farré, l’Helena Garcia Melero, la Sílvia Soler i jo. Quedem a Figueres, al bar Astoria (la Sílvia és d’allà i ens ha indicat on anar), i des d’allà, en un cotxe, cap a la presó del Puig de les Basses, a veure aquesta dona que escriu cartes amb retolador de color verd, amb una lletra preciosa i educada, i que explica coses i coses de la presó, de les dones, sense esperança ni camí, que l’acompanyen.
És moderna, aquesta presó. Els funcionaris ens coneixen de la tele, de la ràdio, de Sant Jordi. Com sempre el carnet, el codi postal, ¿l’adreça és correcta? Entrem cinc minuts tard, cinc minuts que potser ens descomptaran. El nostre locutori és el 31. Caminem com per un laberint, vint, vint-i-cinc, vint-i-nou. Ella ja hi és. S’ha pintat els ulls per rebre’ns (un codi entre dones; m’arreglo). Jo soc la que té experiència carcerària, elles no.
M’assec a la lleixa de marbre, encongida, i elles es queden dretes, no gosen agafar cadires i per aquest gest, només per aquest gest, me les menjaria a petons. La Natza hauria de ser la més dura. És la més destrossada. Té els llavis inflats i els ulls humits. Quedem, després, que ella escriurà la peça sobre els problemes que té la Dolors per ser dona. Aquí el trobareu, el text. La Sílvia és la més sencera. La Dolors ha portat, a la bossa, el seu últim llibre, Els vells amics, el dels pinzells a la coberta. “El tinc en tapa dura, no es poden entrar llibres de tapa dura, però aquest me l’han deixat”, fa. L’Helena esbatana aquells ulls blaus, tan sincers, a punt del plor, i es duu les mans a la boca. Són les meves amigues.
La Dolors no deixa de parlar. Posa les mans al vidre, ens somriu, com una mestra, com una germana, i ens explica coses. Li preguntem pel judici. “Com pots saber de què t’acusen si no tens internet?” Ens explica que ara els deixen llegir el sumari (de 60.000 folis) a través d’un pen drive. El jutge l’acusa -i per tant la té tancada a la presó- perquè ella va decretar serveis mínims el dia 3 d’octubre. I ell considera que aquests serveis mínims “van ser massa mínims” i, per tant, van fer que molta més gent sortís al carrer i, per tant, aquesta gent “hauria pogut” crear violència. Posem les mans al vidre, ens mosseguem els punys.
Més. “Un dia em va venir a veure el Jaume Soler, que va ser alcalde d’Arbúcies. Em va demanar que el posés en contacte amb el Raül Romeva per unes qüestions de cooperació a Llatinoamèrica. Me’n vaig oblidar, allò que passa. I uns dies després em va enviar un mail que deia: «Consellera, ¿recordes que em vas dir que em posaries en contacte amb el Romeva per allò que vam parlar?»”. L’escoltem amb tota la nostra atenció. “Doncs ara diuen que aquell mail prova que volíem anar a parlar del Procés a Llatinoamèrica”.
“Que no sigui en va”
Li preguntem si li sembla que es podrà televisar el judici per fer paleses aquestes funestes construccions, aquestes maldats conscients, cuinades a baixa temperatura, i ens diu que li sembla que no. Ens explica que li fa pànic anar a declarar a Madrid. “Et lleven a les cinc del matí, et porten a l’audiència i et deixen tancada en una cel·la com aquest locutori, només amb un vàter. No tens ni un paper per escriure. Passen les hores i quan declares ja estàs desmuntat del tot”.
És l’hora de marxar. Sortim, totes quatre, abraçades, i, de cop, veiem que ella ens mira, des del passadís. Ens ha vist plorar, doncs; nosaltres que no volíem que ho veiés. Però potser és millor així. Potser val la pena el que ella diu: “Que aquesta presó no sigui en va, que serveixi per a alguna cosa”.
Sortim. A la porta, la seva germana i el seu fill, que viuen a dos minuts. Ens abracem, com a desconeguts, ens fem petons, ens llepem les llàgrimes. Qui ens havia de dir, fa anys, que ploraríem per coses com aquesta. Per la presó d’una dona innocent, que escriu cartes de color verd. “Em va dir: «¿Saps que fa mesos que no sento cap olor?»”, diu la seva germana. Ens la mirem. I afegeix: “I ara li envio cartes plenes de perfum”.
