Torres més altes han caigut

EscriptorVaig dedicar el meu segon article d’opinió a El País, ara ja fa més de set anys, al cas Millet. Es titulava Ojos vagos. Després de les obres de remodelació del Palau de la Música, l’arquitecte que les va dirigir va publicar el seu celebrat llibre Dios lo ve. Òscar Tusquets parlava de les perspectives ocultes del Palau i de com, malgrat estar amagades, Domènech i Montaner les va treballar i perfeccionar. L’edifici havia de ser el símbol d’una època, havia de viatjar en el temps i portar a cada segle el testimoni del que l’havia creat. Al Palau cristal·litzen, com en pocs llocs, la història dels homes i el temps d’un país.

Per això, tot el que ha passat ha fet més evident el contrast amb la perfecció d’una obra feta d’esmalts i de vidre. Al costat de les escultures, de les làmpares i de les rajoles vitrificades, la pudor del clavegueram encara es nota més, tot esdevé més sòrdid. La distància és tan gran, és tot tan gros que la vergonya ens taca. No cal haver conegut Fèlix Millet, ni tan sols cal haver-lo admirat, només cal haver estimat la cultura que s’expressa en l’edifici per sentir l’escarni de les persones que el dirigien o se’n beneficiaven. La dificultat d’expressar en què consisteix aquesta vergonya interposada mostra les contradiccions que tenim com a animals polítics. Com més alt és el propòsit, més gran el repte i l’exemple. En aquest cas, l’altura també marca el nivell del clavegueram.

Els que vam néixer durant la segona meitat del segle passat tenim impresa en la nostra genètica la necessitat de cultura. Hem compartit frases com “El que saps, t’ho emportes amb tu” o “Això no t’ho pot prendre ningú”, referint-se al capital humà que acumulem i que ens podia ensenyar a pitjar els botons de l’ascensor social. Hem reverenciat llibres i mestres i hem après a valorar obres que havien fet altres homes perquè, d’alguna manera, impugnaven un ordre, primer mercantil, després neoliberal i, finalment, corrupcapitalista. El Palau representava també això, la idea que algú pot acabar creant alguna cosa bonica, alguna cosa que podia desmentir aquesta història de dominació que hem après.

També vam aprendre a acceptar, ves quin remei, que cada document de la cultura era un document de la barbàrie. Ho vam poder veure molt abans que esclatés el cas Millet, en el mateix cas que era Millet. Passava amb molts prohoms, que compatibilitzaven desenes -sí, desenes- de càrrecs en altres institucions culturals, en consells d’administracions d’empreses i en partits polítics. Era difícil evitar les sospites que aquella acumulació de càrrecs de Millet i d’altres personatges il·lustres era la reproducció nostrada del tan criticat palco del Bernabéu. Millet eren les cartes marcades de tota aquesta història. Les marcava també CDC i se’n va beneficiar fins al punt que ha desaparegut. Va menjar tant que va rebentar. Costarà que se’n vagin, aquestes taques.

Fi d’una època

El PDECat haurà de demostrar durant molt de temps que no tan sols no té res a veure amb Millet sinó que la seva política conjura el perill de la repetició. La pena simbòlica, cultural i social és la demostració continuada, permanent i avaluable que realment s’ha canviat d’època. Els intents permanents de mudar de pell i fins i tot d’ànima són també la necessitat d’allunyar-se d’un temps que put. Els militants que no s’han embrutat mai, la majoria, tenen molta feina.

Això, que per a un partit és possible -ni ERC ni la CUP s’han deixat corrompre-, per a una societat que porta impresa l’admiració per l’èxit de personatges com Millet, és una mica més complicat. Però no és impossible. Hi ha països que penalitzen la corrupció perquè la corrupció penalitza el futur. És més vell que anar a peu: si vols tenir lligada la gent, corromp-la, fes que senti la necessitat d’allò que com a poder li pots donar a canvi que respecti l’statu quo, tingues-la lligada. Fes, en definitiva, que admiri el que en Millet representava, fes que, com deia un ajudant seu durant el judici, la gent faci cua per anar-lo a veure. Fes que vulgui fer cua per anar-lo a veure.

Amb Millet, arriba a la perfecció el pelotazo que va beneir Solchaga i que el PP va portar fins a les últimes conseqüències. CiU, recordem-ho, va ser garantia d’estabilitat. La corrupció es va industrialitzar i professionalitzar fins al punt que va convertir els partits en ionquis del totxo. I el model es transmetia a la societat. Recordo també amb vergonya però amb una claredat absoluta aquells anys en què, si no tenies una hipoteca, eres un desgraciat. Em venen al cap sopars que acabaven amb converses sobre accions de borsa. Penso en tots els que em miraven per sobre de l’espatlla perquè treballava de mestre... Era la impugnació de la idea de classe que ens havia contingut, una classe treballadora que demanava també una identitat digna, una classe que potser només tenia com a eina de defensa el coneixement. He dit potser, el robatori ha estat tan gran que fins i tot això li han furtat. De vegades, també, s’ho ha deixat prendre massa fàcilment.

Millet i els que han col·laborat amb ell tenen pena, però no tenen perdó. Al sentiment d’haver-se fet justícia s’hi ha unit la frustració de comprovar fins a quin punt el dany que s’ha fet és irreparable, si més no a curt i mitjà termini. La millor manera de tornar-nos-hi és demostrar que som millor que ell. Déu ens mira.