Torrent vol una investidura “efectiva”

MadridRoger Torrent ha fet bona la brillant frase del novel·lista de la Generació Perduda Francis Scott Fitzgerald. A Crack-up, una col·lecció d’assajos, l’escriptor apunta: “La prova d’una intel·ligència de primera classe és la capacitat de mantenir dues idees oposades al cervell i alhora retenir la capacitat de funcionar”.

Ahir en la seva compareixença, Torrent -pressionat pel TC i amenaçat pel PP- fa exactament això: critica el govern de Rajoy i la resolució del TC i, alhora, obeeix el requeriment de no celebrar la investidura a distància sense presència del candidat Puigdemont ajornant la sessió d’investidura.

És a dir, ni Torrent ni la mesa del Parlament desobeeixen. Per tant, el govern espanyol ja no pot instar, a través de la fiscalia, una querella criminal per un delicte de desobediència. Torrent va dir diverses vegades que el seu objectiu és una “investidura real i efectiva”. Que no és una fórmula seva ho va confirmar Sergi Sabrià, portaveu d’ERC, quan va afirmar: “Treballem per una investidura real i efectiva, no per una investidura simbòlica”.

Aquestes afirmacions segueixen l’estela del que va dir dilluns Joan Tardà, en el sentit que “si cal se sacrifica Puigdemont”. Els que tracten Tardà saben que ho està passant malament per la situació, però que en cap cas va per lliure.

Aquesta apel·lació a una investidura “real i efectiva” no és retòrica. Fins ahir, l’aplicació del 155 es podia carregar en exclusiva al compte de Rajoy. Però el 155 caduca amb una “investidura real i efectiva”, és a dir, amb un president i amb el nou Govern. ERC està dient: ara la prolongació del 155 depèn de nosaltres.

La decisió d’evitar que una sessió “simbòlica” d’investidura de Puigdemont sigui la causa d’un nou enfrontament polític i penal amb l’executiu espanyol i el TC, i d’estalviar possibles conseqüències, al Tribunal Suprem, per a exconsellers en llibertat provisional i per a dirigents independentistes en presó incondicional, ha sigut mal rebuda tant en certes files del sobiranisme com al PP. Mentre que JxCat hi ha reaccionat en contra, els dirigents del PDECat l’han vist, almenys en privat, amb simpatia.

Hi ha una pregunta pertinent per saber el que s’està jugant a la rebotiga: què hauria passat si s’hagués consumat la investidura en absència? Doncs que el govern espanyol l’hauria impugnat a posteriori i que el TC hauria suspès aquesta elecció. Però la votació s’hauria produït. Ergo: ja no hi podria haver nova investidura llevat que Puigdemont hagués presentat la seva renúncia. Hauria estat ell, doncs, qui hauria tingut la clau, si hagués persistit, per provocar, al cap de dos mesos, noves eleccions.

Torrent ha fet servir els deu dies d’al·legacions que ha obert el TC sobre l’admissió/inadmissió del recurs de Rajoy com a excusa per ajornar el ple i guanyar temps.

És estèril debatre si comença a córrer el rellotge dels dos mesos per buscar un altre candidat, ja que no s’ha produït la votació. El termini d’al·legacions donat pel TC de deu dies hàbils venç el 13 de febrer, i després caldrà afegir-hi el temps per decidir sobre l’admissió a tràmit, i una vegada admesa -el govern espanyol compta amb majoria al TC per fer-ho- passaran mesos fins a decidir sobre el fons: estimació o desestimació.

Per tant, Torrent ha obert un solc que ERC i JxCat hauran de recórrer. La investidura “real i efectiva” versus la “investidura simbòlica”, o, com ha dit una font molt respectable del sobiranisme a l’ARA, “entre un independentisme responsable i un altre de màgic”.