Què significa tornar a l’autonomisme?

SubdirectorLa CUP afirma que el pacte entre JxCat i ERC suposa una “tornada a l’autonomisme” i un “retrocés”. És pertinent, doncs, analitzar què signifiquen aquestes paraules i quines implicacions de futur tenen. En efecte, JxCat i ERC sembla que han assumit que l’embat a l’Estat s’ha de fer, almenys fins que hi hagi una majoria independentista superior al 50% i un context geopolític més favorable, dins el marc legal actual. No per gust, òbviament, sinó perquè no hi ha capacitat d’evitar-lo sense pagar un cost altíssim en termes de presó o exili. Així mateix sembla que ho ha assumit la CUP quan Anna Gabriel ha decidit refugiar-se a Suïssa i no declarar al Tribunal Suprem. O quin sentit té anar-se’n si algú pensa que s’està a punt de “materialitzar” una República?

La política comparada ens ofereix nombrosos exemples de partits antisistema que es mouen dins el sistema per evitar costos innecessaris. Sense anar més lluny tenim el cas de l’esquerra abertzale, que al contrari que la CUP sempre ha comptat amb un braç institucional fort que feia política, diguem-ne, autonomista. I això passava fins i tot quan el braç armat actuava. O fins i tot el Sinn Féin, que ha acceptat ni que sigui temporalment la partició d’Irlanda i compartir autogovern amb els seus enemics històrics (tot i que ara està suspès per falta d’acord entre unionistes i republicans). La lògica d’aquesta estratègia és molt clara: totes les parcel·les de poder que tu no ocupes les ocupa un altre. Per tant, aparentment no hi ha contradicció entre fer política dins la legalitat i tenir un projecte antisistema.

Una altra cosa és si estratègicament convé el xoc frontal amb l’Estat per assolir certs objectius. És a dir, hi pot haver un moment en què a una causa concreta li convingui tenir presos o exiliats per guanyar suports interns i externs. En el cas català cal dir que l’existència de presos i exiliats no ha fet variar la correlació de forces electoral interna. És més, ha augmentat l’unionisme dur respecte al tou i, per tant, és lògic que hi hagi dubtes sobre l’anomenada via unilateral. I, en tot cas, qui la defensi ha d’explicar obertament i de manera transparent a la ciutadania quins costos s’haurien d’assumir. El contrari seria enganyar l’opinió pública.

La fractura de la CUP

En el cas de la CUP, la posició d’ahir reobre la vella fractura estratègica que sempre l’ha travessat entre els partidaris de fer política institucional i els contraris. És a dir, entre els que van votar en el seu moment a favor de presentar-se a les eleccions al Parlament i els que hi van votar en contra, o els que van votar a favor d’investir Mas i els que s’hi van oposar. Aquesta línia divisòria sempre ha existit, però durant la legislatura passada l’objectiu compartit de l’1-O i la proclamació de la independència va permetre que es mantingués en un segon pla.

Però després dels fets de l’octubre passat el debat torna a aparèixer, i tot apunta que guanyaran no els antisistema, que ho són tots, sinó els anti política institucional, encapçalats per Endavant. Això obligarà JxCat i ERC a replantejar-se els escenaris de futur i, paradoxalment, els pot empènyer a fer més política autonomista de la que tenien previst en un principi. Per exemple, per intentar sumar els comuns a la governabilitat.