Què hi ha darrere el debat sobre Puigdemont?
SubdirectorEn termes futbolístics ERC ha quedat en fora de joc. Quan després del fracàs de la via unilateral els republicans van decidir canviar el seu discurs en un temps rècord, i van passar d’exigir a Puigdemont la DUI (i fins i tot titllar-lo de traïdor) a apostar pel pragmatisme i el diàleg, ho van fer pensant que la resta d’actors independentistes, potser amb l’excepció de la CUP, farien el mateix pas. Però no va ser així. Quan Carles Puigdemont va decidir mantenir-se en el mateix discurs pre 27-O amb l’argument del legitimisme, ERC, que tenia el líder a la presó i ja havia llançat Marta Rovira com a candidata in pectore assumint que calia renovar els lideratges, va quedar desubicada. Finalment, ella mateixa va ser víctima del relat que havia alimentat durant els darrers anys, basat en el fet que era possible aconseguir la independència amb un temps relativament curt, i quan va arribar l’hora d’adaptar-lo a la realitat, el seu propi electorat no ho va entendre. I ara l’ERC més forta que ha existit mai des de la República és presonera d’un Carles Puigdemont que no té partit però sí relat.
I així arribem a una situació que recorda molt la històrica rivalitat CiU-ERC però amb els papers canviats. Després d’anys acusant CDC de no ser de fiar obligant-la a una cursa pel pedigrí independentista, ERC ha assumit ara diverses lliçons que podem resumir en: a) no hi ha República possible sense una majoria clara que ara mateix no existeix; b) la fractura social atiada per l’Estat és, sens dubte, la principal amenaça al projecte independentista; c) la via d’enfrontament directe amb l’Estat és pedagògica (perquè mostra la seva cara real) però inútil per aconseguir l’objectiu. A partir d’aquí, doncs, cal refer l’estratègia sobre dues bases: cal plantejar un combat de llarg recorregut i, per tant, sense fites inamovibles, i centrar-se a desacreditar l’Estat per la via de les polítiques socials i a evitar laulsteritzacióde l’àrea metropolitana, que és l’objectiu de Ciutadans. Per tant, ara ERC, en línia amb el discurs de Roger Torrent, considera que toca rebaixar la tensió.
Els plans de Puigdemont
Curiosament, una part molt important del PDECat també ha fet aquesta reflexió, però, com que el seu futur depèn de Puigdemont, estan lligats de peus i mans. ¿I quins són els plans de Puigdemont i el seu nucli per als pròxims anys? Doncs aquí hi ha una pàgina en blanc per escriure, però a grans trets la diferència amb ERC és que l’expresident considera prioritari mantenir un grau de tensió elevat per mostrar l’excepcionalitat del moment històric. Aquí Puigdemont té un aliat en la CUP, que, tot i ser els únics que van avisar que el camí seria llarg i costerut (res de de la llei a la llei i altres mantres dels juristes del Procés), no tenen previst en el seu ADN res que no sigui el xoc directe amb l’Estat.
Per sota, doncs, de la discussió sobre la investidura de Puigdemont hi ha un debat de fons sobre l’estratègia independentista a llarg termini, en què els republicans d’esquerres de tota la vida creuen que, per no malbaratar tot el que s’ha aconseguit fins avui, cal treure el peu de l’accelerador per facilitar que més gent s’apunti al projecte, i els republicans d’última hora, de matriu conservadora, han trobat en el pols amb l’Estat el seu medi ideal per mantenir-se en el poder. Encara que sigui des de Brussel·les.
