El Procés: una aparent muntanya russa ancorada en el 47,5% dels vots

BarcelonaL’independentisme pateix de ciclotímia. Moments d’eufòria desbocada, depressions aparentment irresolubles, alegria i desànim, en funció de com giri l’actualitat política. Això fa que la gràfica de suport a la independència, mesurable gràcies a les enquestes periòdiques del Centre d’Estudis d’Opinió, sembli una muntanya russa. La forquilla, situada entre el 37% i el 50% dels suports, puja i baixa amb l’única lògica de l’actualitat: una manifestació massiva la fa pujar; una discussió entre partits la fa baixar.

Tot i això, quan hi ha eleccions la muntanya russa acaba en una recta pràcticament inalterable, al voltant del 47,5% dels vots. Un percentatge igual, però amb més electors, perquè l’independentisme ha fregat la meitat dels sufragis malgrat l’augment significatiu de la participació. Els vots van pujant: 1,86 milions al sí-sí a la consulta del 9-N, el 2014, el primer cop que l’independentisme es va mesurar; d’aquí es va passar als 1,95 milions del 27-S, el 2015, plantejat com un plebiscit sobre la independència, i ja aquest any, la xifra ha superat la barrera dels dos milions: 2,04 per a l’1-O, malgrat la violència policial, i 2,06 el 21-D, una xifra que assegura el Govern independentista després de la repressió del 155.

Els partits independentistes presumeixen que, un cop un ciutadà ha decidit que la seva opció és la independència, ja no fa marxa enrere. I la persistència sembla que ho confirma. El creixement del suport a la independència va ser exponencial des del 2007, quan l’aleshores president José Montilla va advertir de la “desafecció” de Catalunya i va fer fortuna la figura del català emprenyat. Això va fer engreixar l’independentisme, que va deixar de ser identitari: hi sumava l’emprenyat per Rodalies, pels greuges econòmics, pels exabruptes polítics... Fins al 2012, pas a pas, augmenta del 15% al 25%. I amb la primera manifestació massiva de la Diada, la que marca l’inici del Procés, l’explosió: un creixement sobtat fins al 44%, que es manté, amunt i avall, com una muntanya russa, excepte quan es compta a les urnes.

L’estabilitat és norma des del 2014, segons el politòleg Oriol Bartomeus: “El 9-N es clava, i apareixen els dos milions de vots que s’han anat mantenint. Passen diverses coses: l’estratègia del Procés es fa autorreferencial i la gent que hi està favor està molt mobilitzada. Però tenir mobilitzada la teva gent fa que no en sumis dels altres”, analitza.

Bartomeus exposa que l’intent d’assegurar la mobilització pròpia ha allunyat el Procés del seu gran mantra des del 27-S: eixamplar la base social per arribar al 50%. L’objectiu no s’ha aconseguit i, de fet, el que hi ha és un transvasament de forces del que tradicionalment havia sigut el nacionalisme a l’independentisme. Des del 1999, l’espai que representen abans CiU i ERC i ara JxCat, ERC i la CUP ha sumat, en tots els comicis, aproximadament el 48% dels vots.

Com es pot superar aquest percentatge? Les disputes internes durant els mesos del Procés han fet que l’independentisme estigués més preocupat per mantenir la mobilització i la cohesió interna que per superar el suport a la secessió, confiant l’augment en la falta de diàleg de l’Estat. La tendència pot reiterar-se amb el debat intern de l’independentisme que ve els pròxims mesos i la falta de reacció del govern espanyol.

En cada debat sobre el full de ruta l’ànim independentista ha patit un sotrac. El més contundent, el posterior al 9-N, quan les forces sobiranistes es van esbatussar sobre la convocatòria electoral i la formació de llistes. Després, l’elecció de Puigdemont i les turbulències dels primers mesos de mandat, que van acabar amb la qüestió de confiança i l’aposta del referèndum. Amb l’1-O i la resposta violenta de l’Estat s’ha tornat a l’estabilitat del 47,5%.

L’independentisme afronta ara un pas delicat que pot fer que la muntanya russa es torni a moure: la configuració d’un nou Govern i l’establiment del rumb que cal seguir. El camí no estarà exempt de divisió entre les forces, com van demostrar dissabte a la nit Jordi Turull, número quatre de Junts per Catalunya, i Carles Mundó, número cinc a la d’Esquerra. Els dos consellers van discrepar a TV3 sobre el futur president. El republicà desafiava Puigdemont a tornar i apuntava que si no podia fer-ho Oriol Junqueras havia de ser investit president “perquè encaixa en la idea de Govern legítim que s’ha plantejat en tot moment”. La resposta de Turull va ser contundent: “Gastar energies en altres hipòtesis que no siguin la que tenim nosaltres és entrar en un relat de la rendició en el qual no volem entrar”.

La pugna entre JxCat (o CDC, o PDECat, o un dels múltiples noms que ha pres) i ERC, amb la CUP de tercer actor, ha condicionat els vaivens del Procés i n’ha marcat el ritme: l’accelerada cap a la via unilateral s’entén, en part, per la por dels partits a aparèixer com el que havia renunciat a la independència. Això i la necessitat de mobilització de l’electorat, tal com apunta Bartomeus: “El problema del Procés ha sigut la pressa, però l’estratègia seguida entre el 2015 i el 2017 era necessària per mantenir activada la teva gent”.

Ara els partits volen esmenar el que s’ha fet sense evidenciar una rectificació. Un cop se superi el debat del Govern, el repte de JxCat i ERC és mantenir mobilitzat l’independentisme abaixant les revolucions del Procés i anar cap a una nova fase de diàleg amb l’Estat per a la qual no comptaran amb el suport de la CUP. Tal com va explicar ahir l’ARA, els plans de la majoria independentista són abordar una legislatura llarga centrada en la recuperació de les institucions i la bilateralitat. Una postura que casa poc amb el “tenim pressa” que ha marcat el ritme fins ara.

L’independentisme canvia de marxa. Fins ara, les anades i vingudes no han mogut el vagó del 47,5% dels vots. Ara el repte és canviar l’estratègia i guanyar suports per saltar el mur i desfer l’empat inamovible del Procés.