“Però jo, com he arribat fins aquí?”

BarcelonaLa mare de Quim Torra va néixer el dia de la proclamació de la Segona República Espanyola, el 14 d’abril de 1931. Dissabte no va baixar a Barcelona des de Santa Coloma de Farners, però avui sí. Pateix pel fill: “Quan veia que anaven passant els altres candidats i no els podien investir, li deia: «Quim, t’acabarà tocant a tu»”. Asseguda al costat hi ha una neta seva, filla del ja president, estudiant de filosofia, economia i ciències polítiques a la UPF, que rep un missatge dels seus companys de classe: avui veuran i comentaran la intervenció del seu pare.

El torrisme és amabilitat: “Espero que hagin passat un bon diumenge”. Torra té un to cordial i assossegat, un timbre de veu més jove que la seva aparença física i un somriure fàcil. Aconsegueix l’aplaudiment unànime de la cambra quan recorda les víctimes de l’atemptat terrorista de l’agost i un diria que gaudeix secretament quan cita el rei Joan Carles (sense dir-ho) per demanar disculpes del que ha escrit sobre els espanyols: “Me’n penedeixo. No tornarà a passar”.

Però Ciutadans i el PSC han treballat a fons l’hemeroteca. Arrimadas li retreu “les bèsties”, i Iceta, “la cabra socialista catalana”. A les bancades independentistes no saben on ficar-se. Els de Ciutadans els fiten amb mirades desafiants i els diputats de la majoria fan cara de pòquer. Són cops que castiguen la causa allà on fa més mal: al projecte d’una República per a tothom. O sigui que la presidència de Torra està començant amb un soroll enorme, coordinat, fins i tot, amb Brussel·les: a aquella hora, li estan preguntant al portaveu de la Comissió pels tuits de Torra, i el grec Margaritis Schinas, casat amb la membre del PP Mercedes Alvargonzález, s’hi posa bé i fa el tall de veu. De la internacionalització del conflicte a la internacionalització de la bronca.

Quina enorme ironia: tots els partits diuen que no volen que el debat sigui identitari (el cupaire Carles Riera parla textualment de fer “una República no identitària”) però el debat d’avui no pot ser més identitari: “Senyor Torra, ¿què pensa dels espanyols, perquè així sabrem què pensa dels catalans?”, insisteix Xavier Domènech, i Miquel Iceta li demana si “és capaç d’assumir que també són catalans els catalans que parlen en castellà i si pensa que hi ha bons i mals catalans”. Per això, el portaveu d’Esquerra, Sergi Sabrià, encara no s’ha posat davant el faristol que ja deixa anar el discurs més inclusiu possible. Però ¿com es pot fer un debat polític a Catalunya sense tocar la identitat? Una nació sense estat propi, més encara, dins un estat que combat la nació, està condemnada a l’angoixa existencial. Un estat permetria existir Catalunya en el concert mundial dels homologats. Per això uns no el volen i els altres sí. Som al cap del carrer. Torra, defensiu, replicarà: “Catalans ho són els set milions i mig i és català tot aquell qui viu i treballa a Catalunya” (Pujol va allargar la frase més endavant: “I en vulgui ser”).

Els diputats voten i el president Torrent pronuncia la fórmula de la consagració. A la tribuna de convidats, Marcela Topor felicita Carola Miró. Quan demano a la dona del nou president alguna paraula, la busca uns segons i no la troba. Però troba una explicació: “¿Saps què passa? Ell no ha fet mai política. Dissabte em deia: «Però jo, com he arribat fins aquí?»”. Minuts més tard Torra surt de l’hemicicle arrossegant persones i càmeres. Està emocionat. S’abraça a una amiga i se li sent dir: “Gràcies, gràcies, em caldrà tanta ajuda!”