Objectiu: evitar tenir el candidat invisible
Els partits treballen a contrarellotge per donar-los a conèixer amb el hàndicap que hi ha més caps de llista nous que mai
BarcelonaQui és aquest/a senyor/a que surt per la tele? Si aquesta pregunta se la formula molta gent, a pocs mesos de les eleccions, quan veu algun dels candidats, significa que algun partit té un problema. El 14-F hi haurà rècord de nous aspirants: només un, Miquel Iceta, repetirà com a cap de llista. I ell és qui menys s’ha de preocupar pel seu índex de coneixement, una variable que obsessiona els equips de comunicació.
D’entre els nous, qui parteix amb avantatge en aquest capítol és l’actual vicepresident del Govern. El Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) encara no pregunta per ell, però el recent sondeig de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) apunta que el coneix el 70,3% de la ciutadania i que aquesta xifra supera el 80% entre els independentistes. Ara fa un any, en una enquesta interna d’Esquerra, se situava a l’entorn del 60%. Què ha passat en aquest temps? “Quan el presentem com a home fort ara fa un any, moltes de les crítiques deien que era un bon gestor però que tenia poc lideratge. Però quan arriba el covid-19 resulta que la capacitat gestora és un valor a l’alça”, reflexiona el coordinador de l’Oficina del Vicepresident, Raül Múrcia, que, a més, rebutja la idea que Aragonès no tingui carisma. Des de la inhabilitació de Quim Torra és el màxim representant de la Generalitat i, per tant, la seva quota de pantalla ha crescut.
Les enquestes diuen que Aragonès es jugarà la presidència amb Laura Borràs, de qui no hi ha dades recents. Tot just fa una setmana que va guanyar les primàries de JxCat, però el partit no està preocupat per la seva popularitat. “Mentre va ser consellera de Cultura no va passar desapercebuda, ha sigut cap de llista a les generals i ha tingut projecció a Madrid”, remarca el cap de comunicació de Junts, Pere Martí. Ara tenen un pla específic de projecció de la candidata que, com en el cas d’Aragonès amb Oriol Junqueras, compartirà protagonisme amb Carles Puigdemont. “És la primera dona amb possibilitats reals de ser presidenta”, subratlla Martí com un punt que els ha de facilitar la feina.
En l’espai postconvergent també es presenta el PDECat amb Àngels Chacón, de qui tampoc no hi ha dades públiques. “No m’ha preocupat mai ser més o menys popular, fer-me més o menys fotos, fer més o menys tuits. A mi m’ha preocupat treballar”, deia ara fa uns dies al Diari de Tarragona. Però els experts recomanen que els candidats es preocupin més d’aquest tipus de coses.
Artur Mas va ser l’ungit per Jordi Pujol per succeir-lo al capdavant de CiU el 2001, quan el va nomenar conseller en cap. Però feia temps que es preparava. L’any 1999, al conseller d’economia Mas no el coneixien ni el 30% dels catalans. El 2003, el CIS ja el situava a l’entorn del 80%, i en el primer Baròmetre del CEO, l’any 2004, aquesta xifra era del 86,7%.
Exposició mediàtica
“Quan no tens un índex de notorietat per sobre del 70% es fa molt difícil competir”, explica Joan Francesc Cánovas, que va dirigir l’oficina de comunicació de la Generalitat en aquella època. “Havíem de passar d’un govern -l’últim de Pujol- 100% presidencialista a explicar que no era feina d’una sola persona”, recorda. Mas va ser nomenat portaveu l’any 2000 i això li va donar un cert grau de coneixement. “Durant un temps vam dir que sí pràcticament a qualsevol participació mediàtica”. I les imatges eren molt importants: el 2002 va participar en un dels relleus de les 24 h de Montmeló. “A la foto sortia despentinat i suat, i era una imatge que ens situava a favor de la F1”.
Abans havia arribat un altre impuls a la seva popularitat quan el van començar a imitar al programa Set de nit de TV3. “A l’inici imitaven Pujol i prou. Nosaltres els hi vam suggerir que l’imitessin a ell com volguessin i l’Andreu Buenafuente ens ho va comprar”. Era un Mas robot interpretat per Toni Albà. Els índexs de coneixement “es van disparar”.
La primera vegada que Xavier Domènech va sortir al Polònia no hi havia imitador i el van representar amb un nino que feia de nen Jesús. Ell va passar en poques setmanes de ser un candidat completament desconegut a guanyar les generals del 2015 a Catalunya. Uns mesos després, el CEO li assignava un índex de coneixement del 41% (va arribar al 65% el 2018). A diferència dels equips de comunicació del Govern i de CDC que van impulsar Mas, en el seu cas van ser quatre persones durant tres setmanes. “Vam anar a tots els mitjans possibles, fins a la ràdio més petita”, destaca. I recorda els debats electorals com una bona plataforma.
A Alícia Sánchez-Camacho les primeres dades del CEO el novembre del 2008 la situaven en el 52%. Quan van arribar les eleccions del 2010 havia arribat al 77%, malgrat que no era diputada. Tot i això, ella anava als plens i feia totes les declaracions als mitjans. Entrevistes? Tantes com n’hi demanessin, fins i tot a la premsa esportiva. I el seu equip va fer un esforç per donar-la a conèixer més enllà de la política. “Vam presentar un logotip propi i una campanya titulada Alícia 2010. L’important era que la gent conegués el seu nom”, detalla Leyre Usón, llavors cap de premsa al Parlament. Darrere la campanya hi havia marxandatge amb globus, clauers i fulletons que s’enviaven a les cases per explicar qui era. Facebook, Twitter, Flickr i fins i tot un videoblog hi van ajudar. I, esclar, l’aparell estatal del PP.
El candidat actual del PP té un problema similar al de Camacho el 2008, però poc temps per reaccionar. A Alejandro Fernández el coneixen el 35% dels catalans, segons el CEO. “Tenim un candidat nou, poc conegut, amb el grup més petit i una baixa cobertura mediàtica”, es justifica el vicesecretari de comunicació del partit, Albert Fernández Saltiveri. Quan va rellevar Xavier García Albiol es va fer una campanya per donar-lo a conèixer: “ Tu nueva Voz en Catalunya ”, deia l’eslògan, que jugava amb la referència al xou televisiu que busca talents musicals desconeguts. Ara són conscients on es juguen la partida. “Hem d’aprofitar molt bé els pocs moments d’atenció que tenim”, explica Saltiveri. En dos anys, Fernández ha convidat Torra a sopar la nit de Nadal, li ha dit que tots dos són “españolazos ” o ha cantat Manolo Escobar al Parlament. “I aquests vídeos han tingut impacte a les xarxes”.
A la candidata dels comuns, Jéssica Albiach, tampoc la coneixen ni la meitat dels catalans (40,9%), i el seu equip és conscient que tenen molta feina per davant. “Perquè t’escoltin, abans t’han de conèixer”, apunta la cap de premsa de la candidata, Ariadna Cortés. Al gener, després de l’acord de pressupostos amb el Govern, van registrar un pic de pujada de la seva notorietat: es va dissenyar un pla comunicatiu perquè Albiach expliqués el pacte a tots els mitjans.
La importància de les sigles
A Ciutadans, ni Carlos Carrizosa ni Lorena Roldán s’acosten al grau de coneixement que tenien Albert Rivera o Inés Arrimadas malgrat haver sigut el primer partit del Parlament els últims anys. I la CUP és l’únic partit que encara no ha triat candidat. La notorietat dels seus líders no ha sigut mai el seu fort (a Carles Riera el coneixen el 48,8%), però és el partit que més fuig dels personalismes, canviant habitualment de cap de llista. I no és un problema per als seus votants. Segons el sondeig de l’ICPS, els cupaires són els que més valoren el partit (67,9%) per sobre del candidat (17,9%). En general les sigles acostumen a prevaldre més per decantar el vot (55%-29%), però tothom treballa perquè el seu no sigui el candidat invisible el 14-F.