Nostàlgia de la Barcelona on érem joves
BarcelonaManuel Valls i Mario Vargas Llosa comparteixen dues coses: tots dos han conegut nous amors fa poc i tots dos tenen idealitzada una Barcelona en què ells eren joves, la dels anys 70 i 80, i on no hi havia encara l’amenaça pèrfida del separatisme. I s’ha de dir que, veient aquest dilluns el perfil i la mitjana d’edat dels assistents a la presentació del llibre de Valls Barcelona, vuelvo a casa (Espasa), aquest sentiment de nostàlgia de la joventut perduda devia ser bastant generalitzat.
El premi Nobel peruà va fer un elogi encès d’aquella ciutat “que no era l’Espanya que feia olor de sagristia i caserna, era una Barcelona on molts espanyols i sud-americans venien a respirar cosmopolitisme”. Aquella Barcelona de Porcioles, on encara hi havia carrers sense asfaltar a Nou Barris, on faltaven serveis bàsics com escoles i ambulatoris, on el Vaquilla i el Torete eren els herois populars de la premsa sensacionalista i l’heroïna causava estralls, era, per a Vargas Llosa, la porta a la cultura europea, un far de lluminositat que el va arrossegar a ell mateix a establir-s’hi del 1970 al 1974 amb residència a la Via Augusta i Sarrià. Però ara aquest passat esplendorós està en perill per culpa del nacionalisme. “L’independentisme ha aconseguit apagar tota la llum que feia de Barcelona un pol d’atracció atractiu”. “Però ara ha arribat l’hora que Barcelona, que sempre va ser la ciutat espanyola més europea, tingui com a alcalde un europeu integral com Valls”.
Arribats a aquest punt les 200 persones reunides a l’Auditori van esclatar en aplaudiments. Entre els assistents, tot el grup municipal de Ciutadans, al qual Valls va voler fer una picada d’ullet citant el nom de Carina [Mejías] i el de Paco [Sierra], personatges com el publicista Lluís Basat o l’arquitecte Òscar Tusquets, l’eurodiputat del PP Santi Fisas, l’expresident de Societat Civil Catalana Joaquim Coll, el periodista Ramon de España i l’exdiputat de Ciutadans però home a l’ombra clau en el partit Jordi Cañas. I com a claca, un públic semblant al que es pot veure al Círculo Ecuestre i al Polo però amb més presència femenina.
Valls va demostrar la seva habilitat per construir discurs i adaptar-se a l’auditori. Davant de Vargas Llosa només va pronunciar en català l’expressió “T’estimo”, per recordar que havia retrobat l’amor parlant en el català de la seva adolescència [amb l’empresària i activista unionista Susana Gallardo]. La resta va ser tot en castellà i per subscriure fil per randa l’argumentari de l’escriptor. Però per connectar amb un públic que es vol cosmopolita va voler situar la seva lluita a un nivell més elevat, el del xoc entre democràcia i populisme. “No podem deixar Barcelona en mans del populisme [Colau] ni el separatisme, perquè seria un desastre”, va dir. “El populisme busca enemics, com les elits o Madrid, per així crear una tribu”, va afegir abans d’atorgar una gran transcendència a les municipals: “Aquesta ciutat representa aquesta batalla, i s’hi juga el seu destí com a ciutat, però també el de Catalunya, el d’Espanya, i el d’Europa”.
Vargas Llosa, recordant els seus temps de polític (fracassat), va acabar amb una crida a fer alcalde Valls. I el públic, dret, se’n va anar a casa amb la sensació que per primera vegada algú els podia fer tornar a la Barcelona en què ells eren joves i tenien tota la vida al davant.
