Mobilització constant: l’acord de mínims per respondre al Suprem

BarcelonaLa divisió independentista després del fracàs de la DUI va obrir un període de vagues apel·lacions a la unitat, sovint confosa amb la unitat electoral. Superat aquest debat, la fita coincident ha passat a ser la de teixir la unitat estratègica, abandonada després de l’èxit del referèndum. La sentència del judici al Procés ha convertit en imprescindible aquest objectiu, però fins ara el consens no ha anat més enllà de la necessitat d’acordar un full de ruta entre partits i entitats, amb una pota de mobilitzacions al carrer i una altra d’institucional que porti a l’exercici de l’autodeterminació.

Sota aquesta premissa, els actors del Procés volen que la resolució del Tribunal Suprem tingui una rèplica al carrer en consonància amb aquesta unitat d’acció, però les diferències sobre com encarar el conflicte -els partidaris del diàleg xoquen amb els que defensen la unilateralitat- dificulta l’entesa. A més, la proposta concreta encara està verda: l’únic acord de mínims és que no pot ser només una manifestació.

Partits, entitats i Govern es van donar uns mesos de marge per pensar com reprendre la iniciativa un cop arribi la probable estocada del tribunal presidit per Manuel Marchena en forma de condemna. El president de la Generalitat, Quim Torra, ha encetat una ronda de reunions que inclou els comuns i els sindicats. Alhora estan en marxa diverses taules de coordinació. Una específicament sobre mobilitzacions -sense els CDR-, que els últims mesos ha servit per abordar les diferents accions durant el judici i posteriors -les concentracions a Catalunya i les manifestacions a Madrid i Estrasburg-, una altra sobre l’estratègia política i també el Consell per la República, on destaca l’absència de la CUP i Òmnium. Les diferents persones que s’han anat reunint amb Torra han respectat el secret i, en la mateixa línia, s’intenta mantenir la discreció de la resta de converses per no ensenyar les cartes. Només a títol individual han transcendit opinions que mostren que encara no hi ha una proposta acordada sobre les mobilitzacions, tal com confirmen les fonts consultades per l’ARA.

Degoteig o permanència?

Al llarg de les últimes setmanes, diferents actors del Procés han coincidit que la rèplica al Suprem al carrer ha de superar una simple manifestació, entre altres coses perquè ja ho serà l’Onze de Setembre, que servirà d’avantsala del que ha de venir després. Si Torra ja va pronosticar una “tardor calenta” de cara al 2018 que finalment no es va produir, ara el sobiranisme s’ha compromès que la del 2019 sí que ho sigui. Veus destacades del vessant institucional de l’independentisme com Jordi Sànchez han reclamat últimament que siguin les entitats les que liderin les mobilitzacions, per bé que la fórmula concreta s’està intentant consensuar també amb els partits.

Fonts de l’Assemblea asseguren que la proposta de l’entitat està a les beceroles, i es limiten a apuntar que ha de ser massiva, transversal i amb components de desobediència civil i unitària. Aquests elements també són compartits per Òmnium, que per boca de Jordi Cuixart fa un mes en una entrevista a RAC1 va dir que la protesta ha de ser “constant però no permanent”. Aquest criteri xoca amb la idea que va suggerir el líder de la Crida en una entrevista recent a l’ARA, en la qual va mostrar la seva preferència per una mobilització sostinguda en el temps. “Genera més suport i més projecció sortir al carrer i plantar-s’hi durant dies que una vaga general”, opinava en la línia de la CUP, que aposta per una “resposta sostinguda”, una “onada mobilizadora superior a la del 3-O” que, “sobretot, cal aguantar-la”, tal com va anotar el diputat de la CUP Carles Riera fa uns dies a SER Catalunya.

Més enllà del seguiment i els efectes que pugui tenir la protesta, el principal motiu de desacord és la derivada estratègica que se n’ha de desprendre. El president adjunt d’Esquerra, Pere Aragonès, va deixar clar en una entrevista a l’ARA a finals de juliol que tant la mobilització com l’acció institucional han d’aglutinar els ciutadans que se senten representats per l’1-O i el 3-O però també per la DUI del 27-O. Una aposta transversal que entén que només és possible si s’aposta pel diàleg, en una tesi semblant a la que defensa Òmnium, segons apunten fonts consultades, que considera que cal fer accions de desobediència civil per forçar la negociació amb l’Estat. En aquesta equació hi podrien entrar els comuns, que ahir van insistir en una resposta “inclusiva” per boca de la seva líder al Parlament, Jéssica Albiach, partidària d’una solució que no impliqui tornar a la unilateralitat.

El debat de deixar de banda el diàleg, però, està sobre la taula. En la reunió del Consell per la República del 26 de juliol es va produir un extens intercanvi de criteris al respecte entre els assistents, tal com asseguren fonts presents a la trobada. Carles Puigdemont ja apunta en el seu últim llibre que “l’únic camí” cap a la independència és el “conflicte” i la “confrontació amb l’Estat”, i s’acosta així als postulats de la CUP i l’ANC, que creuen que la desobediència civil que ha de caracteritzar la protesta al carrer ha de tenir una reproducció institucional.

Possible trasllat per la sentència

Els retrets creuats de les últimes setmanes -entre JxCat i ERC per la investidura de Pedro Sánchez i entre Joan Tardà i l’Assemblea pel paper de l’entitat- no auguren una entesa fàcil per forjar la unitat estratègica, però tampoc per tenir una Diada plàcida. I encara hi ha un altre front que provoca divergència d’opinions, especialment a Lledoners, en relació a l’assistència dels presos al Suprem per conèixer la sentència. Si el tribunal no hi obliga, un corrent d’opinió defensa anar-hi per transmetre una imatge contundent, mentre que altres actors creuen que és preferible no fer-ho per evitar que un alt grau de mobilitzacions a Catalunya porti l’Estat a deixar els presos en centres madrilenys.

La nova tardor calenta s’acosta mancada d’unitat i amb una possible repetició electoral a l’Estat que pot fer situar l’interès de partit davant de l’acord estratègic tan anhelat per l’independentisme.