Més poder per a les dones per combatre la corrupció
BarcelonaQueden molts anys encara de corrupció. Molts, tot i les millores dels últims anys a escala espanyola per combatre-la. Mentre hi hagi desigualtat social hi haurà corrupció, i a Espanya la desigualtat ha crescut durant els últims anys. Com gairebé a tot arreu: 7 de cada 10 persones viuen en un país on la desigualtat ha augmentat l’última dècada. Són conceptes que van íntimament lligats: països com Suècia, Noruega i Dinamarca, amb els índexs de desigualtat més baixos, són menys corruptes.
L’Oficina Antifrau de Catalunya va organitzar aquest dimecres al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona una jornada per debatre sobre corrupció, desigualtat i confiança. Els deu ponents van coincidir en el fet que més transparència i educació, més bones condicions laborals i l’accés de les dones als òrgans de govern són les respostes a les xarxes clientelars i a les corrupteles polítiques. “Quan les institucions estan més feminitzades hi ha menys corrupció”. Una constatació que va anunciar la politòloga Tània Verge, i que va reforçar l’activista social i expolític David Fernàndez, que va posar damunt la taula exemples de figures que s’hi han rebel·lat com l’exregidora de Ciutat Vella Itziar González, l’activista Simona Levi i l’exregidora d’ERC Montse Gasull.
Amb xifres a la mà, segons Verge, les dones tenen menys tolerància a les diferents formes de corrupció, que han arribat a provocar que durant la crisi s’hagi malversat a Espanya el 20% de la despesa pública. I l’argument de les dones com a solució per acabar amb aquesta plaga no és essencialista. Elles denuncien més, però també estan excloses molts cops de la corrupció pels estereotips: se les associa a una aversió al risc i, per tant, a tenir més por de participar en corrupteles. Per això se les percep com a “sòcies menys fiables” i en els espais de poder informal -aquella reunió posterior a una junta d’administració o aquella trobada en un bar sense necessitat d’aixecar-ne acta...- les dones no hi són. És cosa d’homes.
La sociòloga Marina Subirats va aportar solucions més dràstiques. “Hem posat el focus en els polítics i no en les empreses: empresa que es demostra que ha corromput, empresa que no hauria de tenir cap contracte públic. I, fins i tot, caldria boicotejar-ne els productes si es pot”. L’exministre Joan Majó, en canvi, assumia que a Espanya hi ha por de denunciar -s’ha de protegir més els denunciants- i molta impunitat. Un terreny en què es va esplaiar Fernàndez citant fins i tot Adam Smith i enumerant la doctrina Botín, l’amnistia fiscal de Montoro i les portes giratòries: “Què en sap Eduardo Zaplana de telefonia mòbil?”
“En tota comunitat hi ha dos tipus de llestos, els tirans que ho volen manar tot i els lladres que ho volen tot”, va sentenciar Fernàndez. Corruptes que aprofiten les desigualtats d’una societat patriarcal.
