Marta Rovira: “No hem de tenir complexos per agafar la bandera del diàleg i la negociació”

GinebraA punt de complir dos anys a l’exili, la secretària general d’ERC, Marta Rovira, rep l’ARA a Ginebra. Fa una crida a l’independentisme a refer la unitat estratègica.

Quin balanç fa del seu exili?

L’objectiu era lluitar contra aquesta situació d’injustícia i continuar defensant el que creiem que és millor per al nostre país. A Ginebra 40.000 persones treballen en l’àmbit de les relacions internacionals i els drets humans, de manera que també hi he acabat trobant el meu sentit polític.

¿Es marca alguna mena de calendari per tornar?

No em marco fites. Estic convençuda que algun dia tornarem, però tornar per tornar tampoc té cap sentit. Jo soc aquí i vull que el fet de ser aquí serveixi per ajudar Catalunya i per aprofitar les oportunitats en l’àmbit internacional.

Col·labora amb la resta d’exiliats?

És imprescindible que el moviment doni un relat que vagi mínimament coordinat. Som molt més forts i creïbles i el relat és molt més potent quan, amb els matisos de cadascú, l’expliquem conjuntament.

El 2017 vostè era favorable a fer la DUI. Se’n penedeix?

Hem de superar aquests dos anys de repressió i resistència. Malauradament, les últimes setmanes i la decisió de convocar eleccions em recorden molt aquell octubre.

¿L’escenari actual s’assembla al de l’octubre del 2017?

Me’l recorda molt. ¿Segur que la millor manera de resoldre la situació en què estem és anar a una convocatòria d’eleccions sense haver treballat un consens previ? No em convenç que generem el caos per després reclamar unitat i convocar unes eleccions.

¿Torra s’hauria de replantejar la convocatòria?

El que em pregunto és: ¿segur que una convocatòria electoral portarà els independentistes a l’entesa? Crec que no. Si el problema és que no hi ha un marc d’entesa, tanquem-nos les hores que facin falta a generar-lo. Els independentistes ens haurem de tornar a entendre perquè no hi ha cap altra entesa possible que permeti assolir l’amnistia i el referèndum. ¿Les eleccions són la millor solució? Si hi anem amb els fonaments d’una no-entesa i retrets constants, no serviran per a res.

Ara no hi ha estratègia conjunta.

A ERC hem fet la feina. El Raül Romeva ho explica dient que nosaltres som com un GPS. Vam agafar l’autopista i el GPS ens va dir: directes cap a l’objectiu de la República Catalana. I ens vam trobar l’autopista tallada. La van tallar de sobte. Van intervenir el vehicle i van detenir els conductors i els copilots. Què ha fet ERC? Intentar recalcular la ruta i recuperar el vehicle. L’objectiu és el mateix: la independència.

¿L’autopista és la via unilateral i ara toca buscar camins alternatius?

Vam escollir fer el referèndum unilateralment quan la resposta de l’Estat va ser sempre la mateixa. No, no i no. Fins a 18 vegades vam fer un intent al Congrés perquè se’ns transferissin les competències per poder votar. Per tant, sí, vam optar per la via unilateral i ha tingut la seva resposta. ¿Vol dir que l’hem abandonat? No. No podem pas estar de braços plegats assumint que un estat immobilista que no és útil per als ciutadans de Catalunya decideixi el nostre futur.

Després d’aquests divuit no de l’Estat, per què s’ha de creure ara en la taula de diàleg?

Seguint amb el GPS, ara ens apareix una via que no estava prevista, que és la taula amb un govern que es fa dir progressista i que diu que negociarà. I diem: si vol començar a construir la nova ruta, assumeixi que hi ha un conflicte polític. I això s’assumeix, i és històric perquè mai abans cap govern espanyol ho havia reconegut. L’independentisme ha de ser molt conscient d’aquest primer èxit. No ens ha de fer por, sempre que hi hagi un espai d’entesa i de construcció de confiança entre nosaltres, anar a explorar aquesta ruta.

¿No és un reconeixement que l’única manera d’arribar a un referèndum és pactant-lo amb l’Estat?

Sempre hem dit que és la millor de les rutes possibles. Ara bé, som molt escèptics. Jo no m’imagino que el PSOE hagi pogut canviar respecte al que deia ara fa dos mesos o al que va fer ara fa dos anys. Ara bé, qui s’ha mogut de la seva zona de confort fins avui, qui ha hagut de rectificar el discurs i el relat que feia, és el govern espanyol, és el PSOE.

També l’independentisme s’ha mogut. No fa tant es deia que fins i tot era naïf fer creure que el diàleg podia portar a algun lloc.

L’independentisme s’ha d’adaptar al context polític, també. Ara hi ha un altre govern i hem de saber respondre també a aquesta tessitura. Si no, la bandera del diàleg se la queda el govern espanyol. ¿Això vol dir que nosaltres confiem que aquest govern serà capaç d’arribar al final i pactar un referèndum d’autodeterminació? No m’ho crec. Primer ens ho han de demostrar. Si algú jutja aquest diàleg i negociació amb paràmetres vells, com el del plat de llenties, s’equivoca molt. Som una generació que ho hem donat tot i ho tornarem a donar tot per arribar al nostre objectiu.

¿Es fixen algun termini per comprovar si Sánchez va de debò?

No ens podem esperar eternament.

Amb JxCat han topat sobre si calia mantenir l’escó de Torra.

Nosaltres el que ens plantegem davant d’aquesta situació és com podem seguir rodant, com evitar que ens tornin a intervenir el vehicle. Quan després t’adones que el que ha acabat passant en bona part és el que nosaltres defensàvem, et preguntes per què carai vam haver de fer aquell espectacle de retrets.

¿Vostè hauria mantingut la pancarta a la Generalitat, com Torra?

Jo tinc una altra manera d’explicar-ho. Quan vaig marxar vaig haver de deixar l’escó, i aquesta va ser potser la decisió més dolorosa. Em sembla que l’independentisme ha de fer constantment aquesta reflexió: les nostres decisions individuals com a polítics no poden comprometre el col·lectiu, i encara menys si no ens hem posat d’acord prèviament.

¿Passa el mateix amb el debat sobre el mediador? ¿Vostè creu que és imprescindible?

La pitjor manera d’obtenir un mediador és proclamar-ho als quatre vents i posar una moció al Parlament que generi contradicció entre la part catalana. El que em preocupa més d’aquesta taula de negociació és que la part catalana no sigui capaç de maximitzar la seva posició negociadora i que ens estiguem tirant la taula pel cap entre nosaltres. No hem de tenir complexos d’agafar la bandera del diàleg i la negociació.

¿Esquerra s’equivoca votant aquesta moció?

Les mocions al final es presenten i has de tenir una posició. Aleshores, nosaltres el que fem és dir: bé, doncs què hem de fer?

Però si creuen que no es podrà complir, té sentit votar-ho?

Potser la millor manera de demostrar que no té sentit és assumir-ho i veure que després no passa res.

¿Creu que una part de JxCat té la temptació de fer descarrilar aquesta taula de diàleg?

Vull pensar que no. Si tenim clar políticament què hi anem a defensar -amnistia, fi de la repressió i referèndum-, doncs crec que en la resta, que són aspectes formals, ens hauríem de poder posar d’acord.

Qui ha de formar part de la taula?

El Govern ha de prendre una decisió, i si ara dono la meva opinió segurament entraré en aquest debat que crec que ha de ser més intern que no pas públic.

Si l’independentisme percep com una oportunitat un govern de PSOE i Unides Podem, ¿pot no donar-li estabilitat?

Nosaltres això ho vam deixar molt clar des del principi. La investidura és a canvi d’una taula de negociació del conflicte. Ara estem esperant que realment el govern espanyol ens demostri que exerceix el pacte que tenim. Mentre realment es mantingui la voluntat de resoldre el conflicte, podrem donar aire a un govern que està assumint amb responsabilitat la situació política de Catalunya. Però quan això deixi de passar, quin sentit tindrà?

I què pot fer el PSOE per donar aquesta credibilitat?

Per què li hem de dir nosaltres al PSOE què és el que ha de fer? Són ells els que han de decidir com s’implementa aquesta agenda que tenen sobre la taula.

¿Reformar el Codi Penal seria un gest?

La reforma del Codi Penal no m’inspira gens de confiança perquè seran els magistrats del Suprem els que hauran de revisar la sentència d’acord amb una reforma del Codi Penal que prèviament algun grup podrà portar al Tribunal Constitucional. Hem vist que quan el govern espanyol ha intentat fer un gest, l’Estat ha actuat al marge.

Escoltant-la sembla que la seva confiança en els resultats de la taula de diàleg és gairebé nul·la. ¿L’objectiu és evidenciar que és impossible l’acord amb l’Estat?

Està a les mans del govern espanyol. L’independentisme ha de sortir d’aquesta taula de negociació amb una posició guanyadora. Si per la via dels fets ens demostren que un referèndum és possible, fantàstic; i si no, haurem fet un pas més.

I mentre es negocia, ¿es poden aconseguir resultats tangibles en forma d’inversions, finançament, etc.?

Nosaltres el mentrestant l’hem de gestionar, i hem de treballar pels drets de les dones, la transició ecològica, la millora de les infraestructures, generar prosperitat econòmica, etcètera. Tot això ho hem de fer amb el petit marge de maniobra que tenim perquè no tenim tots els recursos, totes les competències per poder-ho fer tal com ens agradaria. Els instruments per fer-ho s’assoliran amb la República. Ara bé: ¿que mentrestant en venen? Agafem-los i treballem.

¿Encara que els diguin que això és peix al cove?

Esclar, és que hem d’estar relativament tranquils. L’estat espanyol no té una proposta de canvi possible per a Catalunya. Res pot competir amb el progrés social i l’avenç que significa la independència. Per tant, donem-nos confiança entre nosaltres, agafem tot el petit marge de maniobra que vulguem, que sabem que mai serà suficient. I fugim dels debats que ens empetiteixen i que diuen “doncs aquests, com que han acceptat això del govern espanyol, ara ja no són independentistes”.

Anirà a la llista d’ERC?

Jo estic disposada a tot el que pugui ser útil i que considerin oportú els militants d’ERC.