Lluís Guinó, ‘comte’ de Besalú i membre de la mesa del Parlament

BesalúLluís Guinó (Besalú, 1969) és des del 25 de juliol vicepresident de la mesa del Parlament en substitució de Lluís Corominas, un càrrec força important. Però al seu poble és tota una institució. Amb poc més de 2.400 habitants, Besalú està situat a l’est de la Garrotxa, i és la vila medieval i jueva de l’àrea gironina per excel·lència. El 1995, amb només 25 anys, Lluís Guinó es va presentar per primera vegada a les eleccions municipals sota la sigla de Convergència -llavors es va presentar sense Unió-. La seva primera victòria va ser clara: es va endur 8 dels 11 regidors. “Veníem de dos governs desastrosos, desgastats pel projecte de l’abocador, que va dividir tota la població. I va aparèixer Guinó, un noi jove amb nous projectes i amb moltes ganes d’executar-los”, recorda el periodista besaluenc Salvador Garcia-Arbós.

“Els ajuntaments són la millor escola per començar en la política”, assegura Lluís Guinó a l’ARA. I ell d’això en té un màster: fa 22 anys que és alcalde de Besalú i en les sis últimes eleccions només dues vegades s’ha presentat una llista de l’oposició, a les primeres i a les del 2007, quan el PSC va robar un regidor a Guinó. La resta de comicis els ha viscut amb la tranquil·litat de saber que s’enduria els 11 regidors en disputa perquè era l’única llista.

Els dos únics partits que s’han atrevit a plantar-li cara han sigut el PSC i ERC, que només ho han intentat una vegada cadascun des que governa Guinó. Les dues formacions reconeixen que tenen problemes per trobar persones que vulguin formar part de la llista. I mentre el president republicà a la Garrotxa, Pep Companys, admet que Guinó “ha fet bona feina”, el primer secretari del PSC a la Garrotxa, Albert Bramon, carrega contra l’alcalde: “Ha fet de la política el seu modus vivendi, és un megalòman que es pensa que Besalú torna a ser la capital d’un gran comtat”. Companys i Bramon reconeixen que fan mans i mànigues per bastir una alternativa, però no saben si ho aconseguiran.

Diuen els qui coneixen Lluís Guinó que és un home amb caràcter, amb les idees molt clares, amb un punt autoritari i, malgrat que no li agradi, molt sovint se’l compara amb Joaquim Nadal, l’exalcalde de Girona del PSC. Segons Garcia-Arbós, els primers vuit anys de mandat Guinó es va dedicar a reorganitzar i reestructurar l’Ajuntament, i entre el 2003 i el 2010 va transformar la vila de dalt a baix. “Va saber trobar i potenciar els seus atractius turístics, especialment en tot allò referent al seu passat jueu i medieval”, afirma. I, en paral·lel, va engegar molts projectes urbanístics que van millorar la qualitat de vida dels habitants. “Va construir un nou CAP, un pavelló, un centre de dia per a la gent gran, una llar d’infants, etc. Va crear riquesa amb el turisme i alhora va dotar el poble de serveis”, rememora el periodista local. Una opinió que comparteix el també periodista i escriptor de Besalú Martí Gironell, que afegeix que l’alcalde sempre s’ha envoltat d’un equip format per persones de totes les edats i ideologies, sumant noves cares a cada elecció. De fet, a les municipals els besaluencs no voten Convergència, sinó que voten “en Lluís”, apunta Gironell.

Incògnita per al 2019

L’alcalde de Besalú també és diputat al Parlament des del 2010, i en els últims mesos s’ha convertit en un comodí per al govern de Carles Puigdemont, amb qui l’uneix una forta amistat: va substituir Germà Gordó a la presidència de la comissió de justícia quan l’ex mà dreta d’Artur Mas va deixar JxSí esquitxat pel cas 3%, i després va agafar el lloc de Lluís Corominas com a vicepresident de la mesa quan aquest va passar a ser president del grup parlamentari per l’entrada de Jordi Turull al Govern. Amb aquest últim canvi, els dubtes sobre la seva continuïtat a l’alcaldia han començat a planar a Besalú. Ell assegura que fins al 2019 serà alcalde, però no té clar si es presentarà a les properes eleccions. “Tot dependrà del que passi l’1 d’octubre i del camí que agafi Catalunya”, assenyala. Sigui com sigui, el que és segur és que el seu cas és digne d’estudi i l’enveja de tot governant.