Llarena busca en els correus de 30 dirigents el delicte de rebel·lió

BarcelonaPablo Llarena considera que els correus dels líders independentistes, que la Guàrdia Civil va copiar aquest dimecres, són “el principal instrument” que hauria de permetre al jutge demostrar el delicte per rebel·lió que investiga. Aquest és el principal argument que fa servir el magistrat del Tribunal Suprem, que investiga els membres del Govern i líders independentistes, en una interlocutòria de l’11 de gener -inclosa dins d’una peça separada del sumari que va obrir Llarena i va mantenir secreta fins dimecres a la tarda- per justificar l’anàlisi dels correus d’un total de 32 persones, entre membres del Govern i de la mesa del Parlament i líders de les entitats, d’ERC i la CUP.

L’ordre de Llarena és la que van executar els quinze agents de la Guàrdia Civil aquest dimecres quan van entrar a les seus de l’ANC i d’Òmnium i també a les oficines del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) per clonar els correus de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i també de Carles Puigdemont o Oriol Junqueras. En total, buscaven les comunicacions que van enviar i van rebre des de l’abril del 2016 fins a l’octubre del 2017. Llarena volia els correus de la majoria d’imputats en la causa que instrueix, perquè considera que el seu “accés, examen i anàlisi” poden permetre “confirmar o refutar” les conductes “delictives” que investiga el jutge i que han suposat, escriu en la seva interlocutòria, “la ruptura de la cohesió social i política que sosté la Constitució”. Llarena va ampliar la causa fa un parell de mesos i també hi va incorporar membres del PDECat, ERC i la CUP. Precisament, ahir l’exdiputada cupaire Mireia Boya va presentar un recurs de súplica al Suprem per demanar-li que anul·li l’ampliació de la causa.

El jutge, però, no només ha ordenat investigar la correspondència entre els principals investigats en la causa, sinó que també ha demanat els correus que enviaven persones pròximes a la preparació del referèndum com el director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern Carles Viver i Pi-Sunyer; l’exsecretari d’Economia Pere Aragonès; els directors de les oficines per a l’autogovern Víctor Cullell i Josep Maria Reniu, i l’expresident de la Generalitat Artur Mas. Considera que tots ells estaven “directament vinculats amb les actuacions executives desplegades per a la consecució dels objectius secessionistes”.

En la interlocutòria, Llarena insisteix en el fet que els investigats independentistes van utilitzar el suport de la ciutadania per tirar endavant els seus objectius. Un suport que el jutge creu que va portar a exercir “puntuals reaccions violentes i amenaces amb una eventual explosió social que generalitzaria la insubmissió a l’ordre jurídic i l’enfrontament ciutadà, i determinaria així l’Estat a acceptar una secessió de part del territori”. En aquest sentit, Llarena posa d’exemple les crides de l’ANC, Òmnium i l’AMI i també dels partits independentistes perquè la ciutadania es mobilitzés durant el referèndum de l’1 d’octubre, i també els dies posteriors. “L’ocupació organitzada dels carrers per centenars de tractors, l’apedregament de vehicles policials, els talls de carreteres o barricades de foc o muralles humanes que defensaven els centres de votació i que van forçar així els cossos policials a utilitzar la força”, exemplifica Llarena.

Precisament, en una altra resolució judicial, del 18 de gener del mateix Llarena, el magistrat apunta a l’actuació dels Mossos d’Esquadra durant l’1-O i accepta la petició de la fiscalia d’investigar si aquests agents van utilitzar els canals habituals de comunicació durant el referèndum. La fiscalia demanava aclarir per què es van repartir telèfons mòbils entre les patrulles que vigilaven els col·legis electorals l’1-O.

Els comptes de l’ANC i Òmnium

Llarena va rebutjar ahir investigar els comptes d’Òmnium i l’ANC per possible malversació per falta de dades que “fonamentin les sospites”. El partit d’extrema dreta Vox s’havia personat com a acusació popular, ja que sospitava que les fiances dels presos polítics s’havien pagat amb subvencions públiques i no amb la Caixa de Solidaritat.