L’administració catalana supera l’examen del 155
Subdirector“Hi ha molts funcionaris de la Generalitat que estan col·laborant amb el 155”. Aquesta frase pronunciada dimecres passat al Congrés de Diputats per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría tenia la clara intenció d’estendre la sensació que els treballadors públics catalans han abandonat el seu Govern legítim i s’han llançat en braços de l’Estat. La realitat és una altra: els funcionaris, i, més important, els alts càrrecs de JxSí, han col·laborat des del primer dia per assegurar que l’administració pública catalana continuava funcionant amb normalitat. Aquesta va ser la decisió que es va prendre i no una altra.
És cert que es podria haver optat per un boicot, actiu o passiu, al 155. Però en aquest cas els principals damnificats haurien sigut els ciutadans de Catalunya. Els dirigents polítics, començant per Carles Puigdemont, van decidir no jugar aquesta carta i acatar la intervenció de l’autogovern. És per aquest motiu que els funcionaris catalans s’han conjurat per fer que el tràngol del 155 tingui el mínim d’efectes perniciosos. I en aquest afany coincideix amb els gestors estatals, que estan aplicant un criteri de no intervenció i de vigilància, complint amb l’encàrrec d’un 155 tècnic i limitat en el temps.
La conclusió no és que els funcionaris catalans siguin col·laboracionistes, com vol vendre Santamaría, sinó que són extremadament responsables. En efecte, l’aplicació del 155 demostra la solidesa de l’administració pública catalana i el seu compromís amb el ciutadà. Els mateixos funcionaris estatals estan sorpresos per aquesta professionalitat, i ara estan descobrint que la Generalitat no és una administració de fireta, sinó una organització complexa i eficient com n’hi ha poques a l’estat espanyol. De ben segur que els homes dels ministeris s’enduran cap a Madrid molt del know-how públic català. Un espionatge que els serà molt útil de cara a exercir més control en el futur.
El miratge tecnocràtic
Ara bé, qualsevol administració, per professional que sigui, necessita una direcció política i estratègica. Necessita poder treballar a llarg termini i amb objectius clars. El 155 pot animar la utopia d’una administració tecnocràtica (el somni de Ciutadans), però en realitat els països necessiten que algú doni coherència i sentit a l’acció governamental, algú que converteixi en decisions polítiques el resultat dels debats democràtics. El drama del 155 no és tant allò que pot haver quedat bloquejat com l’anul·lació del funcionament de la democràcia deliberativa a Catalunya. Un temps mort que ha anat molt bé al govern del PP per provar les potencialitats de la seva nova arma de destrucció del sistema autonòmic, i que ha demostrat tant la fragilitat de l’autogovern català com l’excel·lència dels seus professionals.
