Junts per Catalunya i l’esperit fundacional de CDC
SubdirectorArtur Mas no renegarà mai del seu passat convergent. De fet, considera que és l’ADN convergent (una suma de voluntat de poder i d’indefinició ideològica) el responsable últim de l’èxit electoral de Junts per Catalunya, la fórmula “engendrada” a Bèlgica al voltant de la figura de Puigdemont que va trencar tots els pronòstics electorals. I ahir se li va escapar, a pocs dies de la sentència del cas Palau que serà l’epitafi de CDC, quan va dir que “el que era el projecte de Convergència avui torna a ser a primera línia”. Per tant, el seu moviment d’ahir té una clara intenció en clau partidista: convertir Junts per Catalunya en el nou pal de paller del país i recuperar l’esperit fundacional de la CDC del conclave de Montserrat del 1974.
La nova JxCat comparteix amb aquella CDC alguns dels seus trets definitoris: un lideratge de caràcter personalista, en aquest cas basat en un legitimisme violentat pel 155 i no en la personalitat extraordinària de Jordi Pujol, i una elevada capacitat d’atracció de persones de diferents àmbits i espais ideològics que defugen dues coses: una cotilla partidista massa pesant (l’aparell convergent mai va ser la potent maquinària dels millors temps del PSC) i una herència ideològica plena de dogmes i manaments.
Tot i així, el sacrifici de Mas no és només per beneficiar JxCat, sinó també per assegurar que el PDECat no queda apartat de la direcció d’estil macronista que ha imposat Puigdemont des de Brussel·les. De les paraules de l’expresident d’ahir s’extreu que la solució que somia és una mena de fusió entre els dos mons per aprofitar millor les potencialitats de cadascun: JxCat és la marca guanyadora i el lideratge carismàtic, mentre que el PDECat és l’estructura territorial, els milers de militants, de regidors i alcaldes que cada dia aixequen la persiana en cadascun dels 947 municipis catalans. A la pràctica, això vol dir que Mas s’aparta a canvi de salvar Marta Pascal, David Bonvehí i les restes del PDECat, que hauran de ser tinguts en compte pel nucli de Brussel·les per construir aquest nou projecte polític de cara a les eleccions municipals del 2019.
La crida a la generositat de Mas no s’ha de llegir tant com un avís a Puigdemont (que també) sinó com una crida perquè els partidaris del president a l’exili no caiguin en la temptació de voler esborrar el PDECat del mapa per posar-s’hi ells. Per a Mas, el mèrit és compartit: “D’unes expectatives de 500.000 vots hem passat a gairebé un milió”, va dir, i va remarcar que JxCat no neix del no res sinó que ja comptava amb una base sòlida i que ara cal córrer per consolidar aquest mig milió més de vots rebuts el 21-D.
La incògnita Puigdemont
Ara falta veure si Puigdemont i els seus li fan cas, i accepten treballar colze a colze amb els pedecats, o tiren pel dret i els marginen. El discurs de Mas d’ahir, que es pot llegir com una reivindicació tant de la seva trajectòria política com del que van significar Convergència i el pujolisme en termes d’obra de govern i configuració del país, tenia una flaire admonitòria: no vulgueu renunciar a un passat que us ho ha donat tot; no vulgueu pensar que teniu la fórmula màgica de l’èxit, perquè la política és molt cruel amb qui es creu, ni que sigui per un moment, el líder providencial; ho dic per experiència, creieu-me.
