Habitatge: tenir un sostre, un dret poc protegit i amb polítiques pendulars segons el color dels governs
Els efectes de la pandèmia han evidenciat que l’article 47 de la Constitució -que assegura que “tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat”- no ha aconseguit ni de bon tros el seu objectiu. Cosa que l’anterior crisi, la del totxo del 2008, ja havia fet palès.
Per què costa tant de garantir aquest dret? Els experts en dret i habitatge consultats per l’ARA coincideixen en destacar un primer punt clau: l’article 47 no és inclòs dins el capítol de “drets fonamentals” i, per tant, “no té una protecció especial” davant la resta. Així, segons el seu redactat, pot entrar -i entra- en col·lisió amb altres drets com ara el de la propietat privada, que gaudeix de la mateixa consideració al text constitucional. Però en això Espanya no és diferent de la majoria de països: “No hi ha cap país que hagi resolt del tot el problema de l’habitatge digne. Ni tan sols el del sensellarisme”, assenyala Sergio Nasarre, director de la Càtedra Unesco d’Habitatge de la URV. “La formalitat que consti com a dret fonamental i, per tant, exigible davant un tribunal, es dona només en cinc o sis països, entre els quals hi ha Burkina Faso i l’Equador”, apunta.
En canvi, l’article 47 sí que s’entén com un “principi rector de les polítiques socials”. De fet, especifica que els poders públics han de promoure l’habitatge i evitar l’especulació. Per ser efectiu, doncs, aquest dret necessita un marc normatiu que el desenvolupi, el segon escull amb què ha topat les últimes quatre dècades. Hi ha tres lleis estatals (amb reformes successives) que han marcat la gestió de l’habitatge durant aquest temps. La més antiga és la llei hipotecària, que regula les compravendes. També hi ha la dels lloguers o llei d’arrendaments urbans (LAU) i la que gestiona l’espai disponible, la llei del sòl.
Mentre que alguns experts assenyalen que la reforma del 1998 d’aquesta última norma (governava Aznar) va ser la que va permetre la liberalització del sòl i la posterior bombolla especulativa, Nassarre apunta a les anades i vingudes de la resta de normes. Més enllà dels canvis introduïts el 2013 per combatre les clàusules abusives, la llei hipotecària gairebé no ha experimentat canvis. Per contra, “la LAU ha sigut un drama”, assegura: “Una llei pendular que va canviar l’any 1964, el 1985 en favor de l’arrendador [el propietari], el 1994 quan es va buscar l’equilibri, el 2013 un altre cop en favor de l’arrendador, el 2015 en pro de l’arrendatari [inquilí], el 2018 hi va haver una reforma fallida i, finalment, el 2019 es va donar més protecció a l’arrendatari”. “Cap d’aquestes reformes ha aconseguit que la taxa de lloguer pugi ni ha satisfet les parts”, sentencia.
La transferència de competències en habitatge ha permès, això sí, avenços destacats els últims anys a Catalunya, com ara la llei 24/2015 o el decret que regula el preu dels lloguers, d’aquest mateix 2020. Les dues mesures, pioneres a l’Estat, han estat empeses i encapçalades per la pressió social i la força que han adquirit els moviments socials durant l’última dècada, arran de la crisi del 2008. Però aquestes dues normes no han aconseguit suplir la mancança endèmica d’habitatges de protecció oficial, la construcció i conservació dels quals s’ha demostrat clarament insuficient comparada amb la de la resta de països europeus. Amb tot, les xifres -entre les quals destaquen les desenes de desnonaments diaris o l’auge del relloguer- s’entesten en constatar que l’article 47 encara és una utopia per a massa ciutadans.
