Els diputats que s'estrenen: gent nova per a temps inèdits

Muriel Casals, Lluís Llach i Eduardo Reyes (Junts pel Sí)

“Penses: estaré preparat? Ho faré bé? Hem de construir un estat!”

Trepitgen la catifa vermella i encara no ho fan amb familiaritat. Tot és nou. També ells. S’embadaleixen mirant amunt i avall, descobrint nous racons a l’edifici amb ulls curiosos. De camí cap al bar, Eduardo Reyes (64 anys), número sis de Junts pel Sí i líder de Súmate, s’arrenca cantant L’estaca. El seu company de coalició i cap de llista per Girona, Lluís Llach, que té 67 anys, l’escolta amb les mans a les butxaques i la rialla a punt. “Estic una mica enyorada d’Òmnium Cultural, però sé que sóc al lloc que ara em toca”, admet Muriel Casals (70 anys), expresidenta d’aquesta entitat i número tres de Junts pel Sí.

Dos sucs de taronja. “Per a mi, suc de cervesa”, bromeja Reyes. Conversa de bar per intercanviar impressions. “Vaig sentir un gran honor quan vaig travessar la porta del Parlament com a càrrec electe. Tinc ganes d’ajudar en sentit patriòtic”, explica el cantautor. Casals fa que sí amb el cap i deixa anar en un sospir que el seu gran anhel és fer complir “l’encàrrec ciutadà” de proclamar la independència.

Una trobada amb Albiol

“És cert que penses: estaré preparat?, ho faré bé? Seré partícip de la construcció d’un estat!”, exclama Reyes desbordant energia. Ell, ebenista de professió, és el més desconegut dels tres pel gran públic. La seva dona el va empènyer a fer el salt a la política. Explica que una de les primeres novetats que va viure en entrar al Parlament va ser coincidir amb el candidat del PP, Xavier García Albiol, a la porta. “Vaig pensar que era molt alt i em va sorprendre que em saludés i em donés la mà”, admet. I és que una de les primeres coses que experimenten els diputats novells és que, més enllà d’ideologies, el Parlament no deixa de ser un ecosistema on les relacions personals transcendeixen les sigles de partit.

Els tres dirigents de Junts pel Sí estan convençuts que la presència de tants independents a la Cambra donarà “un aire diferent” a la política en un moment de transcendència vital per al futur del país. “En tot cas, a mi em fa una gràcia especial ser a la mateixa sala amb gent que pensa molt diferent de mi”, afirma. Llach revela que té molt d’interès a interactuar amb els diputats de Catalunya Sí que es Pot. “Quan els vegi m’hi acostaré amb un somriure, trobo interessants els sobiranistes que no són independentistes”, assegura. Així, doncs, el grup que lidera Lluís Rabell és susceptible de fer uns quants sucs de taronja amb el cantautor al bar del Parlament.

Si hi ha una paraula que repeteixen amb insistència és il·lusió. La palpen, diuen, quan van pel carrer. “Som portaveus del sentiment del carrer. La gent que et veu sent que ets un tros d’ells”, explica Llach amb veu pausada però amb gestos efusius. Reyes, a qui l’intercanvi d’emocions durant mitja hora se li queda curt, té ben clar que avui, dia de la constitució del Parlament, es pensa posar corbata. “Això és més que un casament o un bateig. De fet, podem dir que és el bateig de la independència”, proclama amb vehemència. I Casals puntualitza: “I al final, serà la confirmació”. Rialla sorollosa. Llach, però, trenca l’esquema. Ell, assegura, es pren la llicència que en el seu dia li va atorgar l’expresident Josep Tarradellas, que li va donar permís per “fer la revolució en texans” i entrar així en un sopar d’etiqueta.

F. de Páramo (Ciutadans)

“La litúrgia sorprèn, però cal tocar de peus a terra”

Ja fa temps que corre pel Parlament, però fins ara Fernando de Páramo, de 27 anys, no ha fet el pas per ser càrrec públic. “És molt fort que 700.000 persones posin una papereta que porta el teu nom en una urna. Fa molt respecte”, confessa. Diu que està molt motivat, impacient perquè la legislatura es posi en marxa i se surti d’una paràlisi que l’inquieta. A més, està especialment expectant per veure com funcionarà un hemicicle que, a jutjar pel resultat de les urnes, està “molt dividit”. “Vull ser-ne protagonista, en tinc ganes”, diu.

L’anècdota que més l’ha marcat ha sigut veure com, de cop i volta, tot el personal del Parlament el reconeix. “La litúrgia sorprèn, però sempre cal tocar de peus a terra”, puntualitza. A la Ciutadella hi arriba en cotxe. Sovint s’organitzen des de la seu del partit per omplir places en el mateix vehicle. La corbata és, per a ell, un must al Parlament.

Pol Gibert (PSC)

“Sóc poc fan dels protocols, em fan sentir estrany”

D’acreditar-se i accedir per l’entrada secundària al Parlament a travessar la porta principal com a diputat electe. Aquest és el canvi que ha experimentat des de les eleccions del 27-S el líder de les Joventuts Socialistes, Pol Gibert, que amb 27 anys ha passat de treballar a l’àrea de comunicació del PSC a ocupar un escó. “Ets la mateixa persona que fa deu dies, però el protocol et fa veure que alguna cosa és diferent. En sóc poc fan perquè et fa sentir estrany”, explica. Com també li sembla enrarit l’ambient en un Parlament que, a hores d’ara, funciona a mig gas a l’espera de constituir-se.

La corbata no és el seu estil. “No m’ajuda a fer la meva feina”, diu ras i curt. Admet que té samarretes “de protestes” com les que porten els de la CUP però que no se les posa tret de moments puntuals. Li fa “molta il·lusió” encarregar-se dels temes d’ocupació i joventut al seu grup i una de les seves xerpes parlamentàries és la ja exdiputada Montserrat Capdevila, que és qui li ha fet el traspàs de cartera i que, com ell, és de Sabadell. De fet, al Parlament s’hi desplaça en tren, un costum que pensa mantenir, i afirma que amb una taula pròpia per treballar ja es dóna per equipat per assumir la “responsabilitat” que, admet, sent.

Encara que sigui nou a l’escó, hi ha molts diputats que ja coneix. En cita un en especial: Gerard Gómez del Moral, líder de les joventuts d’ERC. “Em fa gràcia que generacionalment es facin passos endavant. Hem compartit debat des de l’esquerra”, conclou.

Esperanza García (PP)

“El Parlament és un laberint, sembla que torni a la infantesa”

No es queda embadalida contemplant l’edifici. “Sóc molt poc dogmàtica, em guio més pel contingut que no pas per la imatge i no m’afegeix pressió un edifici majestuós”, diu. Però Esperanza García, advocada i tertuliana de 40 anys, sap que estrena sabates noves i es nota. “El Parlament és un laberint, sembla que torni a la infantesa”, admet. Reconeix que per la televisió veia l’hemicicle molt més gran i que ha quedat molt sorpresa que, tot i que sigui antic, disposa de sistemes d’alta tecnologia.

El faristol admet que li fa respecte. “Sempre s’ha de tenir una mica de prudència, però mai por”, afirma. S’estrena com a diputada, però coneix gairebé tothom menys els membres de la CUP. És de les que creu que cadascú ha de vestir “com se senti més còmode dins d’uns cànons” tenint en compte que els formalismes “ja no són tan rígids”. Si hi ha una cosa que la preocupa especialment és “que hi hagi legislatura i no més eleccions anticipades”. Ella, afirma, està disposada a posar el seu “granet de sorra” per millorar la vida dels ciutadans.

Gemma Lienas (Catalunya Sí que es Pot)

“Em fa gràcia conèixer els diputats de la CUP”

Somriu molt i ho argumenta: “Sóc entusiasta, positiva”. Fins i tot la nit electoral, quan els resultats no eren els esperats, no desistia: “Va ser una nit agredolça. Estava fumuda però orgullosa de les idees defensades”. La número dos de Catalunya Sí que es Pot, Gemma Lienas, que arriba a la Ciutadella amb la línia 39 d’autobús, encara es perd pels laberíntics passadissos del Parlament però ho fa, diu, admirant la seva majestuositat arquitectònica. “M’agraden els edificis antics. L’estètica li dóna un caràcter de més responsabilitat”, diu, mentre mira de reüll la claraboia que cobreix l’escala d’honor.

Està frisosa perquè l’activitat parlamentària arrenqui de ple i començar a posar fil a l’agulla a qüestions relacionades amb igualtat, cultura i polítiques d’infància. Ella, però, que irradia “il·lusió”, ja es belluga entre papers i reunions de presa de contacte i ho fa assaborint les novetats que troba al Parlament, com ara conversar amb els uixers, dels quals diu que li ha sorprès la capacitat per no oblidar la cara i el nom dels nous diputats. Coneix ja molts dels que seran companys d’hemicicle, però té un desig especial: “Em fa gràcia conèixer els diputats de la CUP”. Tindrà dies per fer-ho.

Lienas (64 anys) admet que al carrer encara és més coneguda com a escriptora que no pas com a diputada i, de fet, pensa compaginar les dues tasques. Les tardes de divendres i el dissabte al matí procurarà reservar-los per continuar la seva pròxima novel·la, ambientada en una illa de la costa bretona.

Julià de Jòdar (CUP)

“Si m’he de posar samarretes reivindicatives, ho faré”

“Alguns diputats de la CUP podrien ser fills meus”, afirma amb un mig somriure. L’escriptor Julià de Jòdar, que té 72 anys, és el diputat més gran i avui presidirà la mesa d’edat. “Em fa mandra, la veritat. Vaig néixer el dia dels Innocents, això deu ser com una innocentada”, diu arrufant el front i carregat d’ironia. El seu partit és clau en la governabilitat de Catalunya, però ell està “la mar de tranquil” perquè va “preparat pel que toqui”. Fins i tot per deixar el seu fulard -mai bufanda- a casa. “Si m’he de posar samarretes reivindicatives, ho faré, però depèn de la situació també puc portar corbata”, promet.

Té ben clar el seu objectiu polític. “Vinc humilment a servir el país i posaré tota la meva experiència al servei de la causa de la CUP”. L’“estimula” especialment ser conscient que les lleis que s’aprovaran aquesta legislatura “seran de pes”. Ell també és dels que encara no s’orienta al Parlament, però ja té ben definit quin és el seu lloc preferit: el pati de les columnes amb arbres. Apunta que serà, diu, un dels seus “racons de reflexió”.