Forn, en direcció contrària a la plaça Sant Jaume

BarcelonaJoaquim Forn va seure a la primera fila del Saló de Cent de Barcelona, al costat d’Elsa Artadi. S’aguantava la barbeta amb la mà i lluïa la banda vermella de regidor. Abans d’entrar s’havia pogut canviar de roba, posar-se americana, camisa i corbata per assistir al ple que feia efectiva la seva elecció com a membre del consistori barceloní. Forn hi era després de passar-se una hora i mitja tancat en una habitació de l’edifici, la sala Tàpies, amb una assessora i custodiat pels Mossos d’Esquadra. L’envoltaven fins a quatre agents, hermètics sobre els seus moviments. Havia arribat a dos quarts de quatre de la presó de Brians II, després de passar-hi la segona nit, per participar en la constitució del ple de l’Ajuntament de Barcelona. Mentre s’esperava, fora d’aquesta sala, la resta de regidors, periodistes i treballadors de l’Ajuntament corrien amunt i avall amb el bullici habitual abans de començar el primer ple del mandat.

La cerimònia va començar a les cinc de la tarda, revestida d’una falsa normalitat que es va trencar en el moment que el president de mesa va nomenar Joaquim Forn Chiariello com a regidor del consistori. Aplaudiments al compàs de crits de llibertat, que es van repetir quan l’exconseller va prometre la Constitució per imperatiu legal i “amb lleialtat al mandat democràtic i al poble” de Catalunya. “Podria, sens dubte, des de la meva situació personal, pensar que estic legitimat a apel·lar a una actitud de confrontació. No ho faré. L’única manera que podrem avançar com a ciutat i com a societat és a través del diàleg i la recerca de consensos”, va reblar Forn en el seu discurs com a cap de files de JxCat. Tal com ja va fer, com també la resta de presos, en l’al·legat final al Tribunal Suprem, va receptar un retorn a la política que s’allunyi de la judicialització.

Feta la seva intervenció, Forn va tornar al seu lloc. A la primera fila, a la segona butaca, al costat d’Elsa Artadi. Atent a les intervencions de tots els seus contrincants, va agrair la complicitat dels republicans, els comuns i, fins i tot, de Jaume Collboni (PSC), que va desitjar no haver arribat fins aquí, a un judici en què la Fiscalia demana fins a setze anys de presó per a l’exconseller. La complicitat es va convertir en hostilitat quan va intervenir Manuel Valls, que, enrabiat, li va etzibar que no era un pres polític, sinó un “responsable” d’haver-se saltat la llei. Forn va somriure i prou.

Acabat el ple, l’exconseller només va rebre abraçades i petons i retrobaments que el van acompanyar fins a l’escalinata de sortida de l’ajuntament. Allà va ser el torn de la foto de família i l’encaixada de mans amb Collboni, Colau, Maragall, Valls i Bou. Ells van seguir el seu camí per creuar la plaça Sant Jaume i trobar-se amb el president Quim Torra al Palau de la Generalitat. L’exconseller, però, ja no els va poder acompanyar. No va tenir altre remei que avançar en direcció contrària als quaranta regidors que sortien del consistori. A tots els representants electes els esperava la gent-partidaris i detractors- a fora. A Forn, al final de l’escalinata, l’esperava una comitiva policial per conduir-lo altre cop fins a la sala Tàpies. Deu minuts per canviar-se de roba, sortir per la porta del darrere custodiat pels Mossos i marxar en un cotxe policial sense distintius cap a Brians II.