Ernest Maragall: “La diplomàcia catalana ha de fugir de provocacions”

BarcelonaErnest Maragall (Barcelona, 5 de gener del 1943) és el més veterà d’un Govern majoritàriament format per consellers nascuts als 70. L’experiència política -també en l’àmbit internacional- el converteix en una de les referències de l’executiu, especialment en una àrea tan sensible com els afers exteriors. La reobertura de les delegacions i del Diplocat després del 155 han sigut les seves dues primeres mesures.

Quin és l’objectiu del Govern?

Ha quedat clar que hem decidit no tornar a sotmetre’ns a la dictadura dels terminis. Hem de crear les condicions perquè els catalans puguin decidir amb la deguda qualitat democràtica, al voltant del concepte de República. Això vol dir donar-li visibilitat i concreció. Governació, ambició i una certa gosadia transformadora. Hi ha desigualtats socials, som lluny del que tenim al cap quan pensem en una República. Hem de governar posant el país a punt per ser República, i hem de prendre la decisió no a través de la confrontació sinó a través del reconeixement internacional.

Quina reflexió fa després d’haver vist el reportatge emès per TV3 sobre els fets del 20-S?

La reflexió és que la veritat és la força de la ingenuïtat, de l’autenticitat d’aquelles imatges, les converses, les actituds, els ulls, l’expressió de Jordi Sànchez i de Jordi Cuixart -també d’en Llach, la Mireia, l’Eulàlia...-. La veritat és això. La resta és la falsedat. És una absurditat que continuïn insistint que no són presos polítics.

¿La diplomàcia catalana ha sortit ben parada de l’incident entre el president Torra i l’ambaixador Morenés?

La diplomàcia ha de treballar amb una certa discreció i, per tant, hem de fugir de la gesticulació o de les provocacions que ens seguiran fent. No hem d’anar només a justificar la nostra voluntat d’emancipació. Hi hem d’anar a demostrar qui som i què proposem. Hi ha temes fonamentals de definició europea, com les migracions, en què tenim posició: l’hem d’expressar, perquè és una bona manera, també, de fer-nos respectar com a país.

A la Moncloa fan seva la imatge de diàleg i deixen per al president Torra la de la provocació per haver parlat de presos en un festival cultural.

¿Algú pot pretendre que ara, com que hi ha aquesta pretesa i esperem que genuïna voluntat de diàleg, ja hem de deixar de parlar dels presos? Això no pot ser. La democràcia i la llibertat són quasi com qüestions prèvies. El president no pot anar als Estats Units i fer com un líder ordinari que ve d’un país amb normalitat democràtica. I si lliguem Washington i el documental del 20-S, està molt clar qui és que està provocant.

El dia que va fer de president de la mesa d’edat del Parlament va afirmar que “l’Estat només sap derrotar, imposar, humiliar i castigar Catalunya”. ¿Això val igual per a Rajoy que per a Sánchez?

Estaria encantat que es demostrés que no val igual per a Rajoy que per a Sánchez i que el president Sánchez està disposat a desmentir aquesta informació.

O sigui, ¿vostè vol creure que ha començat una nova etapa?

Estic disposat que es produeixi la verificació. Ens ho prenem seriosament. Estic atent als missatges, però sobretot em fixo en les decisions. A veure com se’n surt. Però no n’hi haurà prou amb cortesies.

Doncs fixem-nos en les decisions: trasllat dels presos polítics a presons catalanes.

Compleix una norma establerta -per una vegada- i, per tant, és un gest que millora la situació dels presos i de les seves famílies. Però… i ara què?

Més decisions: a la reunió del 9 de juliol, Torra ha dit que plantejarà un referèndum i Sánchez ja ha dit que, això, de cap manera.

Si el diàleg comença i acaba aquí, s’hauria confirmat aquesta previsió escèptica (legítima) sobre la voluntat real de diàleg del govern espanyol. Espero que més enllà de la discussió diguem-ne tècnica sobre el referèndum (quan, com i quina pregunta) hi hagi un debat més de fons sobre el caràcter de subjecte polític de Catalunya, sobre la seva capacitat de prendre decisions. El fons de la qüestió és que, per a ells, l’únic que ens podem plantejar és “quin és el caràcter de la relació entre Catalunya i Espanya”, quan per a nosaltres fa deu anys que la pregunta és “quin futur volem per a Catalunya”. Com fem compatibles aquestes dues preguntes? Això és la política. Aquí és on hi ha la responsabilitat de les dues parts. Hem d’estar disposats a jugar en aquest terreny?

Vostè què creu?

Que sí, per què no? Jo els he dit moltes vegades: “Atrévanse a ganar”. Juguin la partida. Nosaltres volem jugar la partida perquè volem guanyar i estem disposats a perdre.

La resposta clàssica a les demandes catalanes són reforma de la Constitució o fer un Estatut (ara “amb rang de Constitució”).

De moment, són títols d’una pàgina en blanc. Que omplin la pàgina. De què estem parlant? De poder, de qui pren les decisions sobre què. Nosaltres què volem? Prendre les decisions sobre tot. Que diguin què és el que voldrien retenir i què és el que voldrien compartir, i que els ciutadans de Catalunya decideixin. Els anglesos ho van fer. Escòcia va dir independència, el Regne Unit va dir devolution max (“Us ho tornarem tot”, que no han complert). Per això no van guanyar.

Vostè que coneix bé el món socialista espanyol, ¿el problema de Sánchez per avançar en el diàleg on és?

El PSOE va anar passant de l’Espanya plurinacional a l’estat de les autonomies, que li ha servit per instal·lar-se en la “ unidad indisoluble de la patria”, perquè ja hi ha una descentralització que, de fet, és tot el contrari: una falsa federalització. Miri els articles que ha publicat a l’ARA el Jordi Angusto i que recomano: qui s’ha enfortit és Madrid com a seu de concentració econòmica i de poder de decisió, en un Estat que ha creat una cultura política reactiva a qualsevol idea d’autogovern real per a Catalunya. El PSOE està explícitament lligat a aquestes concepcions. La paradoxa és que Sánchez és avui president no gràcies a aquesta Espanya, sinó gràcies a la nostra. És l’Espanya plurinacional qui l’ha fet president.

Com han de fer valer ERC o el PDECat aquests vots?

Espanya ha renunciat a la riquesa que representaria la distribució de poder real i de reconeixement de nacions. Nosaltres no podem seguir lligats a aquest Estat que no només ens nega el pa i la sal en el sentit competencial sinó en l’existencial. I d’aquí no baixarem. Ja hem après totes les lliçons, ja vam anar a seduir i a proposar lleialtat. Els anys previs a l’Estatut del 2006, la quantitat de viatges que vam fer per veure el PSOE... Recordo una escena amb el PSOE d’Andalusia, com em miraven quan els parlava de federalització. O les reunions amb Vocento, amb Prisa… Espanya ens va dir que no i va dir sí a Madrid-Estat.

¿Veu més audaç Sánchez el 2018 que Zapatero el 2006?

L’entorn és molt diferent. Ara hi ha l’element de degradació del PP. Com si l’establishment hagués decidit: “El PP ja no em serveix per resoldre la qüestió catalana”. El que va fer caure Rajoy no és estrictament la sentència Gürtel, sinó la incapacitat per resoldre el tema de Catalunya. Sánchez pot canviar les coses? És evident que és víctima de la cultura que ells mateixos han creat: l’anticatalanisme és un producte electoral fantàstic en el mercat espanyol. ¿L’hem d’ajudar a no caure en aquest terreny? Sí, des de la prudència, no des de la renúncia. No podem renunciar ni un mil·límetre al que va significar l’1 d’octubre.

¿Creu que Europa (Merkel) també va fer aquest càlcul de dir “el PP ja no ens serveix”?

Sí, sincerament crec que sí. Això no passa de ser una especulació, però miri’s l’escena de la cancelleria, el to amb què Merkel es referia al president Puigdemont davant de Sánchez. Perquè em sembla que allà també hi ha una petita clau de prudència respecte al que representa Catalunya com a projecte. Si no fóssim a Europa, a tot això no hi hauríem arribat. I és perquè som a Europa que podem tenir sortida democràtica guanyada a pols.

¿És imaginable que Europa (Alemanya) segui en una taula de diàleg entre els governs de Catalunya i d’Espanya?

Jo no sé si hi ha de seure. El que sí que ha de passar és que les decisions d’Europa (d’Alemanya, principalment) contribueixin a fer que aquesta taula existeixi. Europa s’està suïcidant si admet la presó i l’exili amb normalitat i no ajuda a solucionar-ho.

Quin missatge vol enviar l’acció catalana al món?

Catalunya com a societat oberta i integrada a la UE. L’experiència democràtica dels últims deu anys a Catalunya és un valor europeu de primer ordre, per la tenacitat i el respecte. Ara ens hem de comprometre en el debat dels refugiats, o a què dedica els diners l’eurozona, perquè ens afecten i perquè hi tenim coses a dir.

Què li ha semblat la resposta dels caps d’estat i de govern de la UE de crear camps voluntaris de refugiats i migrants?

Europa es mou en un terreny de mínims. És veritat que el concepte de refugiat no pot ser el mateix que quan es va aprovar el Conveni de Dublín, que estava pensat per a una persona o una família que venia d’una dictadura. Ara estem parlant de centenars de milers de persones. Fer veure que no hi tenim res a veure no pot ser. Distingir immigrants de refugiats en la situació en què estem a Síria i a bona part de l’Àfrica subsahariana serà impossible. I estic convençut que podríem trobar regions i ciutats europees disposades, no a acollir en centres d’internament, sinó a acollir. I a integrar. Catalunya ha de ser una d’elles. Això és europeisme.

¿Meritxell Serret és la millor candidata per dirigir la delegació de Brussel·les?

Ha representat el govern de Catalunya en les negociacions de política agrícola europea. Només és un exemple. Té una experiència personal de gestió pública complexa. Em sembla un debat injust.

¿Es reunirà amb el ministre espanyol d’Exteriors, Josep Borrell?

Estic disposat a parlar amb ell, naturalment. En aquestes converses entre Sánchez i Torra cal recuperar la idea que bilateralitat és, també, que sigui normal una presència internacional de Catalunya en defensa dels seus interessos, perquè tenim molt a aportar als debats del món i perquè tenim una situació que demana resposta democràtica. Això ho hem de dir amb menys soroll? Fem-ho tots. Qui ha fet soroll és qui ha ficat a la presó i ha enviat a l’exili, l’estat espanyol. És un soroll inacceptable, eixordador. Convertim el soroll en música? Toquem junts la Novena de Beethoven? Doncs tant de bo. Però qui ha de poder cantar l’ Himne de l’Alegria, i a primera fila, són Junqueras, Romeva, Forn, Rull, etc.

¿La seva feina es mesurarà pel nombre de ministres europeus que es vulguin reunir amb vostè?

Tant de bo poséssim les institucions catalanes al nivell a què ja han arribat les empreses catalanes, o els científics, o els esportistes, o la ciutat de Barcelona. Nosaltres ja hi som, al món, amb prestigi. Se’ns pren seriosament.