Ernest Maragall: “Barcelona no es mereix la dicotomia entre unionisme i independentisme”

PeriodistaErnest Maragall arriba a l’ARA caminant des de la seu d’Exteriors, on acaba de fer el traspàs amb Alfred Bosch. “El moment de marxar sempre és difícil. És la continuïtat i el llegat de futur que ens deixa Raül Romeva. Només puc sentir una barreja d’orgull, tristesa i confiança que el futur d’aquella casa està en bones mans”.

Encara duu la insígnia de conseller.

Me l’hauria d’haver tret, cert. [Se la treu de la solapa i se la posa a la butxaca.] Me la guardo per sempre.

El 2013 es va presentar per al Parlament Europeu. Tothom deia que era l’últim servei públic que podia fer.

Jo m’ho vaig dir. Fins i tot em vaig haver de forçar per acceptar-ho. Vaig pensar que anava més enllà de massa límits. Però no és culpa de ningú, i encara menys mèrit meu. Quan tenim gent a la presó i a l’exili, amb la intensitat repressiva i un projecte de país en curs, era impossible no respondre a una determinada exigència.

L’alcaldia de Barcelona, per què no queda fora dels límits?

Per Barcelona mateixa, que és una força gravitatòria que t’atreu i t’enganxa. I perquè la petició venia molt explícitament des de la presó.

Oriol Junqueras.

És una altra força irresistible. Les dues forces combinades.

Li va dir que sí immediatament?

He estat dubtant fins fa pocs dies. Si em toca, si és el rol, si és el que Barcelona es mereix i accepta...

Al maig veurem una campanya que dirà “Vota Maragall”. Com evitarà l’associació d’idees?

No ho vull amagar ni m’hi vull refugiar, al contrari. Ha de quedar clar que el concepte Maragall és patrimoni de la ciutat, i he d’estar a l’altura d’això. Però he de representar un projecte que no és ni de nostàlgia ni de simple reivindicació.

No torna el maragallisme, doncs?

Cal un nou maragallisme per a una nova Barcelona. El maragallisme històric forma part de Barcelona.

¿Només vostè es podrà presentar amb l’herència del maragallisme?

És patrimoni de la ciutat i de tothom. Ni en tinc el dret ni l’exclusiva. És un llegat col·lectiu al qual hem de donar-hi contingut real, en comptes de veure quin màrqueting és més capaç de quedar-se el concepte.

Quina diferència hi hauria entre aquell alcalde i vostè, si guanya?

[Pasqual] Va dir que ell era Mira i jo Maragall. El pare és Maragall per ser fill de qui era, d’una tradició catalana de certa complexitat personal i psicològica. La família Mira és de Monòver, a Alacant. La mare és la millor republicana que he vist mai, fins al moll de l’os i contra ningú. És un component tan significatiu com l’altre.

¿Hi ha algun projecte de l’anterior època a l’Ajuntament de Barcelona que vulgui recuperar?

Sí, tant des del punt de vista urbanístic com de concepció de la ciutat. La foto que teniu aquí [una vista aèria de Barcelona] té títol: Densitat. I, a diferència de fa vint anys, ara hi ha una densitat amb més complexitat i multiculturalitat, i desigualtat en molts sentits. Això demana la mateixa actitud que fa vint anys, però amb diagnòstics nous i solucions noves.

Està a favor dels Jocs d’Hivern?

Més aviat sí. Haurem de parlar de si serveixen per enfortir la relació de Barcelona amb el país. No s’han de proposar amb prepotència ni hegemonia. Han de ser uns Jocs d’aquesta Catalunya ciutat, compartits amb els ajuntaments de Catalunya.

¿Cal reforçar el concepte d’àrea metropolitana de Barcelona?

No podem jugar amb això. Ni fer-ne un argument electoral ni imposar-ho. Però si volem parlar d’habitatge, mobilitat, transport públic, energia, canvi climàtic, transició energètica, garanties socials i polítiques de contractació, cal parlar d’AMB.

¿I si parlem de contrapoder a la Generalitat com fa trenta anys també?

Va ser una contradicció sense cap raó, i ara tampoc, si volem una Barcelona líder en comparació amb París, Roma o Berlín. Barcelona i les altres realitats urbanes ajuden a construir la millor Europa que hem perdut pel camí.

Com està ara Barcelona?

Hi ha una barreja de sensacions. No ha perdut ni un gram d’afirmació pròpia però hi ha una colla de qüestions que no acaben d’anar. La veig mancada de cohesió global i d’identificació de l’estratègia que està seguint. Hi ha molts impulsos, alguns de positius, molts efectes negatius, molts problemes sobrevinguts. El turisme, per exemple. És fonamental en el nostre model productiu, però és una font d’incomoditats: efectes secundaris en seguretat, abús de l’espai públic, convivència, rol dels empresaris i del comerç local...

Com resoldria el problema del límit de places hoteleres o d’Airbnb?

La clau és governar el problema. Airbnb ha de poder treballar amb normalitat acordada. Ni afany recaptatori, ni control reglamentista, ni mercat negre o descontrol absolut.

Es pot aplicar el mateix a Uber?

Sí. Aquestes empreses que pretenen aparèixer com a economia social... són grans poders econòmics que des del poder democràtic hem d’afrontar. El que ha passat amb els preus del sòl i el lloguer és el resultat d’una acció desmesurada de poders econòmics que potser són a milers de quilòmetres. No pot ser que no tinguem la capacitat democràtica de condicionar-los i regular-ne l’efecte.

L’Ajuntament de Barcelona ha proposat reservar el 30% de cada promoció immobiliària a habitatge assequible. Hi està d’acord?

No estic segur que sigui la solució. Potser és un bon remei immediat, però només amb això no ens en sortirem. Hem de ser més capaços d’anar a les causes. Les aliances entre ciutats des del punt de vista regulador seran importants. Una sèrie de poders voldrien comprar Barcelona per fer-l a com Roma, Milà, Amsterdam o Lió. Hi inverteixen perquè els preus encara són una mica més barats. Ho hem d’afrontar fent política, negociant i anant més enllà d’un tant per cent.

Què s’ha de fer amb el top manta?

La manera errònia és mirar-s’ho des del vessant de la seguretat. L’Ajuntament ha de ser capaç de governar el seu propi espai públic. No pot ser només un pacte de minimització de molèsties. Hem de parlar de màfies que controlen negocis urbans. Són els manters l’autèntic adversari? No.

¿Per la Diagonal hi ha de passar un tramvia?

Estic disposat, amb el grup municipal d’ERC, a seure ara mateix amb l’alcaldessa i tancar-ho. Si no, ja ho farem quan guanyem, tant és. No hi ha cap motiu per demorar-ho més.

Però sí o no?

Sí. Però no al preu que sigui, sense preveure’n les conseqüències. I pensant en models de transport públic de superfície, que podríem anomenar tramvies, no contaminants, amb alimentació elèctrica, sense raïls.

¿Els patinets elèctrics han de poder anar per la vorera?

La realitat i la tecnologia sempre van per davant. No haurien de poder anar per les voreres a 60 km/h. Però em resisteixo a acabar saturat d’ordenances. Governar no vol dir reglamentar.

Fa quinze anys vostè era al PSC i Manuel Valls al PSF. Han deixat els respectius partits i ara s’enfrontaran.

Ho hem fet en direccions contràries. Ell cap al populisme. No sé exactament què representa, però és aquell intent de representar-ho tot a la vegada i acabar-se representant només a si mateix, o a algun d’aquells poders desconeguts que compren ciutats i prenen decisions sobre la nostra vida.

Aquest és Manuel Valls?

Els missatges que llança són així, inequívocament. En tot cas, ens hauria d’explicar a qui representa en termes socials i econòmics. Qui el finança, quins partits li donen suport, quines ideologies l’acompanyen. Això ens permetrà tenir un debat de ciutat de més fons que en altres ocasions. Ell potser no hi està tan interessat perquè vol reduir-ho tot a temes simplistes, com l’obsessió per la seguretat. Ell voldria repetir la fàcil dicotomia unionisme-independentisme. Barcelona no es mereix això.

Però vostè dirà que és molt important que Barcelona estigui en mans d’un alcalde independentista.

Li diré que m’agrada més parlar de República, però firmo l’expressió. El que passa que quan diem República hi afegim una quantitat gran de gent.

Eixamplant la base cap als comuns.

Estem eixamplant l’ambició. Associant justícia, equitat, llibertat, respecte pels uns i els altres. Independència vol dir deixar d’estar pendent, subordinat, dominat. Aquest any veiem que estem sotmesos a una dominació quasi física: repressió, acció judicial, policial... La República va més enllà. Que Barcelona sigui una capital republicana de Catalunya i Europa és una magnífica perspectiva.

Els Maragall i els Valls eren amics? ¿Tenien relació amb el pintor Xavier Valls, el pare del Manuel?

El meu germà Pasqual n’hi devia tenir alguna, de relació. Jo no puc dir el mateix. Conec alguns familiars catalans de Manuel Valls i hi tinc amistat, i espero mantenir-la. Entre els Maragall també hi ha molta diversitat; s’hi pensa, opina i vota de manera diferent.

Intentarà ser el vot útil anti-Valls?

No. Intentaré ser el vot útil pro Barcelona.

La gran adversària a batre és Colau?

Tampoc. L’adversari a batre som nosaltres. Estaria encantat que l’últim debat fos entre progressistes.

Pot puntuar la gestió d’Ada Colau?

No m’ho he plantejat. Ha tingut dificultats per consolidar un govern de majoria estable, però no s’ha gestionat adequadament, no s’han pres les decisions, no s’han definit estratègies o no s’han pogut complir. Hi ha manca de definició i claredat de projecte.

Trias ho va fer millor?

Trias ho va fer millor en la mesura que va minimitzar riscos. Si ets bona persona, simpàtic i administres les coses mínimament bé, els riscos de molestar i generar adversaris són mínims. I per a un alcalde, una manera de mantenir la confiança és no molestar gaire. Ada Colau ha corregut riscos en formulació i gestió de projecte, i en part paga els costos dels riscos.

A l’hora de pactar, on posa el límit?

Valls i el PP, aquesta és fàcil. Em costa molt imaginar-me governant amb el que avui és el món PSC. Per la seva acció programàtica i per les seves decisions des d’altres institucions. No ho puc separar. I no veig gaires senyals de voluntat de canvi.

I amb el PDECat o el que en resulti?

En polítiques socials i econòmiques hi mantenim diferències significatives. Això no hauria d’impedir un acord de fons sobre què significa país, què significa Barcelona-República i com construïm la unitat d’acció. I això val també per a JxCat i ERC, com fem que Oriol Junqueras des de la presó i Carles Puigdemont des de Waterloo apareguin efectivament amb l’ actuació cohesionada que tot això demana. Crec que és bo que Barcelona representi aquesta unitat d’acció. Estem governant i no som capaços de construir això. Una cosa que em sap greu d’aquest temps a la conselleria és que no he estat capaç de contribuir-hi més. En nom d’aquest debat, no he pogut anar a veure el president Puigdemont a Waterloo amb la llibertat que hauria volgut i l’obligació que hi tenia. Em sap greu.

El partit no l’ha deixat?

Hem anat passant per circumstàncies que semblava que no ho aconsellaven. Va ser un error ser massa discret i haver intentat buscar el millor moment.

En una situació d’emergència nacional, amb presos i exiliats, dels mateixos partits, ¿com és que són incapaços de trobar una mateixa candidatura per a una ciutat com Barcelona?

¿L’única manera de demostrar que estem units al servei d’aquest país i de l’objectiu de fons que compartim és presentar-nos junts a les eleccions?

La llista més votada té molts números de governar. I, si van junts, segur que el pròxim alcalde de Barcelona serà sobiranista.

Si no anem junts també. Estem convençuts que podem ser primers. ¿I per què no podem comprometre’ns abans que sumarem a l’hora de fer majoria absoluta a l’Ajuntament de Barcelona si les circumstàncies ho permeten?

És l’oferta que fa al PDECat?

Si les circumstàncies ens porten al fet que o bé és això o bé governa Valls, em sembla evident. Després, governant, apareixen altres aliats.

Entre Colau i el PDECat, què tria?

La solució que millor s’adapti al concepte de Barcelona progressista i republicana. Hem de ser capaços de construir aquesta majoria i hi ha diverses maneres. La millor és ser els més votats, i tenim possibilitats d’acord amb les primeres enquestes. No tinguem tan poca confiança en nosaltres mateixos. Fem la unitat. Barcelona no es mereix que no puguem tenir un debat de fons entre ERC i el PDECat sobre quin model volem d’habitatge, turisme o seguretat. Formulem aquesta unitat d’acció, un compromís republicà explícit. Se’ns ha d’exigir i hi estem disposats.