Elisenda Paluzie: “Quan hem cregut en l’expectativa del diàleg és quan ha guanyat l’Estat”

BarcelonaLa presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie (Barcelona, 1969), confia que la mobilització de la pròxima Diada serveixi com a punt d’inflexió perquè l’independentisme recobri la unitat. Reconeix que l’Assemblea ha sigut crítica amb les estratègies dels partits i reclama que s’assumeixi que el diàleg amb l’Estat és poc més que una quimera.

Aquest cap de setmana hi ha hagut cimera a Suïssa. ¿Han avançat en l’estratègia unitària?

Fa temps que ens reunim per consensuar un acord estratègic per la independència. Quan hàgim arribat a acords els comunicarem.

La Diada d’enguany ha estat envoltada de polèmica. Com han resolt el problema amb l’exconseller Huguet perquè finalment ara digui que sí que assistirà a la mobilització?

Potser es va sobredimensionar la polèmica. Crec que al final tothom s’ha adonat que no tenia gaire sentit i que l’independentisme necessita una mobilització massiva. Estem en una situació molt complexa, a les portes d’una sentència.

L’ANC no prepara un “aquelarre purificador” contra els partits, com deia Huguet a Twitter.

Exacte.

Per què hi ha qui pensa, doncs, que van contra els partits?

Això s’ha donat en un moment en què l’Assemblea, per primer cop, ha organitzat manifestacions de crítica contra els partits independentistes en relació amb els pactes postmunicipals. En alguns ajuntaments concrets, però sobretot a la Diputació de Barcelona, i amb determinats acords que es tancaven en consells comarcals. Suposo que ha incomodat els partits. Nosaltres hem de ser radicals en els continguts però molt elegants en les formes. Tot i això, també és veritat que els partits tenen la pell fina.

¿A vostès els molesta tant el pacte a Sant Cugat com a la Diputació?

Jo ja vaig fer un fil a Twitter explicant que el pacte a la Diputació era pitjor que altres acords municipals com els de Sant Cugat i Figueres. Per això tampoc vaig entendre la hiperreacció d’alguns exdirigents d’Esquerra. Considero que les declaracions més dures que he fet com a presidenta de l’Assemblea han sigut en relació a pactes de JxCat.

¿El fet que vostès hagin participat a Primàries ha contribuït a aquest allunyament?

Sí. També és veritat que crec que aquí hi ha una sobrereacció. Jo crec que més aviat l’Assemblea va ajudar a promocionar l’experiment de Primàries i després, un cop vam veure que no eren candidatures majoritàriament unitàries, ja no vam fer campanya per elles. L’Assemblea va donar suport a tots els partits independentistes sota unes condicions, entre les quals que no pactessin amb el bloc del 155.

Tots hi han acabat pactant...

Sí. Hi havia altres condicions relacionades amb temes de consum estratègic o de sobirania fiscal des dels ajuntaments, de fer republicanisme... Però em fa gràcia perquè, en algun cas, Primàries s’ha fet amb la participació d’ERC i fins i tot de la CUP o del PDECat.

Però no de les seves direccions.

No, però vaja, la voluntat de l’Assemblea era oferir un instrument, fer una prova d’innovació en la configuració d’un tipus de candidatures que fossin al màxim d’unitàries possible i que establissin una relació més directa entre l’elector i l’elegit. Es va intentar fins al final, parlant tant amb ERC com amb el PDECat i, en el moment que això no era possible, l’Assemblea decideix tirar endavant el projecte perquè la gent s’hi havia apuntat.

Potser hauria sigut més fàcil posar condicions amb una estratègia unitària. Però no hi era.

Però estan governant junts a la Generalitat. I es van presentar el 21-D parlant del respecte al mandat de l’1-O i de la restitució del Govern legítim. Hi ha tota una sèrie de compromisos. Llavors entenem que allò que facis pel camí ha de ser mínimament coherent amb aquesta estratègia. I és evident, perquè ho vam veure, que és diferent organitzar el referèndum en un ajuntament en mans independentistes o no.

El lema d’aquesta Diada és “Objectiu: independència”. ¿Creuen que algú se n’ha oblidat?

D’una banda hi ha la repressió política, que té com a objectiu que abandonis el teu horitzó polític, que tinguis por, que deixis de lluitar. Per tant, missatge a l’Estat: aquí estem ferms i determinats amb el mateix objectiu. I, després, missatge als partits: prioritzeu aquesta unitat estratègica. Redefinim una estratègia per aconseguir aquest objectiu al més aviat possible.

Per què es fa tan difícil aquesta unitat estratègica?

Jo crec que hi ha el tema de la repressió, les dificultats de...

Però la repressió hauria d’unir, més que no pas separar.

Sí, hauria d’unir. Però la distància entre exili i presó, les dificultats de comunicació, els diagnòstics diferents sobre què va passar a l’octubre i, per tant, com hem d’afrontar el futur ho compliquen.

¿S’haurien de convocar eleccions al Parlament per saber quina estratègia és majoritària?

Les eleccions haurien de ser un instrument per aconseguir un plebiscit, com les del 2015.

Però ara es podria saber quin suport té l’estratègia del diàleg i quin la de la confrontació.

Sí, però si no tenim aquesta estratègia compartida, llavors les eleccions ja no són un instrument per ajudar-nos. Aleshores només serien un instrument per veure qui lidera i quina de les dues estratègies guanya. Nosaltres encara no hem tirat la tovallola. Unes eleccions ara serien tirar la tovallola. Sabem que a curt termini, després d’unes eleccions, no anirem a fer un procés d’independència.

¿Fins que no hi hagi unes eleccions catalanes no se sabrà quanta gent defensa una posició o una altra?

El que seria ideal és que no hi hagués dues posicions, sinó que tots arribéssim a la mateixa conclusió.

Què és el que ha de passar després de la sentència del Suprem?

Per fer la independència necessitem desobediència institucional i desobediència civil. No la farem només amb desobediència civil. El que nosaltres tenim de fort en relació a altres moviments és que tenim el Parlament i que, per tant, encara tenim la seu de la sobirania popular i podem fer un procés d’independència amb legitimitat democràtica. Per fer l’1-O hi havia una majoria parlamentària que va aprovar la llei del referèndum, un Govern que li va donar oficialitat i va fer el que va poder per organitzar-lo, i també hi ha la ciutadania, que fins i tot el va sobrepassar. Ens hem d’imaginar la independència igual. No per fer un referèndum, però probablement per poder defensar un Govern que acabi exercint una autoritat sobre el territori, recapti impostos, etc.

¿Però això l’endemà de la sentència serà possible?

No, no. L’ideal seria que tot això ho tinguéssim l’endemà de la sentència, però tenim ulls a la cara. Veiem el que estan disposats a fer ara. Es tracta de preparar les condicions perquè això sigui possible. Hauríem d’intentar que la sentència fos el punt d’inflexió per tornar a iniciar un cicle que ens porti cap aquí.

¿L’independentisme té prou força per imposar el seu full de ruta?

Els fulls de ruta els hem idealitzat més del compte. Quan els exploradors anaven a explorar l’Àfrica, anaven decidint sobre la marxa. Quan diem que l’1-O va fallar, no ho diem pel referèndum. El principal objectiu de l’Estat era que no se celebrés i van repetir amb moltíssima supèrbia que no hi hauria urnes ni paperetes. Vam fer una demostració de força i vam demostrar que podíem vèncer l’Estat. Aquell dia ho vam fer i això ho hem de posar en valor perquè és una victòria que té molt de mèrit. No la vam celebrar prou, potser vam posar massa èmfasi en les imatges de la violència i no vam posar prou valor a les imatges de força i coratge.

Però després del referèndum no va arribar la independència.

Vam creure en el diàleg. En els moments que teníem més força ens vam obrir al diàleg, i el que va fallar és aquesta expectativa que l’Estat s’avindria a una negociació. I s’arriba a aquella declaració del 27 d’octubre sense creure-hi. És una mica agredolça. Però al final van complir amb el compromís que hi havia de la llei del referèndum si els sí superaven els no. L’Estat guanya força aquell mes i hi ha una cosa a la qual no està disposat: a negociar i dialogar. Una altra cosa és que nosaltres sí que hem de dir sempre que una independència negociada és millor que una en conflicte. Si l’Estat hi estigués disposat, nosaltres hi seríem.

L’estat espanyol ja ha dit que no hi està disposat.

Per això hem de treballar per la via que creiem que és més realista, que és assumir que l’Estat no voldrà dialogar ni negociar ni reconèixer-nos com a subjecte polític ni res de tot això. La via unilateral no és que sigui la que preferim. És que l’altra no existeix. Per tant, quan hem cregut en l’expectativa de diàleg, qui ha guanyat ha sigut l’Estat. No sé si és molt intel·ligent creure-hi tant.

ERC va guanyar les últimes eleccions generals amb un discurs basat en el diàleg. És la via adequada?

Si la pregunta es planteja en termes de “Què prefereixes, un referèndum acordat o la independència unilateral?”, és lògic que surti amb majoria enorme el referèndum. Probablement ERC va jugar amb certa intel·ligència. I el fet que no parés de repetir que no donaria mai suport a un tripartit de la dreta conservadora probablement va fer que la gent se sentís més segura.

Però JxCat tampoc no defensava donar suport a la triple dreta.

Potser ERC ho va verbalitzar més, que donaria suport als socialistes i que no els bloquejaria. Aquesta tendència sempre ha existit. Una part substancial del catalanisme acabava votant el partit espanyol de mal menor.

¿Vostè creu que en uns comicis catalans la posició unilateralista quedaria més reforçada?

Crec que sí.

¿L’ANC representa ara el sentit majoritari de l’independentisme?

Sí.